Política

La massacre evitable que va canviar Israel

El 7-O Hamàs va trencar el miratge de la invencibilitat israeliana amb el pitjor atac en la història del país

Els serveis d’intel·ligència hebreus havien advertit poc abans Netanyahu d’una “guerra imminent”

“Ens van dir que hi havia terroristes de Hamàs en ‘jeeps’ massacrant pels carrers. No ens ho crèiem”

El ter­ra­bas­tall va ser tan majúscul que joves gazi­ans calçats amb xan­cle­tes van poder pene­trar en ter­ri­tori isra­elià pel seu propi peu. Al·luci­nats de veure el món exte­rior per pri­mer cop a les seves vides, cen­te­nars d’ado­les­cents van seguir el camí obert pels mili­ci­ans de Hamàs a través d’un dels murs més pro­te­gits del pla­neta. El miratge de la inven­ci­bi­li­tat isra­e­li­ana s’esfon­drava. En per­fecta coor­di­nació i sense opo­sició, una milícia sense tec­no­lo­gia punta s’infil­trava a l’estat d’Israel per terra, mar i aire. Ho feia a quarts de set del matí, llançant con­tra les comu­ni­tats del sud la pit­jor mas­sa­cre en la història d’Israel.

La incom­pa­rei­xença de l’exèrcit isra­elià va donar hores de marge als homes armats pales­tins, que van matar i segres­tar sol­dats i civils men­tre la incre­du­li­tat reg­nava a bona part del país. Men­tre Hamàs assal­tava qui­buts al sud d’Israel, els coets que sor­tien dis­pa­rats des de la franja de Gaza feien pen­sar en una tanda d’hos­ti­li­tats limi­tada a un inter­canvi aeri, com les que són tràgica­ment habi­tu­als entre l’encla­va­ment palestí i Israel. A l’aero­port Ben Gurion, a Tel Aviv, les alar­mes van sonar i els viat­gers s’esmu­nyien per les esca­les que bai­xa­ven cap al refugi. En aquell búnquer, on El Punt Avui era pre­sent, hi havia pares que can­ta­ven a cau d’ore­lla als seus infants perquè no s’espan­tes­sin, però també hi havia isra­e­li­ans amb espe­rança que la cosa no anés a més. “A Tel Aviv, quan sonen les alar­mes, la gent ja torna a fer vida nor­mal al cap d’una hora”, deia la Naama.

Amb el pas dels minuts, des d’aquell búnquer al Ben Gurion, cen­te­nars de civils van poder veure com els pit­jors rumors es con­fir­ma­ven. La cara els anava can­vi­ant. Als seus telèfons hi arri­ba­ven imat­ges de mili­tants de Hamàs patru­llant ciu­tats del sud d’Israel en cami­o­ne­tes, amb les armes enlaire. Unes imat­ges que sem­bla­ven cons­truïdes amb intel·ligència arti­fi­cial, que no for­ma­ven part d’allò espe­ra­ble per l’ima­gi­nari isra­elià. També arri­ba­ven mis­sat­ges des­es­pe­rats de civils en aque­lla part d’Israel, on Hamàs aga­fava les comu­ni­tats locals a peu can­viat llançant l’atac en un sàbat.

“Era un dia fes­tiu i per tant no miràvem el telèfon, així que no sabíem res del que pas­sava”, expli­cava a El Punt Avui la Naria, super­vi­vent dels atacs de Hamàs, només tres dies després de la mas­sa­cre. Ella és resi­dent de Sde­rot, una ciu­tat isra­e­li­ana a dos quilòmetres del mur que assetja Gaza. “Sona­ven les sire­nes, però hi estem acos­tu­mats. Més tard, a través de veïns que no són reli­gi­o­sos i que sí que uti­lit­zen el telèfon en un sàbat, vam saber que hi havia cos­sos per terra i ter­ro­ris­tes de Hamàs en jeeps mas­sa­crant pels car­rers. No ens ho crèiem perquè sonava ridícul”, admet.

Els Kitat Kone­nut –grups de defensa dels qui­buts for­mats per civils volun­ta­ris– es van jugar la vida per pro­te­gir els seus veïns fins que l’exèrcit isra­elià es va sumar a l’esforç de con­tenció. En algu­nes zones, els com­bats s’allar­ga­rien alguns dies fins a eli­mi­nar el dar­rer com­ba­tent palestí. Però el mal ja estava fet. La guerra havia començat.

Els atacs de Hamàs con­tra Israel van ser con­si­de­rats per la premsa isra­e­li­ana com l’11-S isra­elià. Més de 1.150 per­so­nes van morir assas­si­na­des i la milícia pales­tina es va endur en cap­ti­vi­tat unes 250 per­so­nes. Es creu que mai havien mort tants jueus en un sol dia des de l’Holo­caust. La soci­e­tat civil a Israel reco­nei­xia estar dece­buda amb les auto­ri­tats del país, però deien que el moment de retre comp­tes seria més tard. El mateix matí del 7 d’octu­bre, el pri­mer minis­tre, Ben­ja­min Neta­nyahu, decla­rava l’estat de guerra i arri­bava a des­criure la situ­ació com una segona guerra per la inde­pendència d’Israel.

