“Si hagués tingut ajudes del govern no hauria parat mai de pescar” diu Yiorgos Charalambous, xipriota de família pescadora que va deixar el mar el 2015, quan necessitava més diners per mantenir la família. Avui, es troba amb Constantinos Nicolaou, arqueòleg subaquàtic, a la residència turística on treballa fent el manteniment. El Constantinos li ensenyarà les fotos de la restauració del Queen, el seu darrer vaixell de pesca professional. 

L’any 2004, es va adherir al programa de paralització definitiva de pesca de la Unió Europea, una política aplicada des dels anys noranta per reduir la sobrepesca. A canvi de retirar el vaixell de l’aigua, podia obtenir una compensació econòmica segons les característiques del vaixell, en el seu cas 50.000 euros. “Vaig trucar al Constantinos per demanar-li si hi hauria l’opció de restaurar la barca i poder-la preservar en lloc de destruir-la. Si ell no hi hagués insistit, l’haurien destruïda”, explica el Yiorgos. 

En principi, la paralització definitiva de pesca ofereix l’opció d’entregar el vaixell a una associació cultural per preservar-ne l’estructura, cobrant igual la compensació econòmica. No obstant això, l’aplicació no és igual a tots els països del Mediterrani; per exemple, a Grècia s’han destruït unes 13.000 embarcacions i se n’han salvades una trentena. “La paralització definitiva ha afectat més vaixells petits perquè, per la precarització del sector, tenen més necessitat de compensacions econòmiques. Això ha passat especialment a la Mediterrània; no és igual a l’Atlàntic o al Cantàbric”, detalla Clara Aguilera, exeurodiputada i membre de la Comissió de Pesca (PECH).

El taller dels Rodolico, a Acci Trezza, a l’est de Sicília, ara és un aparador per als turistes i a la badia del davant cada cop hi ha menys faluques. El Salvatore és l’última generació d’una família de mestres d’aixa: “Qui ha destruït el negoci és la burocràcia, molt més que les embarcacions de fibra de vidre”, diu. La destrucció de la pesca tradicional és també l’eliminació de professions relacionades amb el sector. 

Concetto i Guiseppe Valastro són pare i fill i tenen l’embarcació amarrada a prop del taller. Des de principis de juliol, la seva barca es transforma en un espai perquè els turistes puguin apropar-se a la pesca tradicional. “Vam decidir fer pescaturisme perquè era una manera de tenir més ingressos a l’estiu”, expliquen. Cada cop hi ha més traves burocràtiques i l’augment de regulacions de la Unió Europea és un dels problemes principals de la precarietat del sector, recalquen. “Som molt a prop de Tunísia i els pescadors de tercers països no tenen unes restriccions tan fortes.”

La política comuna de la Unió Europea aplica les mateixes polítiques pesqueres als estats membres. Les lleis afavoreixen la indústria pesquera: “No podem competir, estem tocant fons”, diuen membres de la cooperativa de pescadors de Malta, on la tonyina és la principal font d’ingressos. “Quan vam entrar a la Unió Europea, ens van dir que es protegiria la pesca tradicional, però l’han destruïda”, hi afegeixen. 

“Des de llavors, cada cop hi ha més vaixells de pesca grans internacionals. Els pescadors petits se senten obligats a vendre els vaixells perquè les grans embarcacions els ofereixen comprar-los. Després, els destrueixen i acumulen la quantitat de quota”, denuncia un activista maltès pels drets dels pescadors que ha demanat anonimat. “A més, si no pesques una quantitat concreta, t’anul·len la quota, que l’acaba adquirint una embarcació més gran”, hi afegeix. Alguns dels pescadors maltesos entrevistats han llogat la seva quota a la pesca industrial: els surt més a compte que sortir a pescar. 

La necessitat d’unes quotes que discriminin positivament les embarcacions tradicionals i més ajudes per modernitzar la flota són algunes de les solucions que veu l’eurodiputada Clara Aguilera: “Si es limita la pesca d’arrossegament, la pesca tradicional podria ser sostenible. Si llegeixes els papers i escoltes els debats, sembla que tots donem suport a la pesca tradicional, però la realitat de l’acció del govern no és aquesta.”

“A Grècia, la falta de peix és un altre dels problemes principals, així com les espècies invasores”, comenta Yoannis Vekris, un dels únics joves d’Amorgos que agafa el relleu familiar. Per fer front a la manca de peixos, a l’illa es vol aplicar un pla pilot: veda de pesca a l’abril i al maig, l’època de la regeneració. Durant aquells mesos, els pescadors es dedicaran a “pescar brossa”, cobrant unes prestacions públiques. El projecte és una proposta de l’associació de pescadors Amorgama, juntament amb Blue Marine i Cyclades Fund. “En general, en el nostre sector no hi ha pinya entre els pescadors, però a Amorgos és una mica diferent. M’agrada que sigui així. Al mar, ja hem de lluitar sols”, conclou el Yoannis.

Aquest article ha estat desenvolupat amb el suport de Journalismfund Europe.