Jo crec que ve del meu interès per tractar de conèixer les treballadores sexuals des de Starlet, que va ser la primera pel·lícula on vaig abordar aquesta qüestió. Durant el procés vaig conèixer treballadores sexuals, vaig escoltar les seves històries, i m’agrada estudiar una mica la seva situació actual. Hi ha milions d’històries per explicar en aquest món. La veritat és que no pensava fer tantes pel·lícules del tema, però he trobat una inspiració infinita.

Sí, va ser intencionat: volia presentar l’estereotip i carregar-me’l, per enganxar el públic i per mostrar que els estereotips poden ser falsos. I estem explicant una història universal. Volia que tothom es pogués identificar amb algun personatge. És veritat que un no pot dir que hagi estat a la pell d’un oligarca rus, però he intentat crear personatges en els quals l’espectador es pugui veure reflectit. I això és el que fa que aquestes històries siguin humanes.

És difícil que no t’interessi, als Estats Units; tenim una gran divisió de classes, que cada dia és més aguda, creix més. És difícil no reconèixer-ho i no voler abordar-ho a l’hora d’explicar històries, perquè si no, pots semblar una mica ignorant. Així que sí, de moltes maneres, per desgràcia, és el que ens defineix als Estats Units. El somni americà només consisteix a tenir més diners i més béns materials. En això s’ha convertit i ho estic reflectint una mica en les meves històries.

Evidentment, s’ha de tractar de lluitar contra aquestes maneres de pensar massa conservadores o puritanes. Quan pensem en la cultura americana, sembla que estem tractant de fugir del sexe i la nuesa. Em sembla raríssim, tenint en compte que és una de les coses que ens fa humans. I a la vegada, abracem tanta violència. Tinc un problema amb tot això. I el que he descobert, especialment quan tothom està en xarxes socials i a internet, és que no pots explicar una història sense insultar o fer enfadar algú. La vida és així, ho sento. No evitaré un material que pugui resultar ofensiu per a algú. Som tots adults, són pel·lícules fetes per a adults, així que si t’ofens, doncs ho sento.

Sempre m’ha semblat que guanyar la Palma d’Or et dona com a artista un gran reconeixement, i això significa tant o més que les grans campanyes de publicitat. No vull parlar malament de ningú i espero que l’Acadèmia reconegui també el meu treball. I a la Mikey Madison [l’actriu protagonista] especialment i a altres membres de l’equip tècnic com el director de fotografia. Però per a mi, jo ja he guanyat. La Palma d’Or ho significa tot per a mi.

Quan vam fer el càsting tenia ja la idea al cap i sabia com seria el principi, la part central i el final de la pel·lícula. Quan estàs en un rodatge físic, de vegades has de replantejar-te les idees perquè funcionin. Cal tenir en compte el ritme, la lògica... Llavors el procés d’escriptura continua durant la producció i la fase de muntatge. Però sempre animo a la improvisació. Hi ha una certa quantitat d’improvisació a la pel·lícula i és fantàstic perquè l’elenc era boníssim, va estar molt bé en la improvisació còmica. De tota manera, diria que hem improvisat menys que en pel·lícules anteriors, perquè necessitava un diàleg ben controlat, especialment perquè hi ha molt de rus i armeni i era un diàleg que havia d’escriure’s en anglès i traduir-se. Hi havia algunes escenes que permetien més improvisació que altres. He dit un exemple al principi de la pel·lícula, quan Anna es mou pel club, li mostren com funciona. La volia rodar amb l’estil de Robert Altman.