El mapa dialectal, actualitzat
Prestigiosos professors, a iniciativa del festival ‘Posa-hi tu l’accent’, plantegen una cartografia renovada del català d’acord amb els últims estudis
La definició del gironí i el valencià mallorquí com a subdialectes, així com la instauració de franges de transició en lloc de línies, les principals novetats
El món és viu i està en constant moviment. Les llengües, també. L’últim gran mapa dialectal que s’ha pres com a referència per al català, editat per Enciclopèdia Catalana, datava del 1973, i només havia estat objecte d’una petita revisió en una segona edició el 1986, quan tot just va canviar la manera com s’hi mostrava l’Alguer. Per això, l’organització de Posa-hi tu l’accent acaba d’impulsar i presentar l’actualització de la particular cartografia de la llengua –una lona gegant amb el renovat dibuix va presidir la façana del Casal de l’Espluga, on es va celebrar el festival–, amb la participació de dos dels principals dialectòlegs actuals, el professor Pere Navarro, de la Universitat Rovira i Virgili, i Vicent Beltran, de la Universitat d’Alacant, que s’han servit dels últims estudis científics apareguts per posar-ho al dia. Una feina que els acadèmics feia molts anys que no feien, per la qual cosa algunes versions de mapes que havien anat sortint després eren en general poc rigoroses. “Històricament han anat apareixent propostes de mapes, però no s’han acordat mai entre dialectòlegs, ni cap ha rebut l’aval oficial de l’Institut d’Estudis Catalans”, descriu Navarro, que recorda que la primavera vinent tenen previst un conclave en què la qüestió, sobretot pel que fa a certa nomenclatura, es podria tornar a debatre. En tot cas, la proposta del nou mapa, que presenta novetats destacades, en les últimes setmanes ja s’ha fet viral a les xarxes, i també ha suscitat alguns focus de debat.
Franges i nous subdialectes
Destaquen diversos elements en el mapa actualitzat, que manté els sis grans dialectes històrics del català: nord-oriental, sud-oriental, nord-occidental, sud-occidental o valencià, insular o balear i alguerès. D’entrada, però, ja no apareixen línies divisòries entre els subdialectes sinó franges de transició, ja que es considera que reflecteixen molt més acuradament la realitat perquè la gradació sobre el terreny no és pas taxativa, sinó progressiva. Començant per la característica isoglossa que separa de nord a sud del domini lingüístic els dos grans blocs dialectals, l’oriental i l’occidental.
És clar que també hi crida l’atenció la definició de dos nous subdialectes. El gironí, que pren terreny sobretot al que era central però també a una part de transició amb el que s’havia batejat com a septentrional –i que ara es precisa com a rossellonès–, apareix arran d’un detallat article publicat enguany mateix, i avalat per l’IEC, de l’advocat i estudiós Miquel Gros, titulat “El parlar gironí: estat de la qüestió”.
“El tradicional mapa dialectal de la llengua catalana, amb els seus dos blocs i sis dialectes, no atorga cap caràcter distintiu al català parlat a les comarques gironines, el qual resta englobat en el dialecte central sense cap matís específic. Tanmateix, aquest fet contrasta amb la percepció històrica que se’n té, i una replega de textos ens pot demostrar com la parla gironina, ja sigui denominada així o empordanesa, és percebuda des de fa segles com una varietat prou diferenciada dins el context català”, defensa ja d’entrada l’estudi, que tot seguit es fa ressò d’autors que històricament han assenyalat l’existència d’aquest subdialecte, i n’esmenta tot seguit els trets diferencials, distingint entre els que estan gairebé extingits i els que són ben vius. Tal com recull Navarro, entre els quals destaquen el tractament diferenciat d’algunes es i os, que es fan tancades quan van seguides d’una nasal, i els acabaments en -ut en conjugar moltes primeres persones del present d’indicatiu, com pòsut. També hi ha formes verbals rizotòniques com tenco o quebo, a més, és clar, de trets puntuals com el feminitzat la fred i el masculinitzat casa meu.
El segon subdialecte que es defineix de nou és el valencià mallorquí, a Tàrbena i alguns nuclis del seu voltant, a la Marina, on encara es conserven alguns trets característics propis, com l’article salat, que tenen l’origen en el fet que fa segles aquesta contrada va ser repoblada per mallorquins, quan en van ser expulsats els moriscos.
El mapa, a més, recull, com a mostra, parlars locals que no són pròpiament subdialectes però que es consideren rellevants. És el cas del xipella, tan característic d’alguns pobles com Solivella, situats a la franja de transició entre blocs –amb les seves peculiars is al final d’algunes paraules, com “lis sopis són calentis”–, i el salat que encara es pot sentir en pocs nuclis de la Costa Brava d’on era originari, com Begur i Cadaqués.
El debat de la nomenclatura
El mapa manté el nom de central, proposat pel filòleg Antoni Badia i Margarit als anys cinquanta, per al subdialecte que es parla a la zona més poblada dels Països Catalans, que engloba l’àrea de Barcelona i tota la Catalunya Central. El mateix Navarro, però, és el primer que hi expressa reserves, tot i que l’ha mantingut perquè per canviar-lo constata que cal un consens entre dialectòlegs que ara mateix no existeix. “Des del punt de vista geogràfic, el català central és el tortosí”, defensa ell. En tot cas, admet que el nom alternatiu proposat inicialment, barceloní, té una “connotació negativa” per a molts parlants de més enllà del Vallès que no s’hi senten identificats. El problema, subratlla, és que molts territoris d’aquesta àrea són “deserts en estudis dialectals”. O, com a mínim, ell no en té coneixement. “Això no vol dir que no tinguin una modalitat lingüística pròpia, sinó que ningú ha tingut interès ni ha parat esment a estudiar-la”, assegura. “A estudiar-la”, s’entén, “amb un rigor i una metodologia determinada”, que sigui la comuna o, almenys, l’acceptada per l’acadèmia.
És clar que el debat de la nomenclatura ha anat més enllà arran de la publicació del mapa. Molts parlants de les Terres de l’Ebre, per exemple, s’han indignat perquè el subdialecte que parlen s’anomeni tortosí i no ebrenc. “Ebrenc no es pot anomenar, perquè no fa referència a una varietat geogràfica, sinó als habitants de quatre comarques catalanes”, rebat Navarro, que recorda que aquest subdialecte també es parla en dues comarques valencianes, els Ports i el Baix Maestrat, i en una d’aragonesa, el Matarranya, que històricament eren dins els límits de la diòcesi de Tortosa –d’aquí ve el nom–, si bé en el cas de la Franja als anys cinquanta en van segregar els municipis de Cretes, Calaceit, Lledó i Arenys de Lledó.
També algunes veus han lamentat que el pallarès hauria perdut territori, però Navarro ho desmenteix. “Alguns gentilicis coincideixen amb els noms que es fan servir per designar les variants dialectals, però d’altres no, i aquest és el cas”, subratlla. A Tremp, per exemple, no s’hi parla pallarès, sinó lleidatà, mentre nous estudis no certifiquin el contrari. Curiositats de la llengua catalana...