Diego Lerman: La pel·lícula té moltes capes. Una és la història més literal, parteix d’un personatge que va existir, però en desconeixem la seva biografia, o com a mínim la seva vida íntima. Només coneixem la seva vida pública. Per tant, hi ha una part de recreació del fenomen que va generar, que serveix de punt de partida. Però també és un projecte que, a diferents nivells, parla de l’origen de les fake news a l’Argentina, de les creences de cadascú. I també és la història un home que va perdent el seny, a qui se li dilueixen els límits entre realitat i ficció, la història d’un home que va convertint en espectacle una notícia i alhora es va sentint un elegit, com un Messies. Hi ha un nivell que m’interessa molt que és la creació de ficció: és algú que crea ficció amb el que té, amb el que troba, genera la seva posada en escena, té els seus actors... Hi ha una zona molt intertextual entre la pel·lícula i el propi moviment argumental.

Leonardo Sbaraglia: Fer la pel·lícula va ser per mi molt lluminós. Aquest personatge en un moment determinant comença a sentir que té un objectiu, com si trobés una última missió abans de la mort, per poder afrontar millor algunes coses difícils: el mateix sentit de la mort, què hi ha més enllà... El personatge va trobant en l’última etapa de la seva vida qüestions a les quals aferrar-se. Vam anar construint junts el personatge amb Diego. Vaig anar trobant molta passió en aquest personatge. No té res a veure amb la foscor, és algú que sempre va endavant, construint, i troba justament un nou camí, una nova llum al final del túnel que li dona una energia ferotge. Per altra banda, diria que tenen molt del Quixot i Sancho Panza, és algú que lluita contra els molins de vent, i Sancho Panza li diu que no són dracs, tot i que a moments també els veu. I bé, potser el que veuen no són plats voladors, potser són altres coses que no podem entendre, que ens conviden a tenir algun tipus d’intercomunicació entre les persones i produir noves maneres de relacionar-se.

D.L.: Jo crec que el debat sobre la veritat té més a veure amb les notícies, amb la informació. En aquell moment, el xou de notícies Nuevediario, del Canal 9 d’Argentina, va crear la novetat de presentar notícies que estaven al límit de la veritat. Per a mi el cinema té a veure amb l’art, i per tant, busca mostrar veritats profundes d’una manera artística que de vegades no tenen a veure estrictament amb el relat periodístic, sinó tot el contrari. Fins i tot poden tenir a veure amb el poètic. Són veritats més profundes, més subtils. Del periodisme, s’espera que narri la veritat d’altres coses que passen al món. Avui en dia, això és qüestionat per les xarxes socials, per les fake news. Circula una quantitat d’informacions que bombardegen l’individu i, una mica, l’objectiu és discernir a qui creure i a qui no. A la història de la pel·lícula hi ha un origen: retratem José de Zer diu en un moment que el que està fent és la televisió del futur, l’espectacularització de la notícia.

L.S.: Sí. Com deia Diego, té a veure amb la idea de crear ficció, de fer teatre: un està en una reunió i comença a recitar un monòleg, a cantar una cançó, i ja hi ha espectacle, ja hi ha un acte poètic, ja no som només allà, som també en un altre lloc, on ens porta el monòleg o la cançó. Les fake news d’avui en dia poden estar relacionades amb la manipulació política. Malauradament, molts joves ja no llegeixen els diaris, s’informen per Twitter, i el que diuen les xarxes sembla la veritat. La intenció dels personatges amb aquest cartró pintat, amb aquests escassos recursos que tenien, era fer un discurs real. Poden construir coses que d’una altra manera no hauria pogut construir ningú. El cinema ens obre cap a una mena d’intuïció, cap a un altre lloc. La pel·lícula ens ofereix la possibilitat d’il·lusionar-nos, d’estimular-nos. Hi ha una cosa que m’agrada molt del cinema que és la possibilitat de generar alguna cosa perquè l’altre senti també el desig de crear, de compartir un desig. Crec que això és també el que passa amb aquesta pel·lícula tan lluminosa, tan brillant.

L.S.: Jo tenia 15 o 16 anys en aquest moment, el 1986, i la meva vida era en un altre lloc. Estava rodant la pel·lícula La noche de los lápices, i aquest món estrany de la televisió que retrata la pel·lícula em quedava lluny.

D.L.: Hi ha una frase molt famosa del protagonista, “Seguime, Chano, seguime!”, que és de les més populars de la televisió argentina. La gent se la va fer seva. D’alguna manera, està present, encara. Quan ens vam documentar sobre el personatge, vam veure que José va viure moltes etapes, per exemple, va fer grans entrevistes. Però ens hem circumscrit a aquesta etapa, i té a veure amb el recorregut que dèiem abans, a mi m’interessava treballar amb Leo un home que va perdent el seny. El seu camí és el del comiat de la vida i la racionalitat.