El cel de Hollywood és ple d’estrelles. Brillen i són eternes; ja se n’ha encarregat la seva maquinària industrial, de mantenir la constel·lació a ple rendiment. També els seus carrers fa anys que llueixen entre llambordes les més destacades, reproduïdes perquè la gent les adorin i en facin fotos. Però bé sabem que passen els anys i aquells noms d’actors i actrius que les encarnaven ressonen cada vegada més com un eco llunyà, sobretot per a les generacions que ens van precedint. Algunes ho accepten prou bé, d’altres no tant. Norma Desmond, aquella vella estrella del cinema mut que va immortalitzar Gloria Swanson a El crepuscle dels déus (Sunset Boulevard) de Billy Wilder, representa aquelles que no van saber superar que els temps corren per a tothom. Fins i tot per a Dorian Grey, com bé sabem, gràcies al mite que ens va llegar Oscar Wilde.

O no, perquè en aquests temps que corren, en què la preocupació excessiva cap a la pròpia aparença física es podria qualificar de pandèmia, sembla que ningú no recordi quines conseqüències nefastes poden derivar de pactar amb el diable, que ens ven l’elixir de la bellesa i l’eterna joventut. La sustancia (The substance), la pel·lícula que ahir va capitalitzar el màxim protagonisme d’una jornada intensa, s’encarrega d’advertir-ho novament, partint amb tots aquests elements descrits i tants d’altres referents, per oferir una brillant sàtira descarnada que va ser d’allò més ben acollida pel públic, que la va ovacionar llargament.

Coralie Fargeat jugava a casa, aquí va guanyar fa uns anys el premi a la millor direcció amb el seu impressionant debut, Revenge (2017). També, venia avalada pel premi al millor guió en el Festival de Canes i amb els elogis, més que merescuts, del treball interpretatiu (i d’exposició física) de Demi Moore, a qui dona rèplica una no menys extraordinària Margaret Qualley (la reina i la princesa de Blancaneu, respectivament). Però és que La sustancia sap conjugar a la perfecció els elements comuns i sobradament coneguts amb infinitat de referents artístics i cinematogràfics, que es van desplegant per vestir aquest passeig pels vessants més foscos de la fama. Des dels retrats pictòrics de Francis Bacon als malsons imaginats per David Lynch (Inland Empire, especialment), a la duplicitat de personalitats del Vertigen de Hitchcock a la Nova carn de Cronenberg; tot un desplegament formal i narratiu aclaparador que deriva cap a un final en què la sang i el gore brollen que riu-te’n tu de l’escena a la dutxa de Carrie o la dels passadissos de l’Overlook Hotel de Kubrick. Ben esquitxats vam quedar tot pensant com segur que ha disfrutat o ho farà Quentin Tarantino amb aquest conte de fades que bé hauríem d’explicar (fer veure, millor) als joves i no tan joves. Visca les arrugues!

Per dosis de gore ahir vam quedar ben servits. A la nit s’estrenava la tercera entrega d’una de les sagues més bèsties i amb èxit d’aquest subgènere del terror anomenat slasher. Damien Leone, amb qui avui mantindrem una conversa, presentava Terrifier 3, el retorn d’Art the Clown, aquest pallasso psicòpata assedegat de sang i fetge (i més fetge!) després d’haver sobreviscut a la massacre del passat Halloween, ara novament amb ganes de fer la guitza a la pobra Sienna (Lauren LaVera) durant la celebració de les vacances de Nadal. Una excusa com una altra per oferir un festival ultragore als fans, que a Sitges, com bé sabem, n’hi ha un munt i es van fer sentir al llarg de la sessió aplaudint amb satisfacció cada mort per molt crua que fos. És el que hi ha, amics.