Com una florada inesperada a punt d’arribar l’hivern. Així és com s’ha d’entendre el ressorgiment de les sales a Barcelona. Si a final de la dècada és lamentava el tancament de la Sala Muntaner, el Club Capitol o La Vilella, ara hi ha una regeneració de l’equip de gestió del Teatre Gaudí, es reobre finalment El Molino, es recupera el Teatre Muntaner i l’Atrium presenta un projecte molt més ambiciós. És una tendència que ja es va iniciar amb Periferia Cimarronas, Heartbreak Hotel d’Àlex Rigola i el Texas, que tot just ha fet el primer aniversari. El Teatre del Raval, que Empar López havia incorporat durant una quinzena d’anys a la programació professional, ara inicia un procés d’obres amb un nou equip format per Pep Tosar i Evelyn Arévalo. Els artistes, companyies o productors busquen espais on poder plantejar la seva proposta escènica. Generalment, es prodiguen les sales de menys de 200 localitats.

La pandèmia va ser una prova de foc per a les sales. Efectivament, les limitacions d’aforament van fer que obrir una sala fos un gest de resistència. La incertesa contínua (es podien anul·lar funcions per contagis d’artistes o bé es perdien entades perquè no es podia sortir de casa malalt, per evitar la transmissió) va fer que les reserves d’entrades quedessin reduïdes al mínim. Per a moltes sales era una incògnita saber quant públic hi hauria a cada funció. La taquilla, doncs, va tornar a ser el punt principal de venda i, per tant, era imprevisible saber si hi hauria el mínim ingrés per mantenir una funció (la llei no escrita diu que un espectacle es realitza si hi ha més espectadors que artistes i tècnics a l’escenari; fins i tot el Mago Pop va haver de suspendre alguna actuació en els seus inicis, al Llantiol, confessava a aquest diari ).

Aquesta limitació va durar molt més que el període de confinaments i semblava que caldria buscar altres canals de subsistència. La sorpresa és que el curs passat es va superar per primer cop els 3 milions d’espectadors i que enguany les entrades venudes amb antelació garanteixen un mínim coixí per les propostes més comercials. El fenomen de Mar i cel ha compensat amb nota la falta del Nada es imposible, al mateix Teatre Victòria.

Segons dades d’Adetca, comparant des del gener fins al 27 d’octubre del 2014 amb el mateix període del 2024l l’aforament (el nombre de butaques que posen a la venda les sales associades) ha passat de 3,4 milions a 3,7 milions. La sorpresa és que on augmenta el nombre de localitats és a les sales més estables i de més capacitat (hi ha un augment de 380.000 localitats disponibles, un increment del 12% respecte al 2014). En canvi, les sales de fins a 200 espectadors (pràcticament, les que han nascut en aquest període) experimenten una davallada de 20.349 localitats d’aforament, prop d’un 5%). En aquesta dècada han obert o renovat gestions altres sales com la sala Ars (al darrere del Borràs) o la Pangolí, a Gràcia. També ha obert i tancat un espai insòlit com el de La Quàntica d’Arnau Vilardebò. En tot cas, els casos seleccionats són els més significatius per la seva ambició artística.

Una de les claus per entendre la proliferació dels espectacles de monologuistes i altra comèdia és el tancament del Club Capitol, coincidint amb el confinament de la pandèmia, el 2020. La propietat havia decidit molts mesos abans la no renovació de l’espai on hi havia la sala Pepe Rubianes (700 espectadors) i la Sala 2 (250 localitats). En la seva última temporada completa va sumar 113.563 espectadors, el 5% del total de Barcelona, segons dades d’Adetca. Van recaptar 2,7 milions d’euros a taquilla. Avui, el Capitol (conegut popularment per Can Pistoles per l’època en què s’hi projectaven pel·lícules d’indis i vaquers) continua tancat, quatre anys més tard. Sembla que la propietat prova de vendre tot l’edifici en bloc. En aquesta operació ha deixat de percebre un lloguer, que no devia ser gens testimonial. També la Sala Muntaner va estar tancada des del 2018 fins que, fa poc més d’un mes, ha reobert com a Teatre Muntaner. El gestiona un equip comandat per Sandra Reyes i Toni Cano que disposa de l’espai en règim de lloguer. La seva proposta és fer funcions de dijous a diumenge. Dissabte fan tres representacions i divendres i diumenge, un parell. Aspiren a fer-ne una segona, en hora golfa, les nits de dijous per aprofitar al màxim la sala. Ea volen convertir en la referència de la Casa de la Comèdia a Barcelona gràcies al seu èxit d’improvisacions Corta el cable rojo (que es manté com a hit a la cartellera de Madrid i que, a Barcelona, fins ara, feia actuacions puntuals a l’Apolo). La veritat és que l’univers de monologuistes del Capitol s’ha recol·locat també a les sales de gran format. Va ser la fórmula que va trobar el grup Balañà per mantenir la nòmina de còmics (traslladant les funcions al Borràs). Però ara també es troben molts d’aquests títols a cartelleres com La Villarroel, l’Aquitània, el Goya o el Poliorama. Majoritàriament, entren en franges horàries dobles. També el nou Molino (que gestiona l’equip del Cruïlla) planteja una triple sessió per donar al màxim de rendiment i oferta a la sala de dimensions de bar concert. Aquesta sala dedica les nits de dimecres, precisament, als monologuistes catalans amb el programa Hilària Club (combos de quatre artistes diferents cada dimecres per conèixer nous especialistes en el gènere).

