Tot això: egocèntric, narcisista, mentider. M’hi vaig apropar molt, i la veritat és que el personatge d’Enric Marco em va posseir una miqueta, durant el rodatge. Ara, de fet, quan estic aquí parlant-ne, ja em ve la seva veu i la mà que se’m mou, i em posseeix una altra vegada. Crec que va ser el més adequat per parlar de què passava dintre d’un camp de concentració precisament perquè no hi havia estat mai, perquè la gent que hi havia estat de debò tenia un gran trauma, i no en volia parlar o no podia fer-ho. I aquí comencem amb les grans contradiccions de la vida, dels personatges, d’Enric Marco en aquest cas. Igual que això és així, jo tinc la sensació que per interpretar l’Enric Marco és millor algú que no sigui l’Enric Marco mateix. Perquè jo, com a actor, puc donar el color a allò que amaga.

Jo crec que tenia una baixa autoestima i no podia suportar que el veiessin a ell. És com si tota l’estona estigués parlant o fent gestos perquè no el vegin. D’aquí ve la respiració, que també tinc a la pel·lícula, d’una certa ansietat i una manera de parlar, perquè no el vegin a ell, no vegin el que ell amaga, diguem-ne, la profunditat d’ell mateix. Perquè ell mateix té una opinió tan baixa de si mateix que vol que vegin altres coses: que és un heroi. Llavors comença a enganyar. Jo crec que és algú que pensava parlant. Per això quan li demanen si ha preparat el discurs, diu que li agrada improvisar. Ell comença a parlar, mira el que té al costat i llavors va adaptant el discurs i va omplint-lo de veritats i de mentides.

Té molt a veure. Ell buscava sempre els símils, els paral·lelismes amb la seva vida. Havia estat en una presó, i d’això en feia el paral·lelisme amb el camp de concentració. Jo també puc tenir certes coses a la meva vida, i com a actor has de veure com ho aprofites, perquè tots ho tenim tot, tots ho podem ser tot a la vida, crec jo. Assassí o qualsevol cosa, per això ens hem de cuidar i hem de tenir una certa ètica o moral per dir: “Millor no tocar-ho, això! Aquest calaix el tanco.” Llavors, com a actor, has de saber quins calaixos obres i quins tanques per fer aquest personatge. Les coses que no serveixen, descartar-les, i de les que sí, obrir-ne del tot el calaix. No has de jutjar el personatge per poder tirar endavant.

Home, d’aquí venen totes les filosofies o el cristianisme mateix, no? Tot està basat a dir que vagis amb compte, no has de pecar, no mataràs... Per què? Perquè tots ho podem fer. Jo crec que tots som capaços de tot. Per això anem evolucionant en la vida, decideixes cap a on vols anar. I com a actor, en aquest sentit, sí que ho pots interpretar tot. Jo no jutjo mai un personatge que interpreto, ni el Millán Astray [el fundador de la Legió Espanyola, el va interpretar a Mientras dure la guerra], per poder arribar fins al fons, perquè si el jutges, és una barrera que tens que t’impedeix treure’n més. Si no pots abastar tot el personatge, la interpretació serà pitjor. Sigui Millán-Astray, Marco... Per això dic que jo no vull mai fer un pederasta. No en tinc ganes. Perquè si fas un treball d’actor, de veritat, i fes pederasta hauria d’anar pel carrer i mirar algun nen o alguna nena com miren els pederastes. Jo no vull fer-ho. Em sentia molt malament amb mi mateix. No vull obrir aquest calaix, per res. Suposo que tots els tenim. No ho sé, ho ignoro perquè no l’he obert mai, no hi tinc cap interès. I em sembla el pitjor que pot fer un ésser humà, abusar de la ingenuïtat i de la puresa d’un nen o d’una nena.

Al revés, vol anar a la televisió. Jo penso que no pot parar, tinc la sensació que ell es pensa que, si para, es mor. Ha de seguir parlant, fent totes aquestes coses. Inclús es va oferir per seguir fent conferències, quan acabaven de descobrir que no va estar mai un cap de concentració. I ell argumentava: “La veritat és que ho feia molt bé.”

No, no em va caldre. Tenia molt material de l’Enric. Els directors varen estar tres dies gravant-lo [per a un documental que no es va fer], hi ha vuit hores gravades, que jo tenia a l’ordinador, i no parava de mirar-les, quan estava assajant. D’allà vaig anar traient tot el material que vaig poder. I la veritat és que ho vaig passar molt bé. Li tinc molt afecte a aquest personatge.

Jo suposo que encara que no l’haguessin convidat, li hauria agradat veure-ho, i segurament no hagués estat conforme i s’hauria de fer una altra pel·lícula [riu].

Jo penso que és un personatge molt contemporani, molt modern. És dels primers que va inaugurar això d’explicar una part de veritat i grans parts de mentida. I com ell diu, per què el van creure tant? Quina necessitat recíproca tenim de generar notícies, siguin veritat o mentida. Perquè si jo dic una notícia que és mentida, després tindràs una altra notícia que és: “Aquest ha mentit!” I així se segueix donant informació i se segueixen generant notícies.

Jo coneixia poc, uns quatre paraules. Sabia que era algú que deia que havia estat en un camp de concentració, que era el president d’una associació de víctimes dels camps i no hi havia estat mai. És el que sabia la majoria de gent, no? Llavors recordo molt el dia que el Jon i a l’Aitor em van presentar el guió d’aquesta pel·lícula, em van dir que volien que fes de Marco, el vaig llegir i vaig tenir clar que és un gran personatge, en un projecte amb un bon guió i uns bons directors. No és tan fàcil que t’arribin coses així de bones. I m’hi vaig abocar molt. Ells treballen molt bé, ja ho feien des de molt abans. Em van demanar si era conscient que havia d’interpretar un home més gran, un vell. Jo els deia que sí, tot i que no sabia com ho faria. Però els vaig dir: “Tirem endavant!” Un dia, havia posat uns quilos i l’Aitor em va dir: “Tens una mica de panxa, està bé això per al personatge!” El que em va dir! Em vaig tornar boig, em vaig engreixar 15 quilos, tant, que no podia caminar gaire estona. Un dia vaig quedar aquí amb algú a la platja de la Concha i no vaig arribar. Anava cap allà, m’havia de seure cada 50 metres i al final el vaig trucar i li vaig dir que no arribava, que em feia mal l’esquena. I és el que passa als vells, que han de seure tant en tant i que no arriben, no? Després em vaig afaitar el cap, em deien que hi havia l’opció de calota [calba de plàstic], però es nota. Després, el maquillatge, els cabells... Meravellós, tot l’equip és molt bo. Formen una unitat brutal, és una forma de rodar que a mi em sembla absolutament adequada i m’hi sento molt proper i molt a gust.

Tenia ganes d’explicar el que explico de la manera que ho he fet, perquè penso que hi ha clarament una intenció formal, en la forma en què ho explico. I el que passa amb El 47 em sembla meravellós, inesperat, per tant, no? I molt content que la pel·lícula diguem-ne ara mateix comercial, al cinema, sigui aquesta, que parla del que parla. La gent al cinema plora, riu, es queda fins al final dels títols de crèdit i aplaudeix. Que la pel·lícula comercial sigui aquesta i no d’un altre tipus. La gent la sent molt seva, tothom té un avi, un tiet o un besavi que va venir de fora, no? A Catalunya, a Madrid i a tot arreu, no? I si no té algú que va venir de fora, és perquè se n’anaven. I és bonic, això, estic molt content.