Fa quatre anys vam poder fer endreça dins una administració, l’Ajuntament, que feia 36 anys que estava capitanejada per una mateixa persona. Un fet que per si mateix ja no hauria de ser normal, però a més el nostre objectiu de canviar les coses va topar de ple amb un marc general agreujat pels desperfectes del Glòria, la pandèmia de la covid i la crisi de les matèries primeres, que va derivar en una inflació brutal. Anàvem tard amb l’aplicació de l’administració electrònica, anàvem tard amb l’obertura de l’Ajuntament a la ciutadania. Vam obrir l’Oficina d’Atenció Ciutadana el 2019! Vam començar amb un 26% de nivell de transparència i actualment superem de molt el 90%, i hem estat reconeguts amb un premi en aquest sentit. Quan vam arribar a aquesta casa hi havia un 75% d’interinatge; ara, un 30%, i volem tancar el mandat amb un 10% com a molt. En matèria de sostenibilitat érem a la cua. No teníem absolutament res, i ara fins i tot comencem a ser un referent en temes d’energia i estalvi d’aigua. Sí que hem fet feina i l’hem feta malgrat un escenari general molt desfavorable. El mandat 2019-2023 hauria de passar a la història, com a mínim en l’àmbit municipal, com el de l’ascens al Tormalet.

Sempre dic que no sé què mou la gent a votar un partit o un altre. Encadeno unes quantes eleccions voltant pels col·legis i parlant amb la gent, i encara no he descobert quins criteris s’apliquen, a excepció, és clar, de la gent més propera i dels adversaris més evidents. Vull creure que la ciutadania va reconèixer i valorar la feina que s’havia fet i una manera nova de treballar que incloïa molta informació i entomar amb sinceritat els problemes que anaven sorgint. Els votants van entendre que calien, com a mínim, quatre anys més per enllestir la transformació. Per això ens esforcem cada dia. I tot això, tenint en compte que sociològicament Palafolls no és un poble independentista!

Amb l’actual marc social és complicat, perquè s’imposen els prejudicis i les desconfiances d’una manera molt escandalosa. Hi ha una part personal que és important i que ve marcada per l’afinitat, i hi ha una part ideològica que, en el cas del ple de Palafolls, es tradueix en dos partits que som d’esquerres i un que no es defineix, tot i que a vegades per les decisions que prenen tens dubtes d’on són els límits. En tot cas, és una situació que t’obliga a intensificar les negociacions i els ponts de diàleg.

És una circumstància que he valorat i que s’encarreguen de recordar-me de manera habitual, però no ens pot condicionar. La responsabilitat de l’acció de govern s’ha d’imposar en tot moment i, si es dona el cas, fins que arribi hem de garantir que s’ha continuat treballant pel poble amb la mateixa exigència. Dubto molt que la ciutadania entengués que un equip de govern actués amb por i amb reticències només per l’amenaça que els poden fer plegar.

Penso que l’empremta que deixarem té tres grans eixos. El primer és l’intern, amb la millora en la transparència, el funcionament i l’efectivitat de la qual parlava abans i que ha capgirat una dinàmica de molts anys que calia superar. Ara anem a tota màquina i, com a exemple, algunes ofertes de licitacions que hem de fer tres o quatre vegades, i que en altres ajuntaments s’allargarien durant tot el mandat, nosaltres les podem enllestir en un any, i sense desatendre la resta. El segon correspon als grans projectes, com ara la construcció de 20 habitatges de lloguer social, que vindrà acompanyada d’una segona fase amb 50 pisos més, amb l’objectiu d’afrontar un dels problemes més greus que tenim a Palafolls i que fa que ens marxi el jovent perquè no troba lloc on viure. En aquest apartat, volem reivindicar el patrimoni teixint un model de promoció turística de poble propi i singular. Per això hem creat una regidoria de Turisme i una estructura orientada a impulsar el que tenim, i amb una actuació estrella com és la millora del castell.

L’Espai Agrari de la Baixa Tordera és una altra de les propostes clau que hem liderat. Està pensat per defensar i protegir la nostra zona agrícola, amb un dels espais d’horta i dues de les cooperatives més importants de Catalunya, ja que sense una atenció especial pot desaparèixer. D’altra banda, crec que també hem marcat perfil propi en clau social amb el treball transversal entre regidories, com ara les vinculades a educació, que ens ha donat molt bons resultats, i amb l’endreça en matèria urbanística posant fil a l’agulla a una dotzena de sectors oberts que s’arrossegaven de fa anys. N’hem tancat tres i estem a punt de tancar-ne dos més. El polígon nord és un dels que n’han sortit més beneficiats, perquè hem gestionat una inversió de vuit milions d’euros en subvencions i quotes urbanístiques, entre d’altres.

