Al conservador Helmut Kohl, al poder entre el 1982 i el 1998, se’l coneix com “el canceller de la reunificació”, perquè sota el seu mandat es va posar fi a la divisió entre les dues Alemanyes, l’occidental i la comunista; del socialdemòcrata Gerhard Schröder, en el càrrec del 1998 al 2005, es destaca que va ser el canceller que va posar al dia el sistema social alemany, si bé amb unes retallades difícils de pair per al centreesquerra; a Angela Merkel se la identifica principalment amb l’austeritat, el segell d’identitat del seu llarg mandat de setze anys, del 2005 al 2021. Quin serà el tret referencial d’Olaf Scholz, de qui ara per ara es qüestiona si completarà els quatre anys de la seva primera legislatura? Probablement el que més defineix la seva gestió són els termes crisi i recessió.

El seu mandat va arrencar el desembre del 2021 amb les alertes occidentals activades pels moviments de Vladímir Putin en direcció a Ucraïna. Dos mesos i escaig després, els temors es van materialitzar en una guerra que encara dura i sense treva. Alemanya, tan energèticament dependent de Moscou com cap altre soci europeu, va haver d’accelerar en temps rècord i a un preu altíssim la fi d’una submissió nascuda en temps de Schröder, aliat d’interessos amb Putin, i mantinguda per Merkel.

Un any després del canvi de paradigma energètic, el 2023, Alemanya entrava en recessió. Aquest 2024 tornarà a tancar l’any en negatiu. Les previsions del govern de Scholz assenyalen una contracció del PIB del 0,2 %. No són xifres alarmants, és una recessió moderada. Però seran dos anys seguits d’una Alemanya convertida en “el malalt d’Europa”. És una definició que potser sobta entre les generacions més joves. Però que en realitat ja es va sentir entre el 2002 i el 2003, l’anterior etapa bianual de la primera economia de la zona euro en recessió. De cop, sorgeix una altra pregunta: quant de temps resistirà el conjunt de la zona euro una Alemanya econòmicament afeblida i amb una ultradreta enfortida, capitalitzadora de la crispació social, vingui d’on vingui?

“En altres crisis, ens n’hem sortit”, explicava en presentar els nous pronòstics per al PIB el ministre d’Economia i Protecció del Clima, el verd Robert Habeck. Si per ell i el seu partit fos, així com pels socialdemòcrates de Scholz, Alemanya hauria d’alliberar-se del fre al deute. Perdre la por de l’endeutament i activar les inversions. Però el tercer soci, el Partit Liberal del ministre de Finances, Christian Lindner, no afluixa en la línia de la contenció. “Part dels problemes els hem heretat dels governs precedents”, hi afegia Habeck. És a dir, de l’austeritat de Merkel, que s’ha traduït en unes infraestructures desfasades i un endarreriment en la digitalització, en un país encarcarat pel pes de la burocràcia.

El tripartit de Scholz és un espectacle diari de picabaralles. Tot fa pensar en un abandonament del vaixell per part dels liberals. Es parla de ruptura i d’eleccions anticipades quan falta un any encara no per als comicis generals, convocats per al 28 de setembre del 2025. Pot aguantar Alemanya un altre any amb un govern barallat amb si mateix i incapaç de posar en marxa l’economia? No seria millor tirar pel dret i plegar per estalviar al país, i a Europa, un altre any agònic?

Al marge de la voluntat de continuar de Scholz i dels seus ministres, hi ha també la pregunta de si aquesta crisi serà temporal o si els problemes estructurals heretats pesen massa per imaginar que el 2025 no serà el següent any amb números vermells. La recuperació es preveia per aquest 2024, però ara s’ha ajornat al següent. No hi ha cap garantia que no hi haurà un nou ajornament.

El motor tradicional de l’economia alemanya, les exportacions, s’ha encallat. El sector rei és l’automoció i està en hores baixes, especialment pel que fa als cotxes elèctrics. Volkswagen, el gegant alemany, no descarta tancament de fàbriques o acomiadaments a Alemanya per primer cop a la seva història. No és l’únic entre els grans consorcis que té dificultats.

Des de Mercedes fins a BMW, a més de Volkswagen, es pressiona Scholz perquè no castigui el proteccionisme del teòric gran rival, la Xina. Temen els efectes d’una guerra comercial si no hi ha marxa enrere en l’anunci de la Comissió Europea d’augmentar els aranzels a les importacions xineses. La decisió es va adoptar amb el vot en contra alemany. “No podem aixecar més murs”, és l’explicació de Scholz al rebuig alemany, mentre que altres socis, com França i els Països Baixos, collen en sentit contrari.

Al darrere d’aquesta posició alemanya, hi ha la por que el remei, els aranzels, sigui pitjor que la malaltia. La Xina no és només el gran competidor del Made in Germany. També és el gran mercat per als fabricants de components alemanys. Una guerra comercial aprofundiria la crisi de l’automoció alemanya. “Augmentar els aranzels seria un altre pas cap a la fi de la cooperació comercial. I un perill de guerra comercial de conseqüències fatals”, alertava la presidenta de la Federació de la Indústria Alemanya, Hildegard Müller, en una entrevista recent amb l’agència de premsa DPA. Scholz continua negociant amb Brussel·les per evitar el cop frontal amb uns nous aranzels que, teòricament, seran efectius a finals d’octubre. El canceller de la crisi sembla que segueix la consigna de qui dia passa any empeny.