Franz Kafka, cone­gut prin­ci­pal­ment per les seves obres Meta­mor­fo­sis i El Procés, era mem­bre d’una família empresària. En “Carta al pare” ofe­reix el seu punt de vista i una lliçó sobre la importància de les rela­ci­ons patern-fili­als.

El rol del pare és domi­nant i auto­ri­tari; és retra­tat com un home con­tro­la­dor i exi­gent, de caràcter fort, que maneja tant els assump­tes empre­sa­ri­als com els fami­li­ars amb una mà ferma. Aquest estil de lide­ratge crea un ambi­ent de pressió i por, en el qual Franz se sent cons­tant­ment ina­de­quat i des­va­lo­rat. Encara que la mare apa­reix poc, s’entre­veu que té un rol medi­a­dor i de suport emo­ci­o­nal, limi­tat pel seu espòs.

Franz se sent cons­tant­ment des­a­pro­vat i rele­gat a un rol sub­or­di­nat. La seva lluita per ser reco­ne­gut com a indi­vidu, i per seguir els seus pro­pis interes­sos, i la seva inca­pa­ci­tat per a com­plir amb les expec­ta­ti­ves pater­nes reflec­tei­xen una relació de poder asimètrica i con­flic­tiva col·locant-li en una posició de cons­tant tensió i ali­e­nació. Se sent atra­pat entre les expec­ta­ti­ves del seu pare i els seus pro­pis desit­jos de seguir un camí dife­rent.

La comu­ni­cació entre pare i fill, carac­te­rit­zada per crítiques i falta d’empa­tia, és defi­ci­ent. El pare uti­litza, segons el fill, un llen­guatge des­pec­tiu. La falta de reco­nei­xe­ment i res­pecte pels interes­sos i talents indi­vi­du­als de Franz con­tri­bu­eix al seu sen­ti­ment de fracàs per­so­nal i pro­fes­si­o­nal. Aquest patró genera una bar­rera emo­ci­o­nal entre ells i con­tri­bu­eix al res­sen­ti­ment del fill.

Franz està en cons­tant lluita amb les expec­ta­ti­ves fami­li­ars. La falta d’auto­no­mia per a pren­dre deci­si­ons pròpies i seguir les seves pas­si­ons con­tri­bu­eix a la seva sen­sació d’ali­e­nació i con­flicte intern. El pare, sense con­si­de­rar els interes­sos i habi­li­tats indi­vi­du­als, té expec­ta­ti­ves ele­va­des basa­des en els seus pro­pis valors i visió de l’èxit.

Franz, vol ser lle­ial als seus pro­pis desit­jos i ambi­ci­ons, però al mateix temps a les expec­ta­ti­ves fami­li­ars, que dic­ten que ha de seguir la tra­dició empre­sa­rial i els valors fami­li­ars. Aques­tes lle­ial­tats invi­si­bles que limi­ten la seva capa­ci­tat per a desen­vo­lu­par una iden­ti­tat pròpia i autònoma són molt difícils de tren­car a causa de la forta auto­ri­tat paterna, cre­ant un ambi­ent de tensió; sent una pro­funda ali­e­nació i con­flicte intern.

De la lec­tura d’aquesta obra es poden extreure dife­rents refle­xi­ons interes­sants per a la con­tinuïtat de les empre­ses fami­li­ars. En pri­mer lloc, que és cru­cial una comu­ni­cació oberta i res­pec­tu­osa entre els mem­bres de la família, on tots puguin expres­sar els seus sen­ti­ments i pen­sa­ments sense por de ser jut­jats. Els pro­ge­ni­tors han d’estar dis­po­sats a escol­tar i valo­rar les opi­ni­ons i sen­ti­ments dels seus des­cen­dents, evi­tant impo­sar expec­ta­ti­ves sense con­si­de­rar els seus desit­jos i habi­li­tats indi­vi­du­als. L’ús d’un llen­guatge empàtic i res­pectuós que validi les experiències indi­vi­du­als és molt impor­tant.

Convé mos­trar empa­tia i com­prensió, reco­nei­xent les habi­li­tats, els asso­li­ments i esforços de cadas­cun, fins i tot si aquests no estan direc­ta­ment rela­ci­o­nats amb el negoci fami­liar. Cal per­me­tre que cada per­sona desen­vo­lupi el seu propi camí i se senti recol­zada en les seves deci­si­ons. Cal reconèixer i res­pec­tar les habi­li­tats i pas­si­ons indi­vi­du­als de cada mem­bre. Ajus­tar les expec­ta­ti­ves fami­li­ars per a per­me­tre que cada per­sona desen­vo­lupi el seu propi camí i se senti recol­zada en les seves deci­si­ons. Cada mem­bre de la família ha de ser reco­ne­gut com una per­sona amb interes­sos i talents únics. Accep­tar que cada per­sona té dret a cons­truir la seva pròpia iden­ti­tat, fins i tot si això implica pren­dre un camí dife­rent de l’espe­rat per la família. Faci­li­tar l’auto­no­mia per a pren­dre deci­si­ons sobre la vida per­so­nal i pro­fes­si­o­nal.

És neces­sari tro­bar un equi­li­bri entre exer­cir auto­ri­tat i per­me­tre l’auto­no­mia. Fomen­tar un lide­ratge col·labo­ra­tiu, on les deci­si­ons es pren­guin en con­junt i es valo­rin les con­tri­bu­ci­ons de tots els mem­bres. Desen­vo­lu­par habi­li­tats per a la reso­lució cons­truc­tiva de con­flic­tes. En lloc d’evi­tar els des­a­cords, les famílies empresàries han d’enfron­tar-los de manera salu­da­ble, bus­cant solu­ci­ons que bene­ficiïn a totes les parts invo­lu­cra­des i refor­cin el sen­tit de cohesió fami­liar.

En resum, en les famílies empresària convé parar esment a la comu­ni­cació, al suport emo­ci­o­nal, al reco­nei­xe­ment de la indi­vi­du­a­li­tat, a l’equi­li­bri entre auto­ri­tat i auto­no­mia i a la reso­lució cons­truc­tiva de con­flic­tes.