Fins ara, la societat israeliana tenia marcat en el calendari el dia de commemoració de l’Holocaust. Ahir, per primera vegada, Israel va commemorar l’aniversari de la massacre del 7 d’octubre. D’ara en endavant, cada 7 d’octubre, els israelians s’habituaran al silenci de les ràdios i de les televisions a les 6.29 hores del matí, moment exacte en què la milícia palestina Hamàs va llançar la invasió contra el sud d’Israel. S’habituaran, també, al so d’alguna sirena que algú faci sonar com a recordatori dolorós de l’amenaça sobrevinguda que aquell dia va canviar les vides dels israelians –i, sobretot, la seva percepció de seguretat.

El que no perdurarà en els anys serà tot allò que regira l’estómac de la societat israeliana en l’estricta actualitat, que és el destí, la supervivència i el retorn dels 101 captius que continuen als túnels de la Franja de Gaza. La fractura entre els centenars de milers d’israelians que prioritzen un acord que rescati els ostatges i el govern de Benjamin Netanyahu es va evidenciar ahir com mai, amb els grups de pressió formats per les famílies dels segrestats commemorant i passant la jornada al marge del mateix estat que els va fallar el 7 d’octubre –i que els continua fallant fins avui.

La jornada va ser un dia de protesta. Més de 20 familiars de persones que continuen captives a l’enclavament palestí, acompanyades per centenars de conciutadans, es van personar a la residència oficial de Netanyahu, a Jerusalem, per mirar de fer canviar les prioritats de guerra del mandatari. Tot i els intents cada cop menys curosos d’aparentar-hi interès, tothom a Israel té clar que l’estratègia del govern de Netanyahu no encaixa amb les íntimes urgències de les famílies dels captius.

Però el primer aniversari del 7 d’octubre va ser, eminentment, un dia d’emocions a flor de pell. De record, i de voler fer constar allò patit. Yuli Ben-Ami és la filla d’una mare que va ser alliberada durant el primer i únic alto el foc, però és també la filla d’un pare, de nom Ohad, que continua en captivitat. “Són a casa. Ens tenen. Shema Yisrael”, va ser el darrer missatge que l’Ohad va enviar a la seva dona, amb pregària inclosa. Poc després, la família rebria una fotografia de com s’enduien l’home en roba interior. “Fa un any que no sabem res de tu, però som aquí amb la mare”, llegia la Yuli amb voluntat que el missatge arribés al seu pare: “T’estimem. Estem bé i t’esperem.”

D’altres no es van voler estar d’assenyalar les autoritats durant els seus parlaments. Yigal Cohen és el pare de la Hadar, assassinada el 7 d’octubre. Yigal va recordar “la llum que desprenia” la seva filla i la injustícia que la matessin mentre duia el pijama, però Yigal va anar més enllà: “Amb les forces que ens queden, ens assegurarem que els responsables ho paguin.”