Mobi­lit­zació imme­di­ata

La mobi­lit­zació va ser imme­di­ata. Més de 300.000 reser­vis­tes isra­e­li­ans van ser cri­dats a files i Eli Cohen, minis­tre d’Afers Estran­gers isra­elià, asse­gu­rava que hi havia “avi­ons plens d’isra­e­li­ans” que hi ana­ven “a com­ba­tre” des d’arreu del món. De seguida, els diri­gents isra­e­li­ans van començar a bom­bar­de­jar la Franja de Gaza –el lloc més den­sa­ment poblat del pla­neta, on la mei­tat dels dos mili­ons de resi­dents són infants– amb cen­te­nars de míssils a diari. Van ender­ro­car tor­res resi­den­ci­als amb més de 100 apar­ta­ments i van llançar avi­sos als seus milers d’inqui­lins pocs minuts abans de dei­xar-los sense sos­tre. Yoav Gallant, minis­tre de Defensa d’Israel, orde­nava el setge abso­lut de l’encla­va­ment. “No hi haurà ni elec­tri­ci­tat, ni men­jar, ni com­bus­ti­ble. Res de res. Estem llui­tant con­tra ani­mals humans i hem d’actuar en con­seqüència.” Aquesta decla­ració seria uti­lit­zada mesos després en acu­sa­ci­ons de geno­cidi con­tra Israel en tri­bu­nals inter­na­ci­o­nals.

Un any després, encara no hi ha una versió ofi­cial que expli­qui el fracàs de segu­re­tat isra­elià que va pos­si­bi­li­tar l’assalt de Hamàs. La tensió bèl·lica a la regió con­ti­nua altíssima i la cúpula política del país con­ti­nua argu­men­tant que la ren­dició de comp­tes haurà d’espe­rar. Però tot indica que a Israel es va inter­pre­tar de manera equi­vo­cada que Hamàs no estava per la fenia d’ini­ciar una guerra.

El Shin Bet, l’agència d’intel·ligència isra­e­li­ana, havia adver­tit deu set­ma­nes abans del 7 d’octu­bre que “la guerra era immi­nent a Israel”. Segons un arti­cle publi­cat l’agost pas­sat a Yedi­oth Ahro­noth, Ronan Bar, líder del Shin Bet, en va adver­tir per­so­nal­ment Neta­nyahu el juliol del 2023. L’advertència no feia referència a Gaza en par­ti­cu­lar, però sí que aler­tava que els ene­mics d’Israel a la regió seguien de prop el moment de debi­li­tat i divisió interna que vivia el país arran de la reforma judi­cial impul­sada pel govern de Neta­nyahu.

A finals de 2023, The New York Times va publi­car una inves­ti­gació titu­lada “Israel conei­xia el pla d’atac de Hamàs des d’un any abans”. L’arti­cle asse­gura que les auto­ri­tats isra­e­li­a­nes dis­po­sa­ven d’un docu­ment escrit de 40 pàgines que deta­llava fil per randa l’atac que més tard Hamàs va llançar, però indica que els fun­ci­o­na­ris isra­e­li­ans el van deses­ti­mar en con­si­de­rar-lo fora de l’abast de les capa­ci­tats de Hamàs. El pla des­cri­via l’assalt a bases mili­tars i qui­buts, la mort i el segrest d’isra­e­li­ans i el tren­ca­ment de la tanca de sepa­ració per més de 60 punts dife­rents. “El docu­ment des­cri­via l’assalt amb una pre­cisió impac­tant”, diu el rota­tiu: “Drons que ata­quen càmeres de segu­re­tat i armes automàtiques apos­ta­des a la fron­tera, homes armats pene­trant a Israel amb para­pents, moto­ci­cle­tes i a peu; coses que van pas­sar el 7 d’octu­bre.”

El juliol de 2023, tres mesos abans de l’atac, una ana­lista d’intel·ligència isra­e­li­ana va adver­tir que Hamàs havia dut a terme una sèrie d’entre­na­ments dins de l’encla­va­ment palestí que s’assem­bla­ven molt al que des­cri­via el docu­ment redac­tat en pos­sessió d’Israel. Però va pre­val­dre de nou la con­cepció que Hamàs no bus­cava la guerra. La milícia havia estat nego­ci­ant per­mi­sos labo­rals perquè resi­dents gazi­ans tre­ba­lles­sin dins de ter­ri­tori isra­elià, i tot feia pen­sar que el grup palestí pre­fe­ria tre­ba­llar per la millora econòmica de la franja.

Dotze mesos de cam­pa­nya mili­tar a la franja de Gaza dei­xen les capa­ci­tats de Hamàs molt debi­li­ta­des i un únic alto el foc que va per­me­tre la posada en lli­ber­tat d’un cen­te­nar de cap­tius isra­e­li­ans a canvi de l’excar­ce­ració del tri­ple de pre­sos pales­tins. Però Israel no pot rei­vin­di­car una victòria a Gaza perquè no ha com­plert cap dels dos objec­tius que s’havia plan­te­jat durant l’inici de l’ofen­siva. Hamàs no està eli­mi­nat i a l’encla­va­ment encara hi ha un altre cen­te­nar de cap­tius. El no retorn d’aquests ostat­ges suposa la major pedra a la sabata del govern isra­elià, acu­sat per part de la soci­e­tat d’haver aban­do­nat els seus.

Les nego­ci­a­ci­ons per a un alto el foc defi­ni­tiu ha exis­tit tot l’any, però peri­o­dis­tes pro­pers a les nego­ci­a­ci­ons com Ravid Barak expli­quen la supo­sada frus­tració de diplomàtics dels EUA per la inca­pa­ci­tat de convèncer Neta­nyahu. La frus­tració és també pre­sent a Israel. David Bar­nea, cap del Mos­sad i mem­bre de l’equip nego­ci­a­dor isra­elià, hau­ria reco­ne­gut a la fami­liar d’un ostatge retin­gut a Gaza que “amb l’actual cons­tel·lació política a Israel, l’alto el foc és impos­si­ble”.

1.150
persones
almenys van morir assassinades el 7 d’octubre al sud d’Israel en els atacs de Hamàs. La milícia palestina va segrestar també uns 250 ostatges que es va endur a la Franja de Gaza.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.