Quan em vaig llevar i vaig veure les notícies, el primer que vaig fer va ser despertar la meva dona i dir-li que truqués a la família, perquè vaig entendre que era molt greu. Mentre estava passant la invasió i vèiem com l’exèrcit ho col·lapsava tot al seu pas, no sabíem fins a on arribaria. Era una situació molt desconcertant i de molta por. Però crec que el matí del 7 d’octubre tots els jueus, israelians i de la resta del món vam tenir un moment profètic perquè, veient el que estava passant, sabíem el que vindria a continuació. I entendre això també va ser esgarrifós. Almenys jo ho vaig viure d’aquesta manera.

No, però tinc molts amics israelians i jueus aquí a Barcelona que sí que coneixen gent que va morir aquell dia o que va ser segrestada. Sí que tenim família al nord, on des del 8 d’octubre han estat convivint amb els míssils de Hezbol·là. I tenim amics d’encara més al nord que han estat evacuats pel govern. Estan en una residència temporal i no saben quan tornaran a casa seva, ni si hi tornaran.

Evidentment, hi havia d’haver una reacció, però no estic gens d’acord amb la del govern israelià, perquè crec que no s’ha fet prou per garantir l’alliberament dels ostatges, és a dir, per salvar-los la vida, ni per minimitzar les morts de civils innocents a Gaza. M’agradaria pensar que els 2 milions o 1,8 milions de persones que viuen a Gaza no aniran enlloc, que el dia de demà hi haurà una reconstrucció de Gaza planejada amb Israel i els aliats àrabs. Però amb aquest govern que tenim es fa molt difícil mantenir l’esperança, perquè hi ha elements al seu interior, minoritaris, que sí que volen la neteja ètnica i conquerir territoris i tenen Netanyahu i el país com a ostatges de la seva voluntat. I com que Netanyahu vol retenir el govern perquè, si el perd, l’esperen sentències i judicis, es deixa fer xantatge per aquests extremistes. De manera que ara ens veiem tots una mica arrossegats per aquesta minoria feixista i supremacista. La situació és molt dura de pair. I amb relació a com s’ha liderat la guerra, crec que s’ha fet amb poca consideració per la vida humana, tant dels nostres com dels seus.

Vaig sentir una anàlisi d’un mitjà israelià, fa uns cinc mesos, que deia que el 60% de la població d’Israel es comportava com si tingués una depressió clínica. Una mica per tot el que he explicat, de veure com un país que estimem està caient en mans de gent que no representa gran part de la població i que té unes idees i polítiques esfereïdores. Suma-hi la guerra, els míssils, les amenaces... Molta gent a Israel, jo inclòs, tenim família que va estar dins de Gaza com a soldats i pateixes per ells, pel que els pugui passar i pel que puguin fer.

Sí, però jo diria que, de moviment pacifista, ara mateix no n’hi ha. La gran majoria a Israel està a favor de la guerra –com s’està fent és discutible–. No volem que torni a passar res com el 7 d’octubre. La ràbia, la frustració i la tristesa han encegat la població i ara l’ànim és bel·licós, ningú té ganes de parlar de pau ni de seure a negociar. De fet, Yahya Sinwar [el nou líder de Hamàs] tampoc està a favor d’un alto el foc.

No es pot generalitzar. Depèn del govern de torn, del moment històric... Jo crec que hi ha hagut oportunitats reals de pau amb els palestins diverses vegades i Israel no sempre ha tingut la culpa que no fructifiquessin.

Hi ha consens majoritari a Israel que s’ha de posar fi als míssils que fa un any que cauen al nord del país, i que tornin els desplaçats interns a casa. Ara bé, hi ha partidaris de la via militar i partidaris de la via diplomàtica. Les guerres al Líban del passat van anar molt malament a Israel i es tem que ara passi el mateix. I em fa patir també que s’oblidi Gaza, que s’oblidin els ostatges.

Sí, l’Israel d’avui no és el d’abans del 7-O. Ha fet molt més brutal un país que ja era militaritzat. Israel no és un país bel·licós, sempre està a la defensiva, el que passa és que respon amb força. També ha canviat la mentalitat –i això és potser el més tràgic– sobre una pau amb els palestins.

Alguns insults pel carrer perquè porto quipà i es veu que soc jueu. Seure en un bar i sentir comentaris a la taula del costat... Hi ha també les protestes propalestines. És bo que n’hi hagi, però, tal com es plantegen, ni jueus ni israelians s’hi senten benvinguts. L’única manera que t’acceptin és ser antisionista, renunciar a l’existència d’Israel. La majoria no volem que el país desaparegui; volem que millori. D’altra banda, els jueus ens sentim políticament desemparats. No som una població prou nombrosa perquè els polítics ens tinguin en compte. Els únics que ens donen suport obertament són l’extrema dreta perquè ens veuen com aliats en la seva “guerra de civilitzacions”. Molts rebutgem aquest suport mesquí i interessat.

