Les exportacions catalanes han batut rècords durant més d’una dècada. Any rere any, el creixement de les vendes internacionals de béns produïts a Catalunya només ha fet que millorar. Fins i tot l’any 2023, quan Europa ja registrava un alentiment, les exportacions catalanes van augmentar un 6,1% i van superar el sostre dels 100.000 milions d’euros, la quantitat més alta de la sèrie històrica segons càlculs d’Acció –l’agència per a la competitivitat de l’empresa del Departament d’Empresa i Treball– a partir de les dades del Ministeri d’Indústria.

Des de la crisi del 2008, Catalunya ha basat gran part del seu creixement econòmic en l’obertura a l’exterior, i de fet el volum d’exportacions ha crescut gairebé un 80% en una dècada. Ara bé, des de fa uns mesos, els ritmes de creixement ja no són ascendents (vegeu el gràfic). En el segon trimestre del 2024, les vendes de productes industrials a l’estranger mostren disminucions d’un 5,2%, amb una davallada especial en les exportacions de maquinària i productes energètics i industrials, del 15% i de l’11%, respectivament.

El recorregut a la baixa de les vendes de les empreses catalanes a l’exterior ja és una realitat i, a més a més, no és exclusiu. Es tracta d’una tendència global que té caràcter estructural. “Si mirem l’evolució del volum total a preus constants de les exportacions d’Alemanya, Itàlia i França des de l’any 2017, observem que estan estancades, i Catalunya s’inscriu a partir d’ara en aquest context”, explica Joan Ramon Rovira, cap d’estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona. Durant anys ens vam acostumar que el comerç internacional creixés fins i tot per sobre del creixement del PIB, però ja no és així; ara ho està fent per sota i sembla que aquest model ha vingut per quedar-se.

El punt d’inflexió, segons Rovira, va arribar amb la pandèmia. És aleshores quan es comença a observar una evolució molt lenta de les exportacions i de la producció industrial, una situació que s’ha agreujat en els últims semestres.

Darrere d’aquest fenomen hi ha qüestions estructurals i d’altres de més conjunturals, com l’actual desacceleració econòmica que fa reduir el comerç internacional. Joan Tristany, director general d’Amec, una organització que agrupa empreses de maquinària i béns d’equipament internacionalitzades, explica que les vendes mundials els han baixat per la incertesa generalitzada en l’economia. Aquest entorn fa retardar les decisions d’inversió de les indústries i, per tant, la compra d’equips i maquinària. “Estan trigant un 50% més del que era habitual a fer les comandes i això té un impacte en les nostres exportacions”, puntualitza Tristany.

Pel que fa als factors estructurals, un dels quals s’ha d’emmarcar en el moment de transformació de la globalització en què està immers el món. En els darrers anys, la globalització ha canviat de naturalesa. Tot i que en els mesos més durs de la pandèmia molts experts en models econòmics van augurar que la covid portaria la desglobalització, el que ha acabat passant ha estat més aviat el que es coneix com a “reglobalització”. El món continua interconnectat, però amb una reformulació de les relacions comercials internacionals. “Hi ha una reconfiguració de les cadenes de valor globals; és a dir, el model de fragmentació de la producció en diversos països en funció de la seva eficiència està en dubte”, considera Cristina Serradell, directora de la unitat de negoci internacional d’Acció. El cas és que, mentre el cost logístic era baix, resultava rendible buscar proveïdors o produir en qualsevol part del món, però des que la factura logística ha augmentat aquest model ha perdut eficiència. D’altra banda, el creixement global de polítiques proteccionistes arreu del món i les polítiques d’autonomia productiva han acabat posant la cirera a la transformació. “Ara com ara, hi ha una estratègia geopolítica global que promou apropar la producció cap a casa. Amb la pandèmia, tothom es va adonar que no es vol dependre d’altres països per disposar de certs productes i la relocalització de la indústria s’ha convertit en una política estratègica exterior a tot arreu”, recorda Serradell.

I n’és una mostra fefaent el darrer informe de l’ex primer ministre italià Mario Draghi sobre la competitivitat d’Europa, que parla justament d’aquesta estratègia de replegament de la producció cap a Europa. Ho presenta com un dels punts clau per rellançar la indústria i no justament per exportar. Cosa que fa preveure que el comerç mundial estarà alentit per anys.

Hem passat, doncs, d’un context en què s’estimulava el lliure comerç, amb una Organització Mundial del Comerç (OMC) forta, amb tractats de lliure comerç a tot arreu i unes regles del joc que ho facilitaven, a un altre en què el proteccionisme imposa la seva llei. De fet, per posar només un exemple d’aquest canvi de context, els Estats Units han incrementat els aranzels de diversos productes arribats des de la Xina valorats en 18.000 milions de dòlars com a resposta a una competència que consideren deslleial en transferència de tecnologia, propietat intel·lectual i innovació.

El director general d’Amec explica que hi ha altres factors que s’afegeixen a la geoestratègia, com la transformació digital i les mesures per pal·liar el canvi climàtic. En el cas de la digitalització, ha permès trencar moltes barreres d’accés a la indústria i, per tant, ha ampliat el perfil de nous jugadors que fan competència als productors històrics. “Amb la digitalització, la dimensió ja no és cap limitador. Per exemple, si abans era impensable que un nou productor entrés en el sector de l’automoció i pogués competir de tu a tu amb les grans marques, ara, en un moment de tecnologies disruptives, ja no ho és, i així ha passat amb el vehicle elèctric”, diu Tristany.

Així mateix, hi ha qui opina que aquest refredament de les exportacions catalanes té un responsable i es diu Alemanya, que també es troba en un moment de desacceleració econòmica important, a causa, entre altres motius, del daltabaix que està vivint el seu sector estrella, l’automoció. “El seu model de producció basat en energia barata importada de Rússia i grans volums d’exportacions a la Xina s’ha trencat a causa de la crisi energètica i l’augment de la competència en el mercat de vehicles elèctric”, explica Rovira.

I és que Alemanya és i ha estat tradicionalment un dels principals clients de les vendes a l’exterior de l’empresa catalana. De fet, històricament ha comprat al voltant del 10% del que ven el teixit empresarial català, només per sota de l’Estat francès, que ha estat i continua sent el principal soci comercial, amb un 15%.

Es dona el cas que un dels principals sectors catalans que exporten a Alemanya és el d’automoció, i no només vehicles acabats, sinó sobretot peces per acoblar a les empreses automobilístiques alemanyes. Així doncs, amb el procés de descarbonització del cotxe, s’obre un gran repte als proveïdors catalans, perquè el vehicle elèctric necessita una cinquena part de les peces que té el de combustió.

Serradell hi posa, però, un toc d’optimisme i assegura que des d’Acció són coneixedors de companyies catalanes que estan fent contra rellotge processos de diversificació cap a altres sectors com ara la salut i cap a la prestació de serveis a la indústria per eludir la frenada del sector.

Per tot plegat, tots els consultats coincideixen a afirmar que el creixement de les exportacions de producte ha arribat al límit. “Ja érem conscients que aquest creixement sostingut de dos dígits era insostenible”, reflexionava el president d’Amec, Pere Relats, en la presentació d’un informe sobre la indústria.

Així doncs, tot indica que el creixement de les exportacions cada vegada estarà més lligat a la internacionalització dels serveis i no tant a productes. Aquí, però, hi ha la dificultat de quantificar la dimensió real de la nova naturalesa de les exportacions. Com que es tracta d’un mercadeig que no ha de passar per cap duana, no queda registrat enlloc quin serà el pes de la internacionalització dels serveis.