Vaig acceptar-lo perquè el que ell plantejava, en definitiva, és tornar a aixecar un partit que és decisiu en la política catalana. Coincidíem que ERC havia de tornar a ser gran, i ell considerava que jo hi podia tenir una responsabilitat clau. Aquesta serà la meva obsessió, renovar el partit, obrir-lo, connectar-lo molt més al país, modernitzar-lo, relacionar-nos amb les noves generacions, amb els joves i amb un llenguatge del s. XXI.

Parlar del que importa a la gent i parlar com parla la gent. Durant molt de temps els partits independentistes han parlat entre ells, d’ells, amb retrets constants, i això no ha connectat amb la gent. Encara més, el país s’ha mogut cap a altres preocupacions que avui formen part del dia a dia i de la quotidianitat, i si l’independentisme no s’ocupa d’aquestes qüestions, no hi connectarà i, per tant, no serà un projecte útil per al país. Per tant, què cal fer? Doncs assemblar-nos molt més al país, relacionar-nos com es relaciona la gent, anar on és la gent, i això vol dir pensar que la política també es fa més enllà de les institucions, i que per generar hegemonia política no n’hi ha prou amb governar les institucions. S’ha de ser a tot arreu. I aquest és un tarannà que representa l’Oriol Junqueras, la capacitat de connectar amb àmplies capes de la societat. La nostra candidatura té aquest objectiu i aquest repte, que és de partit però de país també, i de l’independentisme en definitiva.

Quan ell en tenia les regnes al 100%, aquest partit era obert, arribava a una gran majoria social catalana, liderava el discurs nacional majoritari. Quan ell no les té, el partit es tanca en dinàmiques endogàmiques i desconnecta de la militància. Aquest és un altre objectiu nostre, tornar el partit a la militància, que és com connectem amb els reptes, preocupacions i somnis de l’actual Catalunya. Per això 12 dels 13 membres a la nostra permanent són regidors, i el 60% d’alcaldes d’ERC ens donen suport.

És evident que el seu lideratge va quedar escapçat per la presó. I després hi ha hagut unes dinàmiques que han tancat el partit i l’han desconnectat, fins i tot ha dominat una certa actitud d’acomplexament sobre alguns avenços que ERC ha aconseguit els darrers temps. Quan aconseguíem grans coses per al país en què guanyava Catalunya ho tendíem a aigualir de seguida per estar acomplexats o no creure prou en nosaltres. Aquesta actitud de partit gran, d’ocupació de majories, que es relaciona de tu a tu amb la resta, l’hem de recuperar.

No ho sé, tampoc no em vull entretenir gaire en el passat. Quan voltem pel país, l’anàlisi que el partit s’ha desconnectat de les seves bases és real. I, en part, l’exercici que vol fer la nostra candidatura és escoltar molt més les preocupacions de la militància i posar-les al centre. Si acabo sent secretària general, la meva responsabilitat serà recórrer les comarques de Catalunya i escoltar realment quines són les preocupacions de la Catalunya d’avui i incorporar-les a l’agenda política del partit com a preocupacions de primer ordre. M’ha fet la sensació, escoltant alguns alcaldes i alcaldesses, que estaven molt preocupats per qüestions com ara la mobilitat, l’accés a l’habitatge, aquesta Catalunya desertitzada que tenim en molts indrets... i això no formava part del centre del debat, ja que mentrestant estàvem parlant de qüestions que potser no ocupaven l’agenda política de la nostra política municipalista i, per tant, estàvem desconnectats de la realitat del país. Jo em vull concentrar en això. Està molt bé parlar del passat, però hem de parlar del present i del futur. La nostra candidatura té aquesta vocació.

