Art
Bonaventura Bassegoda
Historiador de l’art
“Als professors que no investiguen, a la llarga se’ls veu el llautó”
“El sistema és permissiu amb els que fan trampa. Les agències d’avaluació de la docència i de la recerca són molt millorables”
“La cultura artística està poc valorada. Però és el que venen a veure els deu milions de turistes a Barcelona”
S’ha de fer un bon llibre sobre la història del col·leccionisme a Catalunya
Els museus no haurien de treballar d’esquena a la universitat
El catedràtic d’història de l’art de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Bonaventura Bassegoda (Barcelona, 1954) s’ha jubilat. Enrere deixa 46 anys dedicats a la docència, però sense posar punt final a la seva trajectòria d’investigador, que els darrers anys s’ha centrat en la història del col·leccionisme a Catalunya, ni al seu activisme en defensa del llegat cultural.
Bassegoda és un cognom rellevant en la història cultural d’aquest país. Explica’ns qui és la teva família.
Una família de tradició d’arquitectes que s’inicia amb Pere Bassegoda i Mateu, que era mestre d’obres. El seu nebot, el meu besavi [Bonaventura Bassegoda i Amigó], és el més important, el que va tenir més activitat i projecció pública, també com a historiador de l’arquitectura. El meu avi [Bonaventura Bassegoda i Musté] va ser catedràtic i secretari perpetu de l’Escola d’Arquitectura, si bé a ell el que en realitat li agradaven eren les matemàtiques. I a la següent generació hi ha el meu pare [Bonaventura Bassegoda i Nonell], company de generació de l’Oriol Bohigas, i el meu oncle [Joan Bassegoda i Nonell], que es va dedicar a la història de l’arquitectura i a fer restauracions. Els dos germans compartien despatx, però eren diferents. El meu oncle era radicalment franquista, d’una forma absurda fins i tot després de la mort de Franco, i això el va perjudicar. Té valors perquè va ser molt actiu en la promoció de Gaudí, però la seva manera de ser també el va limitar.
Et van pressionar perquè tu també fossis arquitecte?
Sí, però no tenia habilitats ni en matemàtiques ni en dibuix. Quan vaig acabar la carrera, l’oncle em va dir que anés a treballar amb ell a la Càtedra Gaudí. Ni boig [riu]!
Qui et va fer entrar el cuquet per estudiar història de l’art?
Quan ets nano sempre hi ha professors a batxillerat que t’influeixen més. En el meu cas, als Jesuïtes de Sarrià vaig tenir a l’assignatura d’història de l’art –que era obligatòria per a tothom: jo vaig fer ciències– el professor Ignasi Feliu de Travy. Un personatge, molt simpàtic, que ja era una mica gran. Li vaig dedicar el meu llibre La cova de Sant Ignasi.
El curs 1970/1971 comences la carrera en una UAB que anava en bolquers. Quins professors et van marcar més?
El primer curs encara el vaig fer a Sant Cugat. El segon vaig estrenar l’edifici de Bellaterra. Em tirava l’art modern, que ens explicava el Vicente Maestre, mort fa poc, tot i que ell es dedicava més al segle XIX. La meva carrera, des d’aquest punt de vista, va ser desgraciada. A l’origen, la UAB va rescatar gent que estava fora del sistema universitari com el Joan Ainaud, el Frederic-Pau Verrié, el José Milicua, el Luís Monreal fill i la Maria Lluïsa Borràs, però quan jo vaig entrar-hi la majoria ja no hi eren. Només vaig tenir la Borràs a primer. Per això la tesi la vaig fer amb un medievalista, el Joaquín Yarza, que acabava d’arribar. No era l’expert en el que jo volia fer, però era un catedràtic amb enormes coneixements.
És a dir, et va faltar un referent a la Universitat.
A la pràctica em considero bastant autodidacte. Vaig haver d’anar buscant el meu camí. I el vaig trobar sobretot en l’estudi de textos. També hi va influir que m’encarreguessin el volum del segle XVII de la col·lecció Fuentes y documentos para la historia del arte, que em va portar feina però que em va donar un bagatge d’aprenentatge per enfrontar-me a la tesi, que vaig fer sobre el tractadista de pintura Francisco Pacheco. Vaig entrar a la història de l’art per la porta de la literatura artística. La tradició historiogràfica del connaisseur només l’he practicat en el camp del dibuix antic. És un terreny opinable, el de les atribucions, amb implicacions en el valor comercial de les obres. No m’hi he sentit segur.