Diversitat de procedències

Els equips que gestionen les sales consultades són molt diferents. La Sala Periferia Cimarronas (que lideren Silvia Albert Sopale, Iki Yos Piña Narváez i Jou Vega Villacis) es defineix com “un espai d’afectivitat política i d’amor negre; és un projecte d’economia solidària, una cooperativa sostinguda per persones negres, afrodescendents que té la certesa que la cultura és una forma de transformació”. Hi treballen cinc persones.

La Sala Àtrium ha passat de ser una sala d’exhibició a convertir-se en un centre cultural on investigar les aplicacions tecnològiques al teatre, on es puguin produir i exhibir espectacles i que també sigui un punt de trobada, un ateneu, amb un servei gastronòmic. L'espai és de lloguer (per error al gràfic hem dit que és de propietat). Hi treballen sis persones a més de professionals i empreses que complementaran serveis.

Buganvilia Creacions Artístiques gestionen des de fa poques setmanes el Gaudí. En el nou projecte hi treballen cinc persones. A més de presentar els seus propis muntatges, també volen marcar una línia artística “amb els espectacles que es presenten”-

El Heartbreak Hotel el lideren ara Àlex Rigola i Mireia Pol. Inicialment hi era també Irene Vicente, que se’n va desvincular per poder arriscar en el seu vessant artístic. L’exdirector del Lliure prova de concretar el seu decàleg de direcció en aquest petit espai de Sants. Molt veïnat l’ha confós amb un hotel: li falta temps per fer-se imprescindible al barri. El sector teatral i el públic professional l’han posat de seguida al seu mapa per una programació austera i precisa. El seu objectiu és que el 60% de les funcions sigui de companyies convidades. Hi ha quatre persones treballant-hi.

El Teatre Texas neix de la indignació pel tancament del cine Texas, que liderava Ventura Pons. Entusiastes com Isona Passola (productora de cinema i presidenta de l’Ateneu Barcelonès) i Anna Rosa Cisquella (Dagoll Dagom) han mantingut la vessant de cinema amb personalitat i han reconvertit dues sales en un espai per al teatre. Barc Comunicació (que va gestionar un temps l’Aquitània) i la Sala Flyhard són alguns d’altres còmplices teatrals. Programen, principalment, un teatre de reposició d’èxit, que els ha donat molt bones ocupacions en el primer any. Hi ha una connexió forta amb el barri.

El Raval, avui és una incògnita. Pep Tosar va gestionar durant un grapat d’anys el Maldà, fins que la propietat no li va renovar el lloguer. Ara, aspiren a un espai diàfan d’una capacitat major que la sala del carrer del Pi. Les produccions de Tosar han passat aquests anys per sales com el Goya o el Romea i fa dues dècades era un habitual de la Sala Muntaner.

A El Molino ha arrencat l’aventura del grup Cruïlla. Insisteixen amb la fórmula de concert i tauletes de menú selecte. La seva intenció és fer dos sessions de concerts i obrir-ho com a club, una aventura que ja van intentar els anteriors gestors d’El Molino (amb la revista coma cartell principal) i també l’oblidat Teatre Principal, el degà a Barcelona, que continua tancat.