En la soci­e­tat moderna, els diners s’han con­ver­tit en un dels motors més pode­ro­sos que regei­xen les nos­tres vides. Ens pro­por­ci­o­nen accés a béns, ser­veis i, en molts casos, a la per­cepció d’èxit. No obs­tant això, són els diners la mesura real de la nos­tra lli­ber­tat? La relació entre els diners i la lli­ber­tat ha estat objecte de debat filosòfic durant segles, però en la vida quo­ti­di­ana, sem­bla que estem en un cons­tant estira-i-arronsa entre aques­tes dues for­ces. Quant de la nos­tra lli­ber­tat estem dis­po­sats a sacri­fi­car pels diners? I, el que és més impor­tant, quant d’aquest sacri­fici fem de manera cons­ci­ent?

Pre­nem com a exem­ple la feina. Per a molts, la vida labo­ral ocupa la major part del seu temps, amb jor­na­des que exce­dei­xen les vuit hores diàries. En aquest esce­nari, sor­geix una com­pa­ració: és la nos­tra feina un mitjà per viure o hem aca­bat vivint per tre­ba­llar? La lli­ber­tat, entesa com la capa­ci­tat de deci­dir com fem ser­vir el nos­tre temps, es dilu­eix en la rutina diària de les obli­ga­ci­ons. Can­viem hores de vida per un salari que, en mol­tes oca­si­ons, amb prou fei­nes ser­veix per man­te­nir un estil de vida que, irònica­ment, cre­iem que ens dóna més lli­ber­tat.

Però, què és la lli­ber­tat real­ment? Podríem pen­sar en l’artista que rebutja un con­tracte mili­o­nari per no per­dre el con­trol cre­a­tiu de la seva obra. En aquest cas, la per­sona tria man­te­nir la seva inte­gri­tat per­so­nal mal­grat que l’oferta econòmica sem­bla una opor­tu­ni­tat d’or. Aquí sor­geix una nova com­pa­ració:és més lliure qui té el con­trol abso­lut sobre la seva obra o qui té els diners per asse­gu­rar-se una vida sense pre­o­cu­pa­ci­ons?

Aquesta pre­gunta ens porta a una para­doxa: els diners pro­me­ten lli­ber­tat, però també ens poden enca­de­nar. És una eina que ens dóna accés a coses tan­gi­bles, però si la seva obtenció ens con­su­meix, podem aca­bar per­dent allò que ens fa sen­tir veri­ta­ble­ment lliu­res. Pen­sem en el cas d’un empre­sari d’èxit que ha acu­mu­lat una for­tuna, però la seva agenda està tan plena de reu­ni­ons i com­pro­mi­sos que amb prou fei­nes té temps per a ell mateix. Podem con­si­de­rar que aquesta per­sona és lliure si el seu temps i ener­gia estan dedi­cats exclu­si­va­ment a man­te­nir el seu èxit finan­cer?

D’altra banda, hi ha qui deci­deix pri­o­rit­zar la seva lli­ber­tat per sobre dels diners. Aquells que trien viure amb menys per tenir més temps, ener­gia i espai per a les seves pas­si­ons o rela­ci­ons per­so­nals. No obs­tant això, aquesta elecció no està exempta de des­a­fi­a­ments. La soci­e­tat moderna, en gran mesura, mesura l’èxit en ter­mes econòmics. Què tan lliure és una per­sona que ha deci­dit no seguir el camí con­ven­ci­o­nal, si cons­tant­ment està llui­tant con­tra les expec­ta­ti­ves soci­als que valo­ren més el que té que no el que és?

És interes­sant també refle­xi­o­nar sobre com dife­rents cul­tu­res abor­den aquesta relació entre lli­ber­tat i diners. En soci­e­tats alta­ment capi­ta­lis­tes, l’èxit finan­cer i l’acu­mu­lació de béns mate­ri­als solen ser vis­tos com el cim de la lli­ber­tat. Per con­tra, en algu­nes cul­tu­res més comu­nitàries o espi­ri­tu­a­lis­tes, el benes­tar emo­ci­o­nal i les rela­ci­ons inter­per­so­nals són valo­rats per sobre de la riquesa mate­rial. Qui és més lliure: el mili­o­nari que té una agenda atapeïda però accés a tot, o la per­sona que té el just per viure però temps per gau­dir del que real­ment li importa?

En última instància, la qüestió de ven­dre la nos­tra lli­ber­tat per diners és una reflexió per­so­nal. Cadas­cun de nosal­tres ha de deci­dir fins a quin punt està dis­po­sat a sacri­fi­car el seu temps, ener­gia i, en alguns casos, els seus prin­ci­pis per un salari o un estil de vida que pro­me­ten una lli­ber­tat que, de vega­des, pot resul­tar il·lusòria.

La lli­ber­tat no és un destí al qual arri­bem després d’acu­mu­lar una quan­ti­tat deter­mi­nada de diners. Més aviat, és un procés con­tinu de deci­si­ons cons­ci­ents sobre com volem viure les nos­tres vides. El repte està a tro­bar un equi­li­bri que ens per­meti gau­dir del mate­rial sense per­dre de vista el que real­ment ens fa sen­tir lliu­res.

En aquest món de transac­ci­ons cons­tants, la veri­ta­ble lli­ber­tat pot no estar en allò que som capaços de com­prar, sinó en allò que som capaços de con­ser­var dins de nosal­tres matei­xos.