La directora Carme Portaceli presenta una nova adaptació amb Anna Maria Ricart (després de títols com ara Jane Eyre, Mrs. Dalloway, La Víctor C.) que evidencia el pes social que han d’aguantar les dones. Ho fa Anna Karènina, en la novel·la de Tolstoi escrita fa150 anys; ara encara hi ha situacions similars, diu la directora. Ariadna Gil (amb una carrera respectable en el cine i el teatre) torna a ser la protagonista. Miriam Moukhles debuta al TNC, interpretant un paper de jove enamorada, després de sorprendre a Nodi: de gossos i malditos i, el gran públic, a través de Tots ocells.
Els vostres papers viuen l’amor intensament. Com us sentiu defensant-los com a actrius?
Miriam Moukhles (M.M.): L’amor no té genere, edat, ni classe social. Totes dues el viuen apassionadament. Hi ha un contrast entre les dues parelles.
Ariadna Gil: Hi ha una part de gran d’identificació amb tots els personatges. Crec que Tolstoi d’alguna manera explica...
Quan es fa Anna Karènina s’agafa des del que es coneix, del que s’ha viscut...
A.G.: Una intenta esborrar-se bastant per poder entendre el personatge que està fent o el que està escrit. No sempre és fàcil, ni sempre és possible del tot, esborrar la teva mirada o el teu judici. Cal buscar l’empatia, amb els moments en què he viscut aquest tipus de contradicció. Quan m’he jutjat a mi mateixa per sentir una cosa i l’altra, a la vegada, però des de l’empatia a aquell personatge. I és per això que ens entenem amb tots, perquè per les reflexions que tots fan, tant a la persona que tenen davant, o a través de l’Andie [per incorporar el narrador omniscient de la novel·la i que es converteix en la veu de la consciència] que és la inclusió, o quan nosaltres parlem a públic, hi ha moments que et connectes amb tots, perquè els acabes entenent a tots.
Tolstoi descriu una situació que serà tràgica.
A.G.: Tolstoi no jutja ningú. Llegint la novel·la en cap moment fan judici de valor, si allò està bé o està malament, si aquest és bo o si aquest és dolent. No existeix això. Fa l’oposat a tot el que és el primer que un fa a la vida, de posar etiquetes pel que ha fet l’altre. Fa l’oposat. Parla d’una altra manera.
Dèieu que Tolstoi fa un retrat de la condició humana. Com Txékhov denuncia una societat burgesa. Què aporta Tolstoi més enllà de Txékhov? O són dos mons molt diferents?
A.G.: Només et puc dir que l’experiència d’haver fet dos Txékhovs en teatre i ara fer una obra basada en un novel·lista que no era un dramaturg és diferent perquè Txékhov escrivia teatre. Tolstoi considerava que Anna Karènina era la primera novel·la que havia escrit. Guerra i pau no la considerava com una novel·la. Això és una adaptació al teatre; això la fa diferent perquè no s’explica el mateix. És veritat que tots dos van a dins de la condició humana. És el gran tema amb què hem de lluitar des que ens despertem fins que anem a dormir cada dia: Qui som i per què fem les coses que fem i com ens afecten els canvis de la vida, com ens passa per sobre. Txékhov escrivia per teatre, ho explicava d’una manera. En Tolstoi, és clar, la novel·la és de mil pàgines i hi ha moltes pàgines que no es poden explicar i que estan escrites d’una altra manera. Jo crec que la diferència bàsica és aquesta. Després, és clar, tenen coses en comú, els dos són russos, són artistes que buscaven. Crec que tot el que es devien preguntar ho posaven aquí. L’experiència és una mica diferent com a intèrpret: amb Txékhov em ve una cosa més interior cap a dins i amb Tolstoi crec que el que ens passa [i com està feta aquesta adaptació] és que exposa les coses molt sobre la taula.
Parlem d’interpretació. Esteu a dues puntes de la carrera d’intèrpret. El TNC permet que hi hagi una trobada intergeneracional i que demostra que la vida continua, hi ha una renovació constant en els repartiments.
M.M.: Jo debuto. Estic aprenent molt de l’Ariadna [Gil] i de tot l’equip, de com escolten, de com llegeixen les escenes. Per mi és un aprenentatge i un gust poder formar part de la producció, perquè estic aprenent. Trobo que hi ha escenes d’una dificultat brutal en què jo em poso en la pell dels altres i no sé com ho faria, però veient-ho... és una classe magistral d’interpretació i d’humanitat per a mi. Et pots tirar a la piscina perquè la Carme [Portaceli] és una xarxa gegant i l’equip estem tots a l’una.
A.G.: És molt interessant descobrir que això que acaba de dir la Miriam ho puc dir jo exactament igual. És a dir, el fet d’acumular més anys, de ser molt més gran, d’haver fet més coses no et col·loca en un lloc diferent, és a dir, per mi és exactament el mateix. Hi ha el mateix pànic.
Creix el pànic per la responsabilitat?
A.G.: Jo, per desgràcia, tinc el mateix pànic. Aquí, quan vaig fer fa molts anys La gavina, un dia em van haver d’empènyer cap a l’escenari. El pànic, per desgràcia, ens acompanya en uns dies concrets. Després no tens temps per pensar. Estàs buscant, però aquesta sensació d’aprendre dels altres, d’escoltar, de mirar, de veure com se’n surten… és la mateixa sensació. Potser aprofites molt més el que veus dels altres, i el que diu la Miriam és absolutament cert, perquè no sempre estàs en confiança amb la gent amb qui treballes, no sempre et portes bé. I aquí estem treballant d’una manera...Ens hem de posar d’acord, ens hem de posar d’una manera que hauria sigut per mi impossible no estar en plena confiança de fer el ridícul o de fer el que faci falta, de passar-te, és a dir, d’anar molt a fons. I això és una virtut de la Carme, que sempre, en les meves dues experiències, l’altra també, a part de grandíssims actors, treballa amb molt bones persones. Això ho fa tot molt més fàcil.
Pesa la responsabilitat de l’oportunitat?
M.M.: Em trec la pressió treballant i aprenent. No tot es redueix a l’èxit i al fracàs. Hi ha dies en què surt millor i altres, pitjor: Res és tan important.