“Avui sí que veniu, eh? Ja era hora!” L’Óscar està enfadat, i així ho fa saber a crits al nodrit regiment de militars que, ben compassats, treuen metres i metres de fang del carrer on viu a Paiporta. I és cert que avui es veuen molts components de l’exèrcit treballant pel centre, potser perquè també es veuen menys voluntaris, que, tot i que n’hi continua havent a cabassos, s’han reduït molt en tractar-se d’un dia laborable. En tot cas, la ciutat encara es troba en estat de xoc per la riuada que dimarts passat la va arrasar del tot. “Paiporta ja no té res de tres metres en avall, tot s’ha perdut”, certifica l’home. No és casual, així, per les descomunals afectacions patides que la situen al bell mig de la zona zero, que la vigília fos triada pel rei Felip VI, el president espanyol, Pedro Sánchez –que de seguida se’n va esborrar, això sí–, i el valencià, Carlos Mazón, per fer-hi una visita de la qual van haver de sortir cames ajudeu-me, rebent tot tipus d’insults, retrets i fins i tot impactes de trossos de fang. A Sánchez, de fet, li van trencar el vidre posterior del cotxe. “No els van aplaudir i és el que es mereixen, en qualsevol poble els rebran igual”, s’enerva l’Óscar, que està especialment indignat perquè al matí la policia va prohibir l’accés al poble a voluntaris que venien a ajudar simplement per motius de seguretat de les autoritats. “No té lògica, és una pena”, observa, mentre també lamenta la manca de coordinació entre administracions en tot l’episodi, en els avisos i en les tasques d’auxili, per motius que considera polítics, ja que si hi ha vides en joc “és igual ser blaus que vermells”. “Fins i tot entre els veïns mateix hi ha discussions, la gent està molt nerviosa perquè ho ha perdut tot, quan això se sabia i les víctimes es podien haver evitat”, clama.

La de l’Óscar és segurament de les veus més indignades, però en general –entre la gent que en vol parlar, perquè n’hi ha que s’estimen més no fer-ho– no va agradar la visita. I no sorprèn que anés com va anar. Ja al matí, aquest era el motiu de conversa entre molts voluntaris que tornaven a protagonitzar un particular viacrucis a peu des de València fins a l’altre costat del Túria, a les ciutats devastades de l’Horta Sud. Força menys que en els tres dies festius precedents, si bé el fet que el govern valencià suspengués avui l’educació primària i secundària ha provocat que un grup de professores de València i Xirivella, que els dies anteriors ja havien ajudat en altres pobles, s’hagin arribat a Paiporta. “Era innecessari que vinguessin, se la jugaven perquè podia ser vist com una provocació”, analitzen sobre la visita. Menys condescendents encara són l’Enrique i el Fernando, dos bessons de la Vall d’Albaida que estudien a València, als qui han suspès les classes tota la setmana per decret de les universitats. “A casa no hi fem res”, justifiquen, ras i curt, per explicar que tornen a marxar com a voluntaris. Ells són molt crítics també amb el passeig de les autoritats. “Després de quatre dies passant de la gent, què esperaven? Que els aplaudirien quan aplegaren?”, diuen. No entenen, a més, l’enorme comitiva de cotxes policials que els acompanyava. “No podien vindre abans a ajudar?”, s’indignen, mentre fan camí.

A l’arribada a Paiporta, tot torna a ser un formiguer immens de cotxes de serveis d’emergència, grues i màquines amunt i avall, i de gent treballant per netejar els baixos i els carrers. I bona falta que fa, perquè alguns carrers estrets, com el de Lepant, encara tenen dos pams d’aigua en alguns trams, s’acumula molta runa de les cases al mig i ja comença a fer una pudor insuportable. “Si us plau, veïns, la brossa a les cantonades, que una pala les recollirà. Si no, ens morirem”, diu un cartell penjat en un carrer proper, més ample però no menys apocalíptic.

