Joe Biden va iniciar el seu mandat el gener del 2021 amb un país en flames després de l’assalt al Capitoli del dia 6 d’aquell mateix mes i amb el ferm propòsit de dedicar-se en cos i ànima a recosir les ferides dels Estats Units i a recuperar l’economia després dels estralls que havia causat la pandèmia de la covid-19. L’agenda internacional era secundària i relativament fàcil de gestionar. Només calia desfer les barrabassades que havia fet el seu predecessor, Donald Trump, en matèries com la lluita internacional contra el canvi climàtic, les malmeses relacions amb els aliats occidentals i l’OTAN i recuperar una manera de fer basada en la diplomàcia i el multilateralisme.

Les coses es van tòrcer de seguida amb l’esclat de dues guerres de gran repercussió a tot el món: la invasió russa d’Ucraïna el febrer del 2022 i la guerra d’Israel a Gaza –i, posteriorment, al Líban–, desfermada l’octubre del 2023 arran dels atacs de Hamàs del 7-O en territori israelià.

Biden ha fet, en tots dos casos, el que més o menys s’esperava d’ell. Donar suport al govern ucraïnès –econòmic i militar–, esperonat per la reacció insòlitament unitària i generosa de suport a Kíiv de la Unió Europea, i fer costat a Israel, com tradicionalment ha fet sempre Washington.

En el front europeu, el president nord-americà s’ha trobat amb les traves que li han posat els republicans, amb majoria a la cambra baixa del Congrés, per ajudar tant com hauria volgut el president ucraïnès, Volodímir Zelenski. En el front del Pròxim Orient ha hagut de fer equilibris entre el suport a Israel i el creixent estat d’opinió crític amb les matances de Benjamin Netanyahu a la Franja de Gaza per part de la comunitat internacional i d’una part cada cop més important del Partit Demòcrata.

Al final, el paper dels Estats Units en els dos conflictes ha quedat desdibuixat per aquestes circumstàncies i per la sensació d’interinitat d’una administració que fa mesos que està immersa en el context d’una campanya electoral i amb l’única certesa, a hores d’ara, que el nou govern no estarà dirigit pel president actual.

Els actors principals dels conflictes, per tant, tenen els ulls posats en les eleccions de dimarts que ve i estan molt atents a les propostes que els dos candidats fan en matèria de política exterior, que no és, precisament, el tema que més tracten. Tot i això, sí que han assenyalat les línies mestres del programa amb relació als conflictes bèl·lics.

De Kamala Harris s’espera una certa continuïtat respecte a la política amb Ucraïna i el Pròxim Orient. Pel que fa al primer conflicte, ja ha dit que donarà suport a Kíiv “tant temps com calgui”. S’espera que una nova administració demòcrata a Washington reforçaria la unitat dels països de l’OTAN en relació amb Rússia. Harris ha defensat públicament el seu compromís amb l’Aliança Atlàntica i ha rebutjat l’aïllacionisme.

Pel que fa a les guerres d’Israel a Gaza i al Líban, la líder demòcrata no hauria de variar gaire el rumb marcat per Biden, tot i que el seu discurs és una mica més crític amb Israel que el de l’actual president. Harris, per la seva condició de dona, negra i més jove que el cap de la Casa Blanca, té potencial per atraure el vot dels ciutadans més progressistes i joves, sovint més crítics que l’establishment amb les accions d’Israel, però la candidata demòcrata no pot desatendre l’altre segment de votants més alineat amb el tradicional suport dels Estats Units a Israel.

L’equip de campanya de Trump sap aprofitar les contradiccions dels demòcrates en aquesta qüestió per fixar una posició contundent i sense matisos en els conflictes al Pròxim Orient. L’expresident ja ha deixat clar que avala sense fissures les accions de Netanyahu i no dubta a qualificar d’antisemita qui no comparteixi aquesta línia. Trump també té un discurs dur en relació amb l’Iran, un fet que preocupa, perquè podria fer que el conflicte al Líban s’agreugés encara més, amb el risc que això suposa de guerra regional a gran escala.

Amb relació a la guerra d’Ucraïna, els països més favorables a fer costat a Volodímir Zelenski temen que una nova administració de Trump freni o rebaixi de manera dràstica el suport a Ucraïna –com han fet els republicans al Congrés– i intenti una negociació amb Rússia que afavoreixi els interessos de Moscou. Tampoc ajudaria a la causa ucraïnesa un eventual afebliment de l’OTAN, una de les eines més potents que ha tingut Kíiv per nodrir-se d’armes, d’una banda, i, en el cas dels països propers a Rússia, de sentir-se més protegits de l’amenaça de Moscou.

També sembla clar que, si guanya el líder republicà, els Estats Units abandonaran el multilateralisme que havia recuperat Biden i la primera potència mundial podria tornar a ser un mirall de la ultradreta internacional, en plena puixança a tot el món.