La teva expertesa en el dibuix antic ens connecta amb un altre moment rellevant de la teva trajectòria, quan vas fer-te càrrec del Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC en gestació. Va ser una experiència efímera. Com la vas viure?
En època de Xavier Barral de director, ens van cridar a una sèrie d’historiadors més joves perquè col·laboréssim en aquest projecte. No va acabar bé. La relació amb el MNAC es va anar degradant. Però la idea era bona: el museu s’ha de vincular a la universitat, el museu s’ha d’obrir més. Veníem de l’Ainaud, que tenia una gran personalitat i un equip de col·laboradors totalment subordinat. Aquest model comença a trencar-se amb el Joan Sureda, però limitat pel paper de l’Ajuntament, que no hi posa recursos, aposta pel projecte desastrós de la Gae Aulenti... Barral volia revertir-ho, considerava que per ser un gran museu el MNAC havia de tenir altura intel·lectual i els seus conservadors havien de ser persones de referència en els seus camps.
I en quin punt ens trobem avui?
En part s’ha arreglat, però ni de bon tros del tot. És una tendència d’aquest país: les institucions es blinden, no volen compartir gaire res. Els museus no haurien de treballar d’esquena a la universitat.
Al discurs que vas fer en l’acte d’homenatge a les persones de la Facultat de Filosofia i Lletres que s’han jubilat aquest darrer curs, vas dir: “M’he sentit un privilegiat.”
La professió de professor és òptima. No tens cap ni subordinats. Ara, que el sistema és permissiu amb els que fan trampa? Doncs sí. Les agències d’avaluació tant de la docència com de la recerca són molt millorables, i mira que jo hi he participat en alguna ocasió.
Es pot ser bon professor sense investigar?
La investigació és el millor d’aquest ofici. I es relliga amb la docència. Si una persona investiga acaba contagiant el seu entusiasme als alumnes. Els professors que no fan investigació potser poden enganyar un temps però a la llarga se’ls acaba veient el llautó.
Quines diferències principals veus entre el professor Bassegoda del 1978 i el que va donar les seves darreres classes el curs passat?
Jo no soc el mateix, ni ho són la societat ni el país. Ni la universitat, que en aquella època era d’una precarietat absoluta. Vaig començar molt jove, amb 24 anys, i m’estava fins a la matinada preparant-me la classe i totalment angoixat per aviam què explicaria el dia següent! Va ser dur, és clar. Avui ningú comença així a la brava.
I l’alumnat, en què ha canviat de manera més radical?
El seu mitjà de comunicació és la pantalla. La relació amb el paper és una altra. I això té coses positives, com ara que tenen una habilitat sorprenent per trobar informació als llocs més inversemblants, però també en té de negatives: els costa moltíssim llegir un llibre sencer. Poden acabar la carrera sense haver-se llegit un llibre sencer.
També estan travessats per la pèrdua de prestigi dels estudis artístics.
Totalment. I un aspecte essencial: no tenen el referent cultural de la religió. Abans, fossis o no practicant, tots sabíem què era un sagrament. Ara als joves estudiants els ho has d’explicar. Una de les assignatures que feia era aquesta, iconografia bàsica per identificar els sants, l’Antic i el Nou Testament, la mitologia...
Quin balanç fas del vostre Grup de Recerca d’Art del Renaixement i del Barroc a Catalunya?
Vam començar el 1989, quan el ministeri va llançar la primera convocatòria d’ajuts a projectes. Des de llavors ens n’han finançat vuit, que són tots, potser menys un, els que hem presentat. Actualment en formem part investigadors de la UAB, la UdG, la UB i l’ICRPC. La relació és excel·lent. No passa mai, que un grup sigui tan continu i que no s’hagi barallat en 30 anys.
Hi ha un moment que tanques la teva etapa d’hispanista i obres un nou cicle de recerques al voltant del col·leccionisme català, llavors un terreny bastant erm d’estudis. Què et va estimular a fer aquest canvi?