Altres veïns es dediquen a repartir o recollir l’ajut incessant que arriba de tot arreu, en forma de menjar, aigua embotellada o material de neteja. La Laura, una noia de València que treballa a la farmàcia Xúquer i en va fugir dimarts quan ja hi entrava un pam i mig d’aigua, va salvar el cotxe, i aquests dies el fa servir per comprar i carregar de tot. S’instal·la a pocs metres de l’establiment, obre el maleter i dona a tothom el que li demani. “És el mínim, jo no he perdut ni el cotxe i tota aquesta gent ho ha perdut tot”, afirma. No gaire lluny, un bus llançadora de Metrobus que fa viatges a València –el metro també està desballestat, i n’hi ha per a temps– descarrega una pila de voluntaris, i en carrega una altra. Espera reforços, però és l’únic que fa el trajecte ara mateix, i el conductor fa saber quin és l’horari: “Temps d’anar i tornar.”

En tot cas, no cal gratar gaire perquè la gent parli sobre l’accidentada visita reial de la vigília. “Més que al rei, tiraren pedres a Sánchez i al d’ací, que són els que controlen”, comenta el Joan, que ha perdut la botiga d’electricitat i fa un entrepà en un respir durant la neteja. “El rei al cap i a la fi és una persona que tracta de dur-ho bé, tot i que té la seva pagueta, això sí, però realment els altres hagueren d’eixir cagant hòsties”, expressa. I és que ell també està indignat per com s’ha gestionat la catàstrofe. “A les sis del matí de dimarts Aemet ja deia que cauria una tromba d’aigua, i fins a les huit de la vesprada no van decretar alerta roja. Quin desastre! Avisa abans!”, clama.

“Ahir hi va haver llenya, sí... doncs a fer la mà!”, esbandeix sobre la visita reial el Pepe, que ha perdut la pastisseria i no es va assabentar de la moguda fins quan ja havia passat.“Estos no tornen”, sornegueja al seu torn el Juanra, un altre veí d’uns carrers més avall que dimarts va haver d’enfilar-se al cotxe que mirava de salvar del pàrquing de casa per poder salvar-se ell. “Va ser un horror, sentíem els crits d’auxili de gent a qui prenia el corrent”, s’emociona, mentre ensenya el braç. Té la pell de gallina. Ara ja ha acabat de buidar els baixos, i mentre espera que passin a netejar el carrer, vigila el cotxe d’un home que ha vingut de Castelló a ajudar el seu germà. Hi ha penjat un cartell amb el telèfon. “No el toqueu, funciona”, adverteix, després que les grues ja en prenguessin per error un de sa la vigília.

En tot cas, de la mateixa manera que s’empara la mala rebuda a les autoritats, també els insults i l’episodi del llançament de fang han fet avergonyir molta gent. En una conversa captada al vol, una dona se’n fa creus perquè “no cal arribar a la violència”. “Ho hem perdut tot, si ja també perdem el civisme...”, avisa. “Eixa gent no era d’ací, en Paiporta som pacífics”, subratllen, en la mateixa línia que l’alcaldessa, un grup de treballadors municipals que s’estan en un punt de rebuda de donacions al pavelló. I el mateix pensa el José. “El que van fer no representa la gent del poble, són quatre que van venir a rebentar-ho”, esgrimeix. “No vull que Espanya es quedi amb aquesta impressió de Paiporta, pots cridar però no agredir ni tirar fang a ningú, això no es pot permetre”, s’indigna. “Eixa gent, s’hauria de veure qui són i posar-los una multa”, acaba. I sembla que les autoritats li faran cas, ja que el jutjat d’instrucció número 3 de Torrent ja ha rebut l’atestat de la Guàrdia Civil sobre els incidents i ha obert diligències prèvies per investigar els fets.

En tot cas, la ciutat té preocupacions molt més gruixudes per atendre, i ha girat full de pressa de la fallida visita. Ja a l’hora de dinar, l’Anna arriba de València amb els pares, amb una bomba i una mànega pròpies per treure aigua, i s’adrecen al primer policia que veuen. “Preguntarem on podem fer més falta i cap allà, cada dia que calgui”, explica. I és que l’Ajuntament té clar on fa més falta el voluntariat, i dona indicacions a entitats que munten expedicions i voluntaris particulars. “Hem estat netejant un museu que volien habilitar com a punt de medicació, en tres hores ho hem fet”, s’enorgulleix la Claudia, una estudiant que ve amb una colla d’amics de València. I és que el jovent continua molt mobilitzat, per a orgull de tothom. Al seu costat, la Blanca fa diana: “Tenim força i energia, és el mínim!” Demà hi tornaran.