Vaig cada dia al despatx, matí i tarda, llevat dels dies que tinc algun compromís fora del despatx o visita fora de Barcelona. Rebo gent que em demana veure’m, cito gent a qui tinc interès de veure, llegeixo, preparo escrits sobre els temes que em preocupen. Darrerament vaig a molts més actes institucionals i privats a on em conviden, però també hi ha conferències i col·loquis on jo desitjo anar-hi, pel tema que toquen. Fins al juliol passat sempre anava a dinar a casa amb la meva dona. Des que no hi és assisteixo més regularment a diversos dinars tertúlia en què gent diversa em demana la meva opinió. Dedico algun temps a mi mateix, segurament no prou. Sàpiga que ja tinc més de 94 anys i quan no és una cosa és l’altra. Tot allò d’intentar-se cuidar, i més quan un es fa gran... I és clar que en soc!

Sí. Però segueixo molt poc la televisió i la ràdio. Soc lector de diaris. De diaris de paper. Concretament de tres: El Punt Avui, l’Ara i La Vanguardia. I de vegades alguns diaris estrangers, sobretot Le Monde i el Frankfurter Allgemeine Zeitung, que naturalment no parlen de mi però m’ajuden a entendre el que passa al món. Sempre hi ha gent disposada a posar-me al corrent del que es diu de mi en ràdios, diaris digitals, xarxes..., però podria ser que per massa comprensius o per massa incomprensius la informació m’arribi una mica esbiaixada.

Em preocupa el que quedarà de mi com a persona i com a polític. Les dues coses. Però això no té res a veure amb el fet que jo em consideri com un historiador. Jo hauria pogut ser un bon historiador, però no ho he estat. El que jo he estat és un polític, i la gent dirà si bo o dolent. Ho he estat sobretot a Catalunya, ho he estat a Espanya i molt modestament he estat present a Europa. I, com li deia, no soc un historiador, però sé i he sabut història. Sempre he pensat que a qualsevol que desitgi dedicar-se a la política li cal saber geografia i història, sobretot història.

Crec que sí. És a dir, es podrà parlar dels meus errors –i alguns pot ser que es dediquin a subratllar-los–, però el propòsit que des de molt jove va inspirar la meva vida requerirà un judici equilibrat. Que no em lliurarà de crítica, però potser sí en part del judici més general. He notat un canvi positiu important envers la meva persona els darrers tres o quatre anys. Segurament hi ha diversos motius que ho han generat, però això no m’ho faci ponderar a mi.

En faig un balanç bo. Amb sumes i restes, però positiu. Positiu per a Catalunya, en el propòsit i l’objectiu que ens vàrem marcar, és a dir en el projecte de país que vàrem imaginar, i en la voluntat i el compromís de fer-ho possible. Seria allò de “construir Catalunya”. Ho vàrem fer, sí. Vàrem contribuir amb molta més gent, perquè l’obra ha estat col·lectiva, a fer nació. Voldria destacar-ne no només el propòsit sinó la manera de ser i la manera de fer que aglutinava tants esperits diversos sota la sigla de Convergència. El nom en si mateix considero que va ser un gran encert: amb una paraula s’exposava clarament la voluntat de gent diversa treballant junts per un mateix projecte. Catalunya era el nostre projecte. És el meu projecte. La millor manera de parlar de Convergència no és ben bé parlant de mi ni del partit mateix, sinó de l’obra que vam poder fer. Li diria que el balanç que cal fer és sobre l’obra de govern.

La decisió que quan era molt i molt jove vaig prendre de contribuir en el que pogués a superar les conseqüències negatives que en el país s’havien produït, més enllà de l’enemistat i la fúria anticatalana que ens va assaltar. En els meus escrits –alguns ja de molt jove– això queda palès. El del Tagamanent, per exemple, de quan jo era molt i molt jove. I el meu llibre Des dels turons a l’altra banda del riu fet entre el 1960 i el 1962 quan jo era a la presó, un llibre per entendre el meu propòsit. Sempre m’he declarat deixeble de Prat de la Riba, de Vicens Vives i de molts altres, fins a arribar a configurar el meu imaginari de país, el meu projecte de Catalunya. I en gran part, amb encerts i errors, aquest projecte va poder ser realitzat. En el llegat serà difícil dissociar el pensament de l’acció, i tot passa per allò que ja als anys seixanta anomenàvem “construir Catalunya”.

N’ha quedat molta cosa. Naturalment en part desfigurada per errors meus, errors que jo mateix he explicat i n’he assumit les conseqüències. De tota manera, malgrat tot això, la meva sensació d’haver comès alguna falla em conduiria a una visió molt deformada de la meva persona si, sense petulància, no reivindiqués també l’obra molt important de govern i d’afirmació de país que vàrem fer durant molts anys. De fet, dels meus anys de govern de Catalunya n’ha quedat en gran part un bon record. Ni jo no hauria durat 23 anys com a president –sovint amb oposició forta i diversa– si durant molts anys no haguéssim fet una política que en conjunt va ser constructiva, una acció política col·lectiva. És a dir, molts i molts actors diferents, a vegades contraposats, la van fer possible. I l’acció realitzada responia a un model bo, no dic el més bo, no dic el millor, senzillament el model que vam desplegar era bo. Me’n sento orgullós.