Va sorgir una nova generació més jove i activa que estaven a sobre del Segle d’Or, i des de Madrid estant. No volia anar a Madrid a competir amb ells, era ridícul. Jo ja havia fet el que volia fer. El meu llibre El Escorial como museo va ser una fita culminant. És curiós perquè ara, vint anys després de publicar-lo, m’han cridat per primera vegada de Madrid perquè faci una xerrada. També va ser curiós el periple per publicar-lo. Primer el vaig presentar a un editor comercial de Barcelona, important, per publicar-lo gran, ben il·lustrat, i em va dir que no els encaixava. Després el vaig oferir a Patrimonio Nacional i també em van dir que no. Si jo hagués estat anglosaxó, m’haurien fet el llibre que hagués volgut.
Vols dir que et van penalitzar per ser català?
Segur. Però en el fons va acabar sent una sort, perquè ens vam inventar la col·lecció Memoria Artium per poder publicar aquestes investigacions que no agafa cap editor comercial. El meu llibre va quedar més modest, amb fotos en blanc i negre, però és igual: és el llibre de referència si vols saber què hi havia a El Escorial a l’època de Velázquez. No se n’ha fet cap altre.
Dèiem que pels volts de l’any 2000 tanques una etapa i n’obres una de nova.
A mesura que et fas gran, si continues estudiant sempre el mateix, et repeteixes. Vaig decidir submergir-me en el món del col·leccionisme a Catalunya. Només hi havia el llibret de la Maria Lluïsa Borràs de fascicles de La Vanguardia. Res més. S’ha d’acabar fent un bon llibre sobre la història del col·leccionisme a Catalunya. Ara mateix ja dubto que el pugui fer jo, perquè la cosa s’ha fet grossa. Però estem creant les bases perquè es pugui fer: les jornades que fem a Sitges i al MNAC, tesis que van sortint de gent que s’ha enganxat a aquest tema i, en línia, el Repertori de Col·leccionistes i Col·leccions d’Art i Arqueologia, de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que dirigim amb el Francesc Fontbona. Quan tot això hagi crescut, d’aquí a deu anys, algú en podrà fer una síntesi crítica. I una derivada, que tampoc no sé si jo podré arribar a fer: ens manca una bona síntesi de la història dels museus catalans.
Clau.
Hi ha tot un rerefons polític que no ha quedat ben explicat per a un gran públic. Per exemple, per què a Barcelona no hi ha un museu de l’Estat? N’hi havia hagut un, la capella de Santa Àgata, fins al 1932. Per què no el van cedir abans si s’havia fet des d’aquí? A Catalunya tot el teixit museístic es va fer des d’aquí. Sense el paper de la Junta de Museus, no tindríem museus. I tot plegat té una conseqüència encara avui. Les obres que compra l’Estat no es poden dipositar a Catalunya perquè no hi ha cap museu de titularitat de l’Estat. Hi ha l’Arqueològic de Tarragona, però no compren peces d’arqueologia, o molt poques, i sempre van al Museo Arqueológico Nacional. Per tant, seria interessant fer un estudi de totes les adquisicions que ha fet l’Estat des del final de la guerra fins ara per veure quantes han vingut a Catalunya. Sortiria un percentatge ridícul.
Dius que no ho saps, si podràs entomar aquestes recerques.
Quan estàs jubilat, ningú t’obliga a demostrar res. Fer un llibre porta molta feina. Jo n’he fet pocs. És clar que n’hi ha que en fan un darrere l’altre, però perquè en realitat són resums d’altres coses. Una investigació ex novo costa un gran esforç.
És una paradoxa que just ara que disposem de tant coneixement de la importància que ha tingut el col·leccionisme en la història cultural del nostre país, i tant més enllà dels adinerats col·leccionistes més famosos, el Museu del Disseny enviï part dels seus fons al magatzem perquè els troba rancis.
No només hi ha hagut Plandiuras i Cambós. Hi ha hagut gent que col·leccionava cromos, n’ha fet la millor col·lecció i s’ha convertit en el millor expert en cromos. Sense cap fortuna, amb molta dedicació, a Catalunya s’han fet col·leccions singulars. El Repertori de l’IEC visibilitza i reconeix aquests col·leccionistes. Les institucions n’han fet poc cas. Si dones la teva col·lecció a un museu, ja has begut oli, perquè la incorporen al seu fons però de tu se n’obliden. Quan els sembli reivindicaran les obres, però mai reivindiquen els donants. Això ha provocat que avui persones que conserven patrimonis rellevants no es plantegin fer grans donacions als museus catalans. I el cas del Museu del Disseny encara hi ajuda menys. Em vaig indignar quan veig veure el perfil dels membres del jurat que van triar el director. Ni un de sol entén en col·leccions patrimonials.