Sens dubte, nosaltres tenim un lideratge clar, que no és només de partit sinó de país, i els millors resultats de l’independentisme en el darrer cicle els ha liderat Oriol Junqueras. Seria estúpid prescindir-ne. No he entès el nerviosisme que això darrerament desperta entre companys. M’ha sorprès, però suposo que és precisament perquè la nostra voluntat és connectar el partit amb la militància de nou. Potser aquest nerviosisme rau en això, en el fet que a l’Oriol no el controlarà cap aparell de partit. La nostra candidatura es deu a les bases i a ningú més.

Quan les candidatures tenen projecte polític, m’agradaria que parlessin del projecte, no dels altres. Que parlessin de política i no de persones. Això, nosaltres ho tenim molt clar. El tarannà de la nostra candidatura serà parlar de projecte, de país. Perquè tenim un país amb una emergència lingüística, una emergència d’habitatge, problemes de mobilitat arreu... I creiem que això és l’important. El centre és el país..

No ho sé, no conec les seves propostes. La nostra candidatura té un lideratge molt clar, Junqueras és l’única persona d’ERC capaç d’omplir auditoris avui, i aquest és un valor a preservar. No anem sobrats de líders, ni ERC ni el país. Volem un partit amb vocació de majories, que no s’acomplexi davant de ningú, amb el repte de connectar amb el país d’avui i no el de fa 10 anys, i que faci una reflexió estratègica de com l’independentisme pot atreure més gent i és més fort. I això es fa amb lideratges també com el de l’Oriol, que, com deia, va portar a un dels millors resultats del darrer cicle independentista. A part, ha d’existir una renovació de l’agenda política de l’independentisme. Nosaltres volem ser un partit que també es defineixi molt en propostes de treball, en la reducció de la jornada laboral, per exemple. Creiem que l’independentisme ha de ser útil, ha de parlar del dia a dia de la gent, és així com aconseguim ser més i més forts. I aquesta és una de les qüestions cabdals, com l’accés a l’habitatge, com la problemàtica de la massificació turística... I per això la nostra candidatura és eminentment municipalista, perquè volem que connecti amb aquests reptes que tenen les grans ciutats, les mitjanes, però també, sobretot, els pobles petits del nostre país. I hem de parlar de la Catalunya sencera, des del coneixement del municipalisme.

La nostra candidatura té un lideratge claríssim i transparent, i fa l’oferiment de secretaria general a una persona com jo, que fa molt poc temps que estic al partit, i la candidatura és de renovació. Per a nosaltres la renovació no és un recanvi de peces, es tracta de fer el partit gran, i fer-lo gran vol dir obrir-lo al país i modernitzar-lo. No sé jo si la renovació vol dir estar bressolat per les persones que han estat properes a l’aparell o han pres les decisions més crucials dels darrers temps, que és el que representa la candidatura que esmentes. A nosaltres no ens bressola la vella guàrdia. Clarament la nostra candidatura és la de les bases, la militància, és la que omple els auditoris i les trobades amb militants, i la que parla de projecte. No entenc aquesta obsessió per fer que Junqueras no es presenti. El futur d’ERC l’ha de decidir la militància i no un despatx.

L’escenari en què estem ara és el de la màxima exigència amb el PSC perquè compleixi els acords que s’han pres, un dels quals pot arribar a ser històric, que és el del finançament singular. Aquesta és la posició d’on creiem que no ens hem de moure perquè Catalunya guanyi.

És que a nosaltres, sincerament, ens veig molt forts. A partir d’aquí, sumarem amb qui creguem i qui considerem. Som una candidatura amb un tarannà obert, conciliador. No sortim als mitjans a dir qui s’ha de presentar i qui no. No vetem ningú. Creiem que la militància és qui ha de decidir el futur del partit. I, per tant, segons els resultats del congrés, liderarem el govern d’aquesta organització perquè siguem una eina útil per al país, que és el que ens toca. Durant molt temps en campanya hi ha gent molt obsessionada a parlar de nosaltres mateixos, i hem de parlar del país. Aquest és l’objectiu de la nostra candidatura. Ens interessa més parlar del país i de com serà el partit en el futur que no de dir-li a algú si s’ha de presentar o no. Ara, que cadascú faci el que vulgui amb la seva campanya.

