Estem molt contents perquè el context d’ERC era de baixada. Quant al balanç, és una continuïtat dels quatre últims anys que conec de primera mà i els tretze que porten l’alcalde i bona part de l’equip de govern actual. No saben com volen que sigui Banyoles d’aquí a uns anys. No tenen una fotografia final i això comporta que no hi hagi planificació i s’acabi improvisant. El que notem de diferent els últims anys és que van incorporant més gent amb dedicació. Dels onze regidors de l’equip de govern tots tenen dedicació, alguns parcial i altres exclusiva. I no es nota. Hi ha el tècnic però hi hauria d’haver una visió política molt més treballada. Sempre n’hi ha hagut, de dedicacions exclusives, però no es veu aquesta part de reflexió. Onze regidors dedicats a l’Ajuntament sí que han de trobar un moment per parlar, per debatre. Hi ha un hiperlideratge que no crea les condicions per propiciar-ho.

S’improvisa i es busquen resultats immediats. No se sap què es vol i es va per l’oportunitat. D’això no sé si se’n pot dir bona gestió. L’alcalde ha apostat molt per l’esport. Creiem que en alguns casos de manera exagerada. El regidor de Cultura, Miquel Cuenca, que està ben connectat i coneix el sector, ha fet algunes iniciatives però no s’acaben d’enllestir els projectes. Sempre acabem encarregant un estudi o un pla director i després som incapaços d’executar-los. Està passant en cultura i també en el pla general, que va costar molt aprovar-lo i estem fent modificacions a mida, a demanda. Perquè el pla general no era a deu o quinze anys vista, sinó que nosaltres diem que és un pla general Frankenstein amb modificacions parcials.

Creiem que potser se’n fa un gra massa. Pensem que s’ha apostat per proves esportives de molt alt nivell que acaben tenint poca repercussió a Banyoles. L’exemple és el triatló del mes de setembre. La gent de Banyoles en fa el cas que en fa. L’esforç que representa organitzar una prova d’aquest tipus no es trasllada en la repercussió que pot tenir per a la ciutadania. Sí que hi ha públic, però la gent no s’ho ha fet seu. Quan hem preguntat per l’anàlisi se’ns respon que és perquè les federacions ho demanen perquè l’entorn és agradable. Si hi ha tanta demanda, triem el millor, el que aporti un valor afegit. A vegades no és només la repercussió econòmica, que penso que és petita. Perquè venen i fan la prova i ja està. El mirall oposat és la festa major, en què es nota el pes de les entitats i la gent se l’ha creguda. En canvi en l’esport, hi ha la competició esportiva, es munta i es desmunta i ja està.

D’esquena a l’esport jo no ho diria. Però es parla molt de l’esport familiar i tampoc hi veiem una aposta. És aprofitar l’oportunitat que donen les competicions. No respon a una planificació ni a un objectiu, sinó que són bolets que s’agafen. Cal plantejar-se què es vol que passi amb una determinada prova.

En cultura s’ha fet una millora i segurament és el que està més organitzat, però per contra no hi ha una aposta real per les entitats. El teixit associatiu és molt important. Es fa un pla estratègic, ens afegim a una línia de subvenció, es fa un document d’anàlisi però no s’aplica. En cultura, manca un espai per a entitats. ERC ho va plantejar en els programes com Cooperativa Cultural. Apareix en el pla estratègic cultural. Les entitats fan la feina però els has de facilitar les condicions. És un dèficit. S’estan desaprofitant oportunitats també per crear indústries culturals, de gestió cultural. No hi ha incidència de l’Ajuntament. El mateix ha passat amb la donació Gimferrer. S’aprofita una oportunitat. Quin és l’objectiu d’acceptar la donació? Penjar els quadres? Hem de crear un discurs. Ja fa temps de la donació i no s’ha fet res. O el catàleg de botigues històriques, que és poc atrevit i va ser per complir l’expedient. De Ca la Brugui n’ha quedat un taulell que està en molt males condicions i per si sol no és res. O a Can Saguer, s’ha demanat una llicència d’obres, i no s’ha pogut entrar per revisar. Hi ha denúncies dels veïns i no hi ha expedient disciplinari. Som incapaços de fer complir una normativa que aprovem. O Can Tarradas, que es compra per patrimoni per ser d’en Noni Moner. Sabem què hi volem fer?

Tenim una Banyoles anestesiada. Històricament tenia una posició econòmica i social per sobre de la mitjana catalana. Fa anys que no. Aquest cofoisme ha fet que perdi pistonada, que afluixi en aquest aspecte. Banyoles està limitada territorialment però és incapaç de buscar complicitats amb les poblacions de l’entorn, de la comarca, amb Porqueres sobretot. Es viu d’esquena a la comarca i se’n podrien treure molts rèdits. Banyoles ho té de molt mal fer per atraure indústria per metres quadrats perquè el polígon que hi ha és més comercial que industrial i no hi ha espai. El pla general això no ho va tenir en compte. Potser cal pensar en una altra tipologia industrial.

Hi ha un conveni amb el Bisbat per l’ús del monestir per a determinades activitats i això està molt bé. Però tenim la Casa Missió tancada. En un moment en què l’habitatge és necessari, aquest edifici es podria reformar i destinar a pisos tutelats. I al Bisbat podria interessar-li. Donaríem sentit a l’edifici i podríem obrir l’entorn.