No afluixem amb res i som tossuts amb aquells projectes que no hi ha manera que tirin endavant, perquè malgrat els impediments no deixem de picar pedra. Això desgasta i passa factura, però som així. Si no aconseguim finançament, no podrem habilitar un arxiu municipal ni un hotel d’entitats al centre del poble que generi un seguit de dinàmiques i afavoreixi l’activitat econòmica local. I també entomem escenaris sobrevinguts, com ara la cessió de la finca de Can Gibert, de més de 20 hectàrees, i a la qual haurem de trobar el lloc que es mereix.

A efectes pràctics, fa anys que tenim aquesta població, perquè ja treballem amb aquestes xifres pel que fa a serveis i projectes i ens hem avançat a les obligacions que hem d’atendre amb aquest creixement. Tenim una llar d’infants municipal des de fa anys, per exemple, un centre de dia i una escola de música. El salt als 10.000 habitants no suposarà cap obligació més a banda de les que ja cobrim, però el que estic veient és que els avantatges econòmics no arribaran a cobrir totes les necessitats reals. De fet, això relliga amb la demanda històrica dels municipis per a la millora del finançament local: totes les forces polítiques i de tots els colors coincideixen que s’ha d’aplicar, però no arriba mai perquè quan ocupen els llocs des d’on es podria resoldre sembla que se n’oblidin. Si, a això, hi afegeixes la sobrefiscalització de les administracions locals, amb el sostre de despesa imposat des de l’Estat, la situació que es genera multiplica la tensió als ajuntaments, que som la primera trinxera i els que hem de donar serveis. La nostra obligació d’optimitzar al màxim els ingressos municipals per millorar aquests serveis queda coartada per la cotilla de la despesa. No ho considero just.

Les dues coses. A l’administració pública ens queixem que quatre anys no són res perquè tots els processos són molt llargs i sovint s’hi afegeixen entrebancs que encara ho retarden tot molt més. Sense anar més lluny, a nosaltres ens han tocat tres canvis de govern a la Generalitat i això comporta tornar a presentar els expedients a tres directors generals o a tres secretaris generals. L’acció de govern és molt complex cenyir-la als períodes de mandat, perquè els terminis habitualment no es compleixen.

Des del govern treballem des de fa temps per aplicar una política de proximitat, que l’administració tingui com un element troncal l’atenció a la gent, amb un accés directe i àgil als tràmits. Com a alcalde faig trobades periòdiques amb els diferents nuclis amb la voluntat d’escoltar i atendre per trencar una imatge, moltes vegades injusta, que els polítics locals només hi són per buscar benefici propi.

No, perquè el Consell Comarcal és una altra administració amb reptes propis i amb una dinàmica diferent. Jo mateix, abans de conèixer-lo per dins –i, com jo, molts alcaldes i alcaldesses més–, he estat molt crític amb el Consell Comarcal tot i que es tracta d’un ens que té com a objectiu prioritari donar serveis als ajuntaments. Aquesta feina, que en ocasions no s’ha fet com calia, ha provocat sovint que els municipis pensessin que el consell vivia d’esquena a les seves necessitats. Durant el meu mandat estic intentant revertir aquesta situació i tornar als orígens de l’organisme per fer més fàcil la vida dels consistoris. No és senzill, perquè els ajuntaments són molt exigents amb la feina que es fa des del consell, i aquest ens, a més, té un problema afegit: un pressupost finalista que bàsicament beu de la Generalitat i que no és suficient.

És massa aviat, encara. Jo entenc la política municipal com un acte de servei públic. No puc dir que em senti sorprès o enganyat pel nivell de dificultat i de desgast que suposa perquè ja en tenia una idea prou aproximada, però si, a això, hi afegeixes el nivell d’autoexigència propi, és evident que un no es pot mantenir en el càrrec de manera permanent. El moment en què decideixi plegar serà aquell en què ja no tingui el nivell d’energia necessari per donar el millor servei a la ciutadania.