Hauran servit de res les protestes del sector per reconduir la situació?
Ens consta que el projecte de nova exposició permanent ha canviat. Es mostraran més peces dels fons antics del que en un inici s’havia previst. Igualment, és un bunyol. He vist fotografies del desmuntatge dels objectes i trenquen el cor. La gran majoria no els tornarem a veure mai més. Això també és típic d’aquest país: les institucions es respecten poc. Quan hi ha un canvi de color polític es fa tabula rasa. Sempre estem començant de nou. Segurament és per la falta d’una tradició política pròpia. L’absència d’un estat ha fet que tot sigui desgraciadament volàtil.
Tampoc sembla que des de l’Ajuntament tinguin gaire clar què s’ha de fer amb el llegat de Julio Muñoz Ramonet.
L’Ajuntament actual no té cap especial interès en el patrimoni. El llegat Muñoz Ramonet no se’l pren seriosament. Amb el Fontbona vam fer una proposta: una exposició, potser a la mateixa casa, amb fotografies de gran format de les obres que falten. Seria la manera de fer veure a la gent la dimensió d’aquesta col·lecció desapareguda. La batalla principal s’ha de guanyar a l’opinió pública, no als jutjats. Però cal voluntat política. I córrer un risc, perquè les filles de Muñoz Ramonet et poden presentar un plet perquè judicialment encara no s’ha determinat que s’hagin apropiat indegudament de les peces. Doncs presentes un recurs. Com a ajuntament has de ser valent i anar a totes.
Si hi hagués una bona visió de país i de capital del país, s’apostaria fermament per la cultura artística, que és la que realment ens dona projecció.
La cultura artística està poc valorada. Jacint Verdaguer és una figura importantíssima, però què venen a veure els deu milions de turistes a Barcelona? Què diuen sempre a les enquestes que els agrada més? El patrimoni arquitectònic. Tenim centres d’investigació capdavanters, en biomedicina, en nanotecnologia..., però no se’ls ha acudit fer-ne un d’història de l’art, com l’Institut National d’Histoire de l’Art de París, que no seria tan difícil i, a més, seria barat. De Gaudí tens tres centres i descoordinats. És poc sensat.
Què ens passa?
Hi ha una anècdota bèstia de quan es feia el MNAC. El Pere Duran Farell [president del patronat del museu entre el 1991 i el 1993] va convidar el president Pujol a fer una visita d’obres. En acabar, Pujol va preguntar: “I en aquest edifici tan gran hi posarem l’art contemporani?” No sabia en quin museu estava. I no només això, és que no hi havia estat mai. Potser tenia cap a 60 anys i no havia vist mai els frescos romànics. El màxim representant del país.
k
Mestre
Els relleus, “millors”
Bonaventura Bassegoda s’entronca en una sòlida tradició d’historiadors de l’art catalans de prestigi. I té relleu. “La generació que ve darrere, nascuda als anys seixanta i setanta, són millors que nosaltres. El Joan Bosch, la Imma Lorés, l’Ignasi Domènech, la Montserrat Claveria, el Rafael Cornudella, el Daniel Rico, el Carles Mancho, l’Eduard Vallès, la Mariona Seguranyes, el Francesc Miralpeix, la Maria Garganté, l’Alberto Velasco, el Marc Sureda... Han fet més coses, amb talent i esforç; també han tingut més oportunitats. No m’importa reconèixer-ho. Perquè, coi, alguns han sigut alumnes meus o de professors de la meva generació, com en Joaquim Garriga. És bonic que aquest coneixement hagi crescut.” A les noves generacions d’historiadors de l’art, Bassegoda els dona aquest consell: “Que es concentrin a buscar temes nous. No els costarà trobar-los. És un bon moment. Hi ha una enorme quantitat d’informació digitalitzada i això facilita les investigacions. Soc optimista amb el futur d’aquesta disciplina. Ara, és vital triar bé la gent que ha d’ocupar els llocs de l’ensenyament superior i els conservadors dels museus. La gent més motivada, preparada i que treballa millor. El problema és que les agències d’avaluació en el cas de les humanitats a vegades no ho encerten gaire, i en història de l’art, poc.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.