Continguts del lloc

Quan em vaig llevar i vaig veure les notícies, el primer que vaig fer va ser despertar la meva dona i dir-li que truqués a la família, perquè vaig entendre que era molt greu. Mentre estava passant la invasió i vèiem com l’exèrcit ho col·lapsava tot al seu pas, no sabíem fins a on arribaria. Era una situació molt desconcertant i de molta por. Però crec que el matí del 7 d’octubre tots els jueus, israelians i de la resta del món vam tenir un moment profètic perquè, veient el que estava passant, sabíem el que vindria a continuació. I entendre això també va ser esgarrifós. Almenys jo ho vaig viure d’aquesta manera.

No, però tinc molts amics israelians i jueus aquí a Barcelona que sí que coneixen gent que va morir aquell dia o que va ser segrestada. Sí que tenim família al nord, on des del 8 d’octubre han estat convivint amb els míssils de Hezbol·là. I tenim amics d’encara més al nord que han estat evacuats pel govern. Estan en una residència temporal i no saben quan tornaran a casa seva, ni si hi tornaran.

Evidentment, hi havia d’haver una reacció, però no estic gens d’acord amb la del govern israelià, perquè crec que no s’ha fet prou per garantir l’alliberament dels ostatges, és a dir, per salvar-los la vida, ni per minimitzar les morts de civils innocents a Gaza. M’agradaria pensar que els 2 milions o 1,8 milions de persones que viuen a Gaza no aniran enlloc, que el dia de demà hi haurà una reconstrucció de Gaza planejada amb Israel i els aliats àrabs. Però amb aquest govern que tenim es fa molt difícil mantenir l’esperança, perquè hi ha elements al seu interior, minoritaris, que sí que volen la neteja ètnica i conquerir territoris i tenen Netanyahu i el país com a ostatges de la seva voluntat. I com que Netanyahu vol retenir el govern perquè, si el perd, l’esperen sentències i judicis, es deixa fer xantatge per aquests extremistes. De manera que ara ens veiem tots una mica arrossegats per aquesta minoria feixista i supremacista. La situació és molt dura de pair. I amb relació a com s’ha liderat la guerra, crec que s’ha fet amb poca consideració per la vida humana, tant dels nostres com dels seus.

Vaig sentir una anàlisi d’un mitjà israelià, fa uns cinc mesos, que deia que el 60% de la població d’Israel es comportava com si tingués una depressió clínica. Una mica per tot el que he explicat, de veure com un país que estimem està caient en mans de gent que no representa gran part de la població i que té unes idees i polítiques esfereïdores. Suma-hi la guerra, els míssils, les amenaces... Molta gent a Israel, jo inclòs, tenim família que va estar dins de Gaza com a soldats i pateixes per ells, pel que els pugui passar i pel que puguin fer.

Sí, però jo diria que, de moviment pacifista, ara mateix no n’hi ha. La gran majoria a Israel està a favor de la guerra –com s’està fent és discutible–. No volem que torni a passar res com el 7 d’octubre. La ràbia, la frustració i la tristesa han encegat la població i ara l’ànim és bel·licós, ningú té ganes de parlar de pau ni de seure a negociar. De fet, Yahya Sinwar [el nou líder de Hamàs] tampoc està a favor d’un alto el foc.

No es pot generalitzar. Depèn del govern de torn, del moment històric... Jo crec que hi ha hagut oportunitats reals de pau amb els palestins diverses vegades i Israel no sempre ha tingut la culpa que no fructifiquessin.

Hi ha consens majoritari a Israel que s’ha de posar fi als míssils que fa un any que cauen al nord del país, i que tornin els desplaçats interns a casa. Ara bé, hi ha partidaris de la via militar i partidaris de la via diplomàtica. Les guerres al Líban del passat van anar molt malament a Israel i es tem que ara passi el mateix. I em fa patir també que s’oblidi Gaza, que s’oblidin els ostatges.

Sí, l’Israel d’avui no és el d’abans del 7-O. Ha fet molt més brutal un país que ja era militaritzat. Israel no és un país bel·licós, sempre està a la defensiva, el que passa és que respon amb força. També ha canviat la mentalitat –i això és potser el més tràgic– sobre una pau amb els palestins.

Alguns insults pel carrer perquè porto quipà i es veu que soc jueu. Seure en un bar i sentir comentaris a la taula del costat... Hi ha també les protestes propalestines. És bo que n’hi hagi, però, tal com es plantegen, ni jueus ni israelians s’hi senten benvinguts. L’única manera que t’acceptin és ser antisionista, renunciar a l’existència d’Israel. La majoria no volem que el país desaparegui; volem que millori. D’altra banda, els jueus ens sentim políticament desemparats. No som una població prou nombrosa perquè els polítics ens tinguin en compte. Els únics que ens donen suport obertament són l’extrema dreta perquè ens veuen com aliats en la seva “guerra de civilitzacions”. Molts rebutgem aquest suport mesquí i interessat.