Vaig néixer en un edifici del carrer de la Cadena, a pocs metres d’on el van assassinar. I des de molt petit sentia parlar del Noi del Sucre amb devoció. La meva mare m’ensenyava sovint el lloc on el van matar. Després, durant els anys de la Transició, vaig militar al Sindicat de la Construcció de la CNT i vaig dedicar el meu primer article als 54 anys del seu assassinat. Des d’aleshores he escrit molts articles sobre ell i fins i tot vaig col·laborar en una exposició que se li va dedicar a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i li vaig dedicar un poema.

Des de molt petit és una persona rebel, que s’escapa de l’escola perquè no li agrada anar-hi. En canvi, li agrada molt llegir, però en un primer moment no es decanta per lectures de tipus social, sinó per tot allò que li cau a les mans. Després, s’afegeix a les activitats que fan al Centre d’Estudis Socials, on coneix militants àcrates amb qui després coincidirà, com ara Jaume Bisbe i Francisco Miranda. A principis del segle passat hi havia molta tradició de llegir Nietzsche. Seguí és un d’aquests, i juntament amb altres joves crea un grup que es diu Els Fills sense Nom o Els Fills de Puta i que dediquen a comentar el pensament del filòsof alemany per les tavernes i locals dels barris baixos. No és que sigui una agrupació anarquista ni de cap tipus, sinó justiciers que actuen quan veuen una injustícia. També participa en conferències i comença a imbuir-se de la cultura anarquista. A partir d’aquí és quan s’afilia al sindicat de pintors, que en aquells moments estava al carrer Tallers, que s’unirà a la Solidaritat Obrera.

El van temptar moltes vegades perquè fes el pas cap a la política, fins i tot republicans com Francesc Layret i Lluís Companys. Tenien la idea de crear un partit d’obrers. Però ell sempre es va mantenir en la línia llibertària i, sobretot, anarcosindicalista. I no va voler participar mai en la política.

El 1907, quan es crea Solidaritat Obrera, és molt jove. Però ja participa en totes les assemblees i els congressos que fan. I s’implica de ple en totes les iniciatives que s’impulsen, sobretot després de la Setmana Tràgica, per crear un sindicat d’àmbit estatal. I llavors es dedica de ple a fer mítings per crear la CNT, que s’acabarà gestant en un congrés que se celebrarà el 1911 al Palau de Belles Arts de Barcelona. Ell el que té molt clar és la idea d’organitzar el sindicalisme. I no para fins que es creen els sindicats únics. Amb l’èxit de la vaga de La Canadenca, el 1919, aconsegueixen que la CNT creixi de manera espectacular. En aquell moment, gairebé mig milió d’obrers hi estan afiliats, una xifra impressionant si tenim en compte que aleshores Catalunya tenia dos milions i mig d’habitants.

Sí. Ell ja ha pactat amb la patronal i el govern per abandonar la vaga, sempre que compleixin tot el que figura en l’acord, des de la jornada de vuit hores de treball fins a l’alliberament dels presos i l’abandonament de represàlies contra els treballadors. Però encara hi ha presos al castell de Montjuïc. La majoria dels obrers demanen que no es deixi la vaga fins que siguin tots al carrer i fins i tot els volen anar a alliberar. Però ell defensa que el que cal és aturar la vaga i donar un ultimàtum al govern. El capità general no va complir i van continuar a la presó. Llavors és quan va esclatar l’altra vaga general. A partir d’aquí, és quan veiem que la patronal no fa cas de totes aquestes millores i comença a promoure el pistolerisme i a matar sindicalistes, un dels quals serà en Seguí.

És una persona que va tenir un gran carisma en el seu temps i que va ser recordat sempre. Durant els anys de la República i fins a la Guerra Civil, cada any es commemorava l’aniversari de la seva mort. La premsa en parlava, hi havia actes. I, després del franquisme, això s’ha anat recuperant. L’any passat, amb motiu del centenari del seu assassinat, els actes es van multiplicar.