Sí, tinc recança i recances. Però també en conjunt crec poder fer un balanç positiu del que va ser la nostra obra de govern. El balanç va ser satisfactori clarament. Es pot defensar a fons i bé. És veritat que sempre hem anat curts de finançament. I que de vegades fora de Catalunya hem topat amb poca comprensió i poca simpatia. I que no hem pogut assolir els objectius que podíem haver assolit. Però permeti’m deixar constància que, malgrat tot, a Catalunya hi ha hagut progrés social i econòmic i de consciència nacional. No tant com desitjàvem, però n’hi ha hagut. No tinc cap recança d’haver contribuït molt positivament, també, a un correcte i equilibrat creixement polític, econòmic i social d’Espanya. Suposo que dir això ara no es porta, potser algú diria que “no toca”, però considero un fet molt positiu dir que el que fèiem era bo també per a Espanya. Des de Catalunya hem de tenir una actitud positiva envers els problemes generals d’Espanya. Una actitud constructiva, crec poder dir que en general l’hem tinguda. No sé si sempre això és vist així o no, però nosaltres l’hem tinguda. I analitzant amb detall el que durant molt de temps va ser la política global de Catalunya, així ha estat.

El tema de la llengua catalana sempre ha estat vist amb molt de recel fora de Catalunya. I, si li soc sincer, és probablement el tema que avui més m’amoïna. M’amoïna en tot allò que d’identitat suposa la llengua catalana. El consens que vostè diu ve de lluny, ve de l’època de la Transició. Per exemple, la política lingüística a l’escola va ser fruit d’un acord treballat sobretot per persones com l’Aina Moll, la Maria Rúbies, la Marta Mata, entre altres. De partits diversos, com és evident. I s’ha mantingut malgrat la pressió en contra que de vegades s’ha fet des d’alguns sectors polítics espanyols. I malgrat els canvis demogràfics i socials que hi ha hagut durant els darrers quaranta anys. Procuro dir-li breument dos grans moments: el moment més àlgid de consens el protagonitza Tomás y Valiente i el moment més crític, la llei Wert, la ley orgánica para la mejora de la calidad educativa.

La situació de la llengua ha empitjorat i les causes són múltiples. La que potser ho resumiria tot és no haver considerat internament a Catalunya el català, els darrers 10 anys, com el fet més destacable en la configuració de la nostra identitat. Com diu vostè, sembla que hagi deixat de ser prioritària. Però no puc passar per alt l’hostilitat amb què s’ha tractat la nostra llengua des de diversos estaments espanyols. Li deia abans que el moment més crític d’aquesta hostilitat queda resumit en la llei Wert. Hi ha una anècdota al voltant d’aquesta llei que ajuda molt a entendre l’empitjorament que s’ha generat des de fora de Catalunya. Jo ja no era president de la Generalitat i em vaig dirigir a Madrid (al ministeri) perquè m’arribaven ja els preludis dels continguts de la llei Wert. Pretenia protestar. No em van atendre perquè el ministre era fora. Em van dirigir a unes dependències on suposadament s’havia confeccionat el cos ideològic de la llei: era la FAES. La gent que em va rebre em van acabar dient: “Oiga, President, no se lo tome a mal, pero entre la política que vamos a hacer y la inmigración que les va a caer encima, dentro de 30 años de esto del catalán no se va a acordar nadie. Vais a ser residuales.”

Jo ara no estic en condicions d’opinar sobre això. I sé que un cop exclosa la possibilitat d’un concert, per radical oposició de tot Espanya i també de la majoria de les forces polítiques catalanes (PSC, PSUC, UCD), no ens va quedar cap més remei que aprofitar alguna excepcional circumstància favorable per millorar el nostre finançament. Modestament, no del tot ni definitivament. Suposo que és el que ara intentarà el govern de la Generalitat amb el “finançament singular”. Tot i que l’experiència ens ve a dir durant algunes dècades que això podia significar realment alguna millora però poc substancial, i que durava poc. Veurem si ara de debò es pot aconseguir res de més sòlid i durador. Tot plegat bastant escèptic. Però deixem que la nova situació política que s’anirà constituint ho aclareixi. O no.

Tinc l’obligació de veure-les amb desig i ànims que vagin bé. Durant dècades la meva política amb els uns i amb els altres va tenir aquest objectiu. I l’hem de seguir tenint. Ara hem de fer possible que això sigui així. I en el que ara s’aconsegueixi, tothom hi ha de contribuir. Si es repassa el que ha estat la meva política des de fa moltes dècades –des d’abans del 1960–, la meva política sempre ha estat aquesta. La relació requereix recuperar certa prudència, a ambdues parts. Darrerament s’havia perdut. Espanya tampoc ha estat prudent. Que cadascú valori la seva prudència i els resultats d’aquesta actitud. Jo he estat prudent, i he valorat els pros i contres. Aquesta prudència ha estat sempre associada a un compromís: la meva fidelitat primera és Catalunya. Parlo en termes d’identitat. Tinc més fidelitats, també de primera fila: la cristiana i la de l’humanisme, que no sé si sempre les he pogut compaginar prou bé amb la de Catalunya. Ho he fet tan bé com n’he sabut.