A les 6 del matí, quan obren els col·legis electorals, els poll sites situats en edificis públics de funcions diverses, als carrers principals de Nova York sembla un dia de cada dia. La 5a, la 6a, la 7a avingudes, els carrers del voltants de Times Square, Broadway, Madison Avenue, Wall Street... aboquen al centre decisori del món els grans camions carregats de menjar processat i els homes i les dones amb roba de fer feina que hi treballen; també, estilitzats i ben vestits, tant si corren per fer salut com si caminen amb el got de cafè per encabir-se a les oficines de les grans empreses globals. Ningú no diria, però, que avui, aquí, s’elegeix qui mana. Ni un cartell electoral, ni una pancarta. Cap cua.

Caminant cap al col·legi situat a l’estació de bombers del sud de Central Park, on els esquirols s’acosten, ensumen i, si no hi ha menjar, van fent la seva, trobem una noia que fa footing o running (vet aquí una influència lingüística) que, al semàfor i mentre saltironeja, ens demana on pot trobar la millor cobertura de wifi gratis; en entretenir-nos, un policia de color (vet aquí una altra) gens atlètic ens commina a circular i en saber que provenim de Catalunya/Barcelona ens pregunta com ho fa en Messi. Se sorprèn en saber que ja fa gairebé quatre anys que no juga al Barça.

El poll site que escollim és al 213 West 58th Street, entre la 7a i la 8a avingudes, en un elegant edifici French Renaissance Style de 1902 que ara fa de parc de bombers i d’edifici de districte. Tres periodistes estan fent guàrdia entrevistant amb una càmera de televisió gent que entra i surt. Si no fos pels rètols en anglès, castellà (espanyol, en diuen) i xinès enganxats amb cinta adhesiva, gairebé passaria desapercebut. Mentre una voluntària gens jove ens diu ben contundent que la premsa no pot prendre imatges de l’interior per respectar la intimitat dels votants –en aquella hora, majoritàriament de la seva mateixa edat–, un altre policia, com l’anterior també poc atlètic, però aquesta vegada dona, se’ns posa al darrere amb la mà, potser instintivament, a la culata de la pistola. El col·legi tancarà a les nou del vespre i aquí hi ha ordre.

Votar als Estats Units no és fàcil. No es vota tan sols si el pròxim president ha de ser Donald Trump o Kamala Harris, sinó que, a més, s’escullen membres de la Cambra de Representants i del Senat, diferents jutges i una sèrie d’iniciatives legislatives sobre propostes que els ciutadans han de ratificar en aquesta jornada. Copiem literalment de la papereta de votació: “Esmena per protegir-se contra tracte desigual. Aquesta proposta protegiria contra la desigualtat de tracte basada en l’ètnia, l’origen nacional, l’edat, discapacitat i sexe, inclosa l’orientació sexual, identitat de gènere i embaràs. També protegeix contra el tracte desigual basat en la reproducció, assistència sanitària i autonomia. Un vot amb el sí posa aquestes proteccions a la Constitució de l’Estat de Nova York. El no deixa aquestes proteccions fora de la Constitució de l’Estat.” Potser perquè no és tan fàcil, a les portes del col·legis electorals hi ha unes persones que ràpidament pregunten als ciutadans que van a votar si necessiten ajuda per entendre –s’ofereix traducció en els idiomes dels cartells– o emplenar la butlleta.

El vespre abans de l’obertura de les seus electorals, allò que els nord-americans han votat ho concretava una discussió sentida a l’entrada del museu de la Zona Zero de l’atac de l’11-S. Mentre esperava ordenadament el torn per entrar –mantenint el respecte fràgil contingut en una cara indignada–, un home d’edat mitjana, amb la gorra vermella recordant al front que s’ha de tornar a fer gran Amèrica, exclamava que, amb Donald Trump, l’11-S no hauria passat perquè ja s’hauria encarregat d’eliminar, preventivament, abans, tots els perills expulsant o evitant que entressin al país tots els elements perillosos. Potser una mica foteta –difícil de saber, perquè la ironia no entén de blau o vermell (que és la versió d’avui, aquí, del que nosaltres en diríem blanc o negre), una dona al seu costat se’l mira despectivament i li exposa que amb Kamala Harris no haurien de témer ni que els enemics els caiguessin del cel ni que els EUA en tinguessin tants de qui defensar-se. No parlen d’economia, d’estratègies, de missatges, de propostes. Parlen del sentiment de força.

Mentrestant, per damunt dels dos forats immensos de les Torres Bessones (en un dels quals, el salt d’aigua commemoratiu no funciona), el World Trade Center, el gratacel més alt d’Occident, un colós de més de mig quilòmetre d’alçada, s’il·luminava amb els colors nacionals, instant a anar a votar, i els hi projectava.