El 2012 vaig formar-me en viticultura i enologia i el 2013 vaig fer un petit projecte de recuperació de vinya de Sant Cugat i el vaig presentar a l’Ajuntament per si em podien cedir algun terreny. Em van pagar en un curs d’aquesta formació a la Cambra de Comerç, però ho vaig deixar al calaix quan vaig començar a treballar en un celler al Penedès, a la Finca Parera, amb el Rubén. El 2017 ja vaig treballar a Can Calopa - Cooperativa l’Olivera. Tenia una botiga amb gent jove del món del vi al barri de Gràcia, que es deia La Festival, i allà va ser quan un amic meu de Sant Cugat em va dir que volia el seu projecte de vi a casa i no marxar a l’Empordà ni al Priorat. I aquí vaig recuperar el projecte i va néixer Rabassaires. Recuperar la vinya al Vallès Occidental, tot i que inicialment pensava en Sant Cugat, on vivia i on tinc la família.

Sant Cugat ens limitava i volíem obrir el focus. I un tècnic del parc de Collserola, que ara és el cap de serveis, en Joan Vilamú, em va trucar per dir-nos que hi havia una vinya al barri de Can Canaletes de Cerdanyola, dins del parc natural, que era propietat d’un home jubilat que la volia arrendar. El mateix dia era allà parlant amb ell i, tot i que d’entrada va ser reticent, vam arribar a un acord i els primers anys ell treballava la vinya i jo li comprava el raïm a un euro el quilo quan el venia entre 15 i 20 cèntims a la Cooperativa d’Ullastrell. Ara, des de fa uns anys, la tinc arrendada i la treballo jo. D’aquí surten els primers vins, el blanc i negre Can Canaletes, que mai han arribat a les 1.000 ampolles. En paral·lel, i com que m’agrada molt el paisatge, les plantes i la botànica, faig el vermut amb flors fresques macerades de la serra de Collserola. En aquell moment Rabassaires era un projecte secundari.

Al meu soci i amic li vaig dir que volia que fos un projecte de vida. És molt lent, molt dur, calen molts diners, era quan ens havíem d’hipotecar i finançar, i va baixar del carro perquè ja tenia una feina molt bona.

Després de cinc anys cercant camps per plantar vinya nova, vam trobar un particular a Sant Cugat, l’historiador Domènec Miquel, que va entendre molt bé el projecte i hem arrendat terres per 30 anys al costat del Pi d’en Xandri. I amb una gent de Cerdanyola, que tenen la finca de can Catà, el mateix per 30 anys. Paral·lelament l’Ajuntament de Terrassa va voler impulsar la vinya al municipi i recuperar el cep terrassenc a Mossèn Homs i vam guanyar el concurs. Ja teníem 6 hectàrees de terres, la cosa anava seriosament i necessitàvem un celler perquè l’acord amb L’Olivera acabava enguany, tot i que estic amb ells amb un contracte de prestació de serveis.

La intenció era a Sant Cugat. Vaig parlar amb tres governs municipals perquè ens deixessin algunes de les moltes masies tancades –que fa vergonya–, però no hem rebut res, ni la subvenció pels tancaments de camps, ni habilitar un punt d’aigua, pagant el consum, perquè la pagesia la pugui utilitzar en casos extrems. Finalment, farem el celler a Sabadell, que és la culminació del projecte a deu anys vista de moment. Intentar fer un concepte de celler urbà, ja que estem fent vinya en entorns no rurals, no agraris.

Llavors valoraré si fem un segon creixement. Ara tenim les hectàrees que ens falten per plantar, entre gener i febrer ho farem a Cerdanyola. Fins al 2029 hem d’arribar a unes 28.000 ampolles perquè el projecte sigui viable. Aquest any n’hem fet 9.000 i ara n’elaboro per a una previsió de 14.000 o 15.000. No anem més ràpid perquè vendre és el més difícil del món del vi i perquè hi ha molt per triar i gran competència de preus. Al súper es compra un criança de La Rioja per 8 euros, que és bo, i jo venc un vi jove per 12 euros. Crec que s’ha d’entendre el context i l’objectiu de Rabassaires, que és la recuperació de paisatge al Vallès, i ho fem fent vi. Barrejar aquesta cultura més ancestral del patrimoni de la comarca amb la cultura més cosmopolita, fer un espai d’intercanvi amb activitats d’art, de literatura, de dansa, del que sigui, un espai de confluència. Al gener sortirem al món amb la inauguració del celler i activant el web i les xarxes socials.

A la vinya faig un esforç en el paisatge, amb marges florals, zones d’oliveres, incrementant la biodiversitat, intentant que tingui un sentit visual. És important no només fer vinyes, sinó que sigui paisatge, que la gent, quan passegi, digui: “Oh, que boniques les lavandes florides.” Ara vull fer una combinació de taronger amb olivera, volem posar algun xiprer...

No. Naixem de les varietats tradicionals catalanes. Al Vallès hi havia molt xarel·lo, pansalet que deien aquí; també hem plantat picapoll a Terrassa, ja que hi ha documentat que més enllà del 1800 al concurs mundial de vins escumosos la medalla de bronze va ser per a un escumós semidolç del senyor Pau Galí de Terrassa. També hi hem plantat 509 ceps terrassencs, o negrelló, que és experimental i en 10 anys tenim el compromís amb l’Incavi de fer-ne un seguiment agrari i del seu potencial enològic. A totes les finques recupero la malvasia, planto garnatxa negra amb l’experiència de Can Calopa, faig l’aposta per la monestrell, coneguda com a mataró, ja que és una varietat mediterrània per excel·lència i s’ha quedat al sud d’Espanya, però és molt versàtil i neta en vinya i no agafa malalties. I també macabeu, que no és històrica, però sí una varietat postfil·loxera. Finalment, xarel·lo vermell, que amb macabeu, és un vi nou [es ven com a Orbis] que he fet aquest any amb gerres de fang.