Cal posar-ho molt en quarantena. I, a més a més, no es tracta dels documents originals, sinó de resums fets per amanuenses. Per tant, ens poden arribar a donar una imatge distorsionada no solament del que ens explica l’individu tal o qual, sinó del que realment va fer. De fet, ens hem de fiar d’uns currículums vitae absolutament interessats i que formaven part d’una dinàmica que tenia qualsevol monarquia absoluta, que és la d’oferir premis o títols de noblesa a canvi de serveis i fidelitats. Després hi ha una altra dificultat afegida i és que s’ha destruït molta documentació. Agustí Duran i Sanpere ja ens advertia, per exemple, que en els llibres d’actes de Cervera hi havia un munt de referències ratllades, molt probablement pels mateixos austriacistes, que volien esborrar el seu passat. I Núria Sales ens explica el cas de Tàrrega, amb desenes de folis arrencats.

He de confessar que el títol és una proposta de l’editor. Jo volia titular el llibre Entre els Àustries i els Borbons, però Rafael Català em va dir que no en vendríem ni un. A més a més, el terme botifler apareix en els documents originals, en què es diu que tal persona era un “botifler”, un fidel de conveniència.

Sí, però es fa amb una certa exageració, fins i tot més que en l’època moderna. Perquè en l’època es parlava dels “borbònics”, els “realistes”... Era una altra terminologia. Aquesta denominació de “botifler” no és només la designació dels partidaris de la casa de Borbó, sinó més aviat dels que es van canviar de bàndol, els que eren imperials i cap allà al 1713, en alguns llocs molt abans, van començar a fer mèrits i a fer memorials de fidelitat a Felip V. Per comprovar aquest fenomen, hi ha un fons documental excepcional que vaig descobrir quan preparava el llibre Felip V contra Catalunya (Rafael Dalmau, 2005), però que ara he tornat a revisar. Es tracta del fons de Gràcia i Justícia de l’Arxiu General de Simancas. És un fons riquíssim i que ens dona una aproximació molt ajustada dels botiflers durant la guerra. A partir d’aquesta font, ens adonem que hi havia molt pocs botiflers en aquell moment. Alguns centenars. En la documentació del secretari d’estat de Felip V, José de Grimaldo, es veu com els captaven: els oferien diners o càrrecs... Es tracta de les clavegueres del bàndol borbònic.

Una minoria petitíssima eren els membres del cos de funcionaris de la monarquia dels Àustries. Els servidors de l’Estat, per entendre’ns. Canvia la monarquia, però la burocràcia estatal continua vigent. I aquests exerceixen amb contundència perquè no volen que es dubti de la seva fidelitat. Aquests eren els botiflers de primera hora. Després hi ha un segon graó, format sobretot per membres de les classes benestants catalanes. Els borbònics intentaven captar gent “que tenga que perder”, persones l’opció política de les quals era dictada pel seu patrimoni. A la pràctica, aquests individus no eren ni blancs ni negres. Eren oportunistes. En l’apèndix publico el document en què apareixen els personatges que eren a Barcelona l’any 1713 i que, després de la votació de la Junta de Braços a favor de la resistència, van fugir esperitats: membres de l’alta i la baixa noblesa, del clergat, funcionaris...

A partir del 12 de setembre del 1714 s’han de proveir milers de càrrecs. I el règim borbònic no es podia permetre el luxe d’enemistar-se amb la gent que dominava el territori. Llavors utilitzen una fórmula enginyosa que ajuda a entendre la consolidació del règim borbònic, i és que resulta inexcusable suprimir la insaculació, però mantenint en el càrrec els que estan insaculats. Es tracta d’una jugada molt hàbil dels borbònics. Això fa que es mantinguin en el càrrec la majoria dels que havien governat durant la guerra i d’una manera, diguem-ne, ancestral. Apostar per la monarquia de Lluís XIV de França o del seu net Felip V era impedir que el poble pogués decidir. El document que incorporo diu que el que no es pot permetre és que la gent obtingui els càrrecs sense ser nomenada o designada pel rei o pels seus agents. Milers de càrrecs es van haver de ratificar del 13 al 14 de setembre. D’avui per demà.