Haurà estat Olaf Scholz el canceller més breu de la història de la República Federal d’Alemanya? Aquest rècord a la baixa no el tindrà que suportar l’actual cap del govern. Hi ha un precedent una mica llunyà, però més efímer. El va marcar el conservador Kurt Georg Kiesinger, que no va complir ni els tres anys de mandat, entre desembre del 1966 i octubre del 1969. Però al marge d’aquesta curiositat estadística, el que està clar és que el tripartit entre socialdemòcrates, verds i liberals amb que Scholz va jurar el càrrec, el desembre de 2021, s’ha enfonsat definitivament.

Scholz va destituir dimecres al vespre qui ha estat el màxim responsable de la confrontació dins la coalició, el ministre de Finances i líder dels liberals, Christian Lindner. Ho va fer en un to desconegut pel canceller, que es va sortir del seu posat fred i impassible característic per acusar el seu exministre d’irresponsable, inepte i egoista, entossudit a tirar endavant una línia que hauria portat el país “a l’enfonsament i el caos”. Aquestes eren les paraules amb què Scholz va donar per enterrat el tripartit dimecres al vespre, un dia en què mitja Europa tractava de mostrar bona cara a l’ensurt provocat per la victòria inqüestionable de Donald Trump als Estats Units. Scholz, Lindner i el ministre d’Economia, el verd Robert Habeck, portaven una ronda de reunions des de finals de la setmana passada amb perspectives cada cop més negres. El divorci es va produir enmig d’un safareig de retrets entre tots tres, però principalment entre el canceller socialdemòcrata i el ministre liberal.

El detonant ha estat l’obsessió de Lindner per no afluixar el fre del deute, un mecanisme constitucional que limita l’endeutament al màxim del 0,35 % del PIB. Sense deixar-lo anar, no es podrà ni impulsar la recuperació econòmica d’una potència que tancarà 2024 en recessió, per segon any. Ni tampoc prestar l’ajut militar compromès a Ucraïna, segons el Scholz. El ja exministre de Finances es va negar al requeriment del canceller. Els pressupostos de l’Estat estan encallats per aquesta divergència des de fa mesos. No tenia sentit continuar, mentre els mitjans de comunicació es creuaven apostes diàries sobre quan esclataria la situació.

Scholz vol tirar endavant els pressupostos abans que acabi l’any, però sense els liberals. El seu pla és continuar al front d’un govern en minoria amb els Verds. I sotmetre’s a un vot de confiança, amb intenció de perdre’l, el 15 de gener. És aquesta la via constitucional més apropiada per provocar la fi de la legislatura i la convocatòria d’eleccions anticipades que, segons Scholz, serien a finals de març. És a dir, sis mesos abans de la data prevista per als comicis parlamentaris, el 28 de setembre.

L’anunci de Scholz va posar fi a un tripatit que no ha funcionat mai bé, principalment per la confrontació constant ideològica i personal entre el verd Habeck i el liberal Lindner. Però, ja posats, l’oposició conservadora vol un final accelerat. El líder de la CDU-CSU, el dretà Friedrich Merz, exigeix al canceller que se sotmeti al vot de confiança a principis de la setmana vinent, per anar a les urnes la primera quinzena de gener.

Els conservadors tenen ja definit a Merz com a candidat a la cancelleria. Ni els socialdemòcrates ni els verds no han formalitzat els seus.

Els sondejos donen poques opcions a Scholz a la reelecció. El bloc de Merz va en primera posició en intenció de vot, per damunt del 30% de suports. El segueixen la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD), amb un 17%, i tot seguit els socialdemòcrates de Scholz, dos punts per sota. Als Verds els queda el quart lloc, amb un 10% dels vots. I als liberals de Lindner se’ls pronostica menys d’un 5%, de manera que quedarien fora del Parlament. Amb aquestes dades, l’única aliança estable seria una gran coalició entre la CDU-CSU i els socialdemòcrates. Merz assegura que mantindrà el tallafocs amb l’AfD, l’altra possibilitat d’accedir a una majoria parlamentària.