Llibres
Albert Pijuan
Novel·lista, autor de ‘La Gran Substitució’, publicada per Angle Editorial
“Ara ens hem de construir una identitat terrenal i una de virtual”
Després de guanyar tres premis amb la novel·la ‘Tsunami’, Pijuan presenta una obra complexa, original i amb molt de sentit lúdic
L’autor ofereix un entramat en què cus molts referents reals, com ara Nicolas Cage, amb una ficció plena de reflexions iròniques
Tinc facilitat per llegir un text i escriure’n un de similar; com a escriptor, sé imitar veus narratives
Albert Pijuan ja ha donat, amb la seva encara curta bibliografia, mostres d’una imaginació desbordada i una tècnica narrativa impecable, però amb La Gran Substitució (Angle; en castellà a Sexto Piso amb traducció de Rubén Martín) fa un pas més enllà, enlluerna, sorprèn i diverteix.
Diuen que els productors de Hollywood exigeixen el resum d’un projecte en dues frases. En aquest cas és impossible. Dino, un ni-ni de Sabadell que està convençut de ser fill bastard del productor de cinema Dino de Laurentiis, descobreix que un paio signa articles com a Dino de Laurentiis Junior, i farà tot el possible per descobrir qui és. És una obra de detectius, digressió filosòfica, sociologia i joc de miralls amb dos temes centrals, la construcció de la identitat en la societat contemporània, sovint a través d’idolatries passatgeres i fenòmens fan, i el pes de la família i la paternitat. Hi apareixen sectes, perruques i pentinats, hits de l’italodisco, cirurgies plàstiques, i, per damunt de tot, Nicolas Cage.
Albert Pijuan (Calafell, 1985) és novel·lista, dramaturg i traductor, llicenciat en ciències polítiques i en filosofia. Ha publicat la novel·la El franctirador, el recull de contes Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà, l’inclassificable Ramon Llull. Ara i aquí, Tsunami (premis Pin i Soler, Finestres i de la Crítica), l’assaig Per què no repensem el canibalisme? i la novel·la juvenil I diumenge, meteorit (premi Llibreter). Ha publicat i estrenat vint obres teatrals.
Nicolas Cage
és un actor que li agrada, tot i que se’n fot d’ell?
Tot va començar partint d’una ximpleria. Jo ja feia temps que notava que amb aquest senyor i el seus cabells passava alguna cosa estranya. Alguna cosa entre mal gestionada, autoparòdica, amb voluntat d’arriscar. No li fa por fer el ridícul en l’àmbit capil·lar. Sumat al fet que s’ha convertit en un mem amb potes.
Per tant, es va proposar fer una novel·la sobre els seus cabells.
Sí, vaig començar per aquí, entrant per una porteta a la ficció, i de mica en mica em vaig adonar de què anava la novel·la. Si parles de cabells i d’actors, estàs parlant d’identitat. Els actors tenen identitats conflictives perquè sempre estan interpretant altres identitats.
Hi ha molts més temes, però...
Com que Cage és objecte d’estranyes idolatries i ell juga a aquest joc, també vaig treure el tema de les conspiranoies i de tot el que té de fantasia la virtualitat. Ara ens hem de preocupar de construir la identitat terrenal i, a més, la virtual.
I com va construir la novel·la?
M’agrada que el tema travessi tota l’obra. En aquest cas vaig intentar assimilar el mètode d’escriure la novel·la amb el mètode d’interpretació de Cage, que es basa a flirtejar perillosament amb la frontera del ridícul i el grotesc. Ell de vegades ha caigut a la banda del ridícul però, quan s’hi acosta sense caure-hi, és quan resulta més brillant. La novel·la té molt de grotesc, seguint l’energia de l’actor. He mirat, però, que el text mantingui una certa calor humana, on s’expliqui un drama familiar i de personatges amb problemes d’integració o desorientats.
Algun lector també pot anar desorientat...
Amb tots els girs i elements de la trama he volgut crear una imatge de laberint argumental en la ment del lector. És molt difícil resumir la novel·la perquè és plena d’eixos i capes.
No és una biografia, però.
No, no, Cage és un personatge central, però a l’obra passen moltes més coses. Igual que ell, que per preparar els seus papers beu de la font dels molts animals que té a casa, jo he begut d’ell per escriure la novel·la.
Quantes pel·lícules seves ha vist, per documentar-se?
Més de cent. Cada dia escrivia i, un cop havia acabat la jornada, mirava una pel·lícula seva. Només m’he saltat algunes de les moltes d’animació en què ha posat la veu. No em servien perquè no es veu el pentinat...
El tema de fons de l’obra, a més de les identitats, són les relacions paternofilials...
La novel·la comença amb un trasbals identitari perquè al protagonista li diuen que és fill de Dino de Laurentiis. I això fa que es replantegi la vida. No vull explicar més del que toca, però les relacions paternofilials són molt presents a tota l’obra.
I d’on surt, la clínica de cirurgia estètica dels Balcans?
Com que Cage va fer Cara a cara, amb John Travolta, havia de posar alguna mena d’intervenció d’estètica i, aprofitant un conte que vaig publicar amb Males Herbes sobre clíniques d’estètica als Balcans, vaig fer que el protagonista narri molt del que passa a un sofert company d’habitació després de ser operats. També ho vaig fer per evitar abusar de la primera persona. Es molt difícil escriure una novel·la en primera persona sense caure en la monotonia.
Dino pot semblar un perdedor, però se’n surt bé de molts merders i es té en prou alta estima. Té gaire de vostè?
Alguna cosa de mi té, com els coneixements friquis. Per primer cop els he pogut explotar en una novel·la! En canvi, jo no tinc la seva autoestima.
El to d’humor permanent no oculta que moltes de les informacions que hi cita són reals...
Per afavorir el tema de la conspiranoia he volgut fer com ells i, a partir d’una porció de realitat, crear una gran mentida.
I per què Dino de Laurentiis?
Primer per un motiu absurd, com sempre, i és perquè el nom em fa riure molt. A l’obra som dins del món de l’italodisco i de Nicolas Cage, que són italians fent-se passar per altres nacionalitats. Dino de Laurentiis era un italià que de molt jove va crear un imperi, el va dilapidar i, quan tenia prop de 60 anys, se’n va anar a Hollywood dient que era un gran productor i, en realitat, havia fugit d’Itàlia pels deutes. Va tornar a aixecar un imperi i va acabar sent un productor molt importat. Com en el cas de Nicolas Cage, va ser una tria per intuïció que, quan la vaig començar a treballar, vaig veure que encaixaven moltes coses amb la idea de l’obra.
Cuida molt la tècnica narrativa.
Aquesta obra l’he hagut de reescriure molt. I hi he pogut dedicar molt de temps perquè, abans, vaig guanyar dos premis i em van concedir dues beques. Una novel·la demana moltes hores de feina. Si pots comprar aquestes hores, hi pots dedicar més temps i de més qualitat.
A més, té una gran capacitat per imitar textos ‘seriosos’...
Si tinc alguna qualitat com a escriptor és que sé imitar veus. Tinc facilitat per llegir un text i escriure’n un de semblant. Seguir un codi d’assaig, no em costa, com vaig fer a Per què no repensem el canibalisme? L’inici de la novel·la és un article en què es planteja el valor dels pentinats pel que fa a la identitat. Sembla un text seriós, un estrany pròleg, fins que apareix Cage i s’enfonsa l’ampul·lositat.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.