És que aquest nerviosisme crec que viu en cercles de persones que potser són properes a l’aparell del partit, però no existeix entre les bases i la militància.

Al revés, governarem l’endemà de la mateixa manera que governem la nostra campanya, que és amb to conciliador, obert, propositiu, parlant de futur, perquè és això el que ens demana la militància quan ens hi reunim o fem trobades. Existeix una gran diferència entre el que estem vivint o estem escoltant als mitjans amb la realitat de la militància. No és la primera vegada que passa, i això també ens ha conduït als resultats electorals que tenim. Per tant, escoltem la militància, estiguem a prop de la gent, del que pensa, del que vol, del que espera, del lloc que es mereix tenir ERC en el panorama polític català. La resta no m’interessa.

És que la nostra candidatura no ha vetat mai ningú, és la gran diferència amb la resta. No diem a ningú que es presenti o no. Som un partit gran. Volem ser-ho, plural i divers, que és només així com s’és gran. Per tant, amb voluntat de sumar sempre.

Ell ha explicat tot el que sabeu. A part els mitjans ja crec que han explicat prou qui estava en aquests grups de WhatsApp que són espais de presa de decisió informals. Totes les candidatures coincidim que cal anar fins al final de la investigació, diria que aquest és un consens que existeix en totes.

A mi aquestes qüestions la veritat és que no m’interessen gaire, m’interessa més com dotar l’organització d’espais de presa de decisió formals, de com acompanyem la militància en aquestes decisions, de com dotem de coherència totes les decisions que prenem, i això és mirar cap al futur, que crec que és el que hem de fer ara mateix.

No, aquest escenari avui no existeix. Es va fer un consell nacional en què va quedar clar que la posició d’ERC és a l’oposició, l’únic escenari que existeix ara és fer valer des d’allà els acords als quals ha arribat i fer que el que es va acordar es compleixi amb la màxima exigència. La nostra col·laboració és amb el poble de Catalunya, que està fart de veure com som de les comunitats que recaptem més i, en canvi, estem infrafinançats. Aquesta és la col·laboració que posem en el centre com a eina útil al poble i, a partir d’aquí, la màxima exigència amb el PSC, que té un govern feble que, per tant, haurà d’arribar a acords amb diferents forces polítiques.

El govern del PSC ja ho ha desmentit. Existeixen càrrecs, en totes les candidatures, que ara mateix formen part d’organismes d’empreses que quan arribi el moment de substitució, perquè els consells d’administració es convoquin, marxaran. Així és com funciona l’administració. Aquests càrrecs tenen data de caducitat i ho sap tothom.

Aquesta dicotomia entre una oposició dura i tova crec que és ineficaç. Un ha de tenir un perfil i una identitat pròpia, és a dir, uns temes que la gent sàpiga que són els d’ERC i que tenen a veure, per exemple, amb el català o el model laboral, és a dir, amb com construeixes un país nou. I com ERC, des d’una perspectiva independentista i progressista, diu a la gent que existeix un país nou, que es pot construir, que es pot renovar l’agenda política, que es pot connectar amb la gent. Aquest és el repte. Quan vaig començar a socialitzar en política, aquí només hi havia una alternança, triaves el model de país que representava CiU o el que representava el PSC. L’Oriol Junqueras es va posar en la centralitat i va dir que existeix una altra possibilitat, que és construir el país des d’una òptica independentista i progressista. I això és el que hem de tornar a fer.

Hi ha un objectiu que hauríem de compartir totes les forces independentistes, que és ser més i més forts. I avui ni som més, ni som més forts. Per tant, haurem de parlar molt per refer ponts, haurem d’habilitar espais formals i informals on posem tots els efectius precisament per arribar a aquest objectiu compartit, cadascú des del seu espai ideològic.