M’havia llevat d’hora i m’estava prenent un cafè a la terrassa de casa quan vaig sentir a la ràdio que hi havia alguns aldarulls al voltant de Gaza. Immediatament vaig engegar la tele i vaig quedar pàl·lid. Veia com entraven els comandos de Hamàs a la Palestina històrica i, la veritat, no m’ho podia creure. I bé, va passar el que ja sabem tots.

Al principi sí, però, al cap d’unes dues setmanes, ja no. Si alguna vegada podies parlar amb algú, al cap d’un minut la comunicació es tallava. L’endemà buscaves la persona amb qui havies parlat el dia abans i ja no la trobaves: li havien bombardejat la casa, estava desplaçada... Impossible tenir una conversa per saber què estava passant.

L’Autoritat Palestina i Israel han empès la gent a donar suport a Hamàs. L’Autoritat Palestina va posar tots els ous a la cistella de les negociacions. El mateix Abbas [president de l’Autoritat Palestina] ha dit i repetit que no creu en les intifades, en la lluita armada; només en les negociacions. I l’Estat d’Israel, en lloc de donar a l’Autoritat Palestina un marge d’actuació, manté el seu pla d’ocupació i annexió de Cisjordània, amb un augment continu dels assentaments, la repressió, la confiscació de terres, el mur, els check-points, les expulsions... O sigui, ofegar la gent i fer-la marxar. Aquella neteja ètnica subtil, sap? No et posen en camions, però t’amarguen la vida perquè te’n vagis. Llavors, és clar, la gent mirava Gaza i hi veia la lluita armada. Veia que Hamàs és l’únic grup que planta cara a l’Estat d’Israel, a les confiscacions de terres, als controls, a la neteja ètnica, als bombardejos... I quan l’Estat d’Israel assassina gent de manera gratuïta, Hamàs respon. És clar, sense adonar-te’n, ets sents més a prop de l’organització que et defensa que de l’Autoritat Palestina, que trobes inepta i corrupta.

La gent sempre parla del 7 d’octubre i ningú parla del 6 d’octubre, del 5... i dels 75 anys anteriors al 7 d’octubre. I jo, com a palestí, sí que en parlo. El 7-O és un episodi més, amb conseqüències tremendes per als palestins, que n’han pagat la factura. El secretari general de l’ONU va dir una frase molt important: “El 7-O no s’ha produït en el buit.” Ve de 75 anys d’humiliació, de repressió, d’anul·lació de la identitat palestina. Uns dies abans, Netanyahu s’havia presentat a l’ONU amb un mapa del Pròxim Orient en què Cisjordània i Gaza no existien. I, a aquesta provocació, cal afegir-hi la profanació contínua de la mesquita d’Al-Aqsa per part dels colons ultraortodoxos, que pensen construir el seu temple màgic en el lloc més sagrat per als palestins i el món musulmà. Els palestins van veure també que la seva causa es perdia amb la normalització de les relacions entre Israel i els règims àrabs. Amb aquestes relacions, els règims àrabs normalitzaven la destrucció de la mesquita d’Al-Aqsa, l’annexió de Cisjordània i Gaza, la confiscació de terres... Què significava, això? La liquidació de la causa palestina. I el món, totalment indiferent. Què va fer Hamàs? Amb aquesta operació va bolcar la taula. Contra tothom, perquè la causa palestina estava oblidada totalment, i la van posar sobre l’escenari mundial. Per tant, tu, com a palestí, no veus que sigui una errada estratègica. Ja sé que la factura és enorme, però ara tothom parla de la causa palestina.

Per què dieu que Hamàs no accepta les propostes d’Israel i els EUA? La proposta de l’Estat d’Israel és la rendició total, no és cap proposta. Per què estem parlant contínuament d’un centenar d’ostatges i ometem els 11.000 ostatges palestins que estan a les presons israelianes, la meitat dels quals sense judici?

Com he dit abans, el 7 d’octubre per als palestins és un episodi més, que marca un abans i un després, sí, per la gran brutalitat amb què ha actuat l’Estat d’Israel. Quan et diuen que l’exèrcit israelià ataca milícies de Hamàs, dius “és la guerra”, ho assumeixes. Però quan parlen d’atacs a hospitals, escoles, cuiners per a les víctimes, atacs a les Nacions Unides, funcionaris, ambulàncies... és la destrucció total, total.

Quan vaig arribar a Barcelona, el 1969, vaig tenir la sort de trobar l’Ateneu Barcelonès, que tenia una biblioteca que no tancava mai i jo hi podia estudiar. No sabia que aquell centre era la crema de la cultura catalana. Hi vaig conèixer tothom, des de Josep Pla fins a Vázquez Montalbán, passant per Solé i Barberà, Heribert Barrera... Quan sentia alguns d’ells parlar del Pròxim Orient, m’adonava que no tenien ni idea d’on s’ubicava Palestina. Llavors, amb el meu castellà trencat, els ho intentava explicar. I, a poc a poc, els vaig obrir una mica la ment a un relat diferent.

Catalunya també viu un conflicte polític i entén perfectament, cada vegada més, la causa palestina. Cada vegada hi dona més suport, i allò d’emmirallar-se en l’Estat d’Israel va quedant cada cop més enrere.