El Big Bang d’aquesta edició ha comptat amb alguns espectacles que ja han fet temprada a Barcelona. D’alguns ja se’n va fer crítica al diari. Ara, en aquest plec n’ajuntem, tres que s’havien quedat pendents de comentar. Les tres propostes invoquen a la contemporaneïtat des d’un punt postdramàtic o que fa un salt la realitat, sigui resseguint el dietari d’una astronauta o bé deixant-se persuadir per un quadre contemplatiu oníric.

It don’t worry me

Això és un espai en blanc, una pausa, un instant de reflexió. Ara les lletres s’amunteguen perquè hi ha qui repica el teclat. I elabora una tesi sobre el que recorda d’It don’t worry me. Hi podria haver algú al darrere traduint amb una altra llengua o retransmetent-ho com un partit de futbol, com una traducció simultània sense accentuació, plana, de conferenciant del Caixafòrum, però deixant colar opinions en la primera persona dels performers. La proposta planteja ser políticament correcte, forçar el dret d’ofendre a l’audiència. La veritat és que, si té sarcasme aquesta no acció, queda tova l’aparentment voluntat de ser políticament incorrecte. La credibilitat que l’actor Nasi Voutsas pugui tenir sobre la independència catalana és molt relativa, i sona més paròdica la denúncia als Black face de les Cavalcades de Reis. Les veritables contradiccions, les que fereixen l’espectador són les pròpies, les que l’identifiquen amb una acció que, en realitat, ha estat cruel i cínica. Veure com els altres es posicionen (coincidint amb la ideologia pròpia, o no) és com mirar una tempesta a l’horitzó. Per molts llamps i insults que espeteguin, són inofensius al pensament bonista de l’audiència.

La voluntat d’Atresbandes és deixar desarmat l’espectador, trencar-li els codis per trobar una connexió verge entre l’artista i l’espectador. Hi ha la frescor de la inconsciència però, al darrere, també dispositius que ajudin a construir un discurs coherent amb aquest trencament. A It don’t worry me hi ha la fatxenderia però el conflicte és innocu.

Cuerpos celestes

AzkonaToloza va abandonar amb Canto mineral la seva documentació sobre els estralls del colonialisme i les vergonyoses connexions amb l’aval de la cultura (Extraños mares arden; Tierras del Sud; Teatro Amazonas). Ara, fan un pas més al futur i comproven com la Humanitat no aprèn dels seus errors: s’està preveient el desenvolupament espacial, com durant el Far West americà. Tot i les normatives que parlen d’un tractament respectuós amb l’espai i que sigui per a gaudi universal, es multipliquen les operacions industrials i es venen finques de la lluna (per exemple) quan encara és impossible arribar-hi com a particular. I viure-hi, de cap de les maneres, sense dependre dels enviaments de La Terra. El seu verbatim és diferent de l’habitual. Ara, han dedicat totes les hipòtesis científiques en el personatge de Valentina K. Això simplifica el relat i li aporta un element lúdic de representació. El divulgador Carl Sagan (Voyager, TNC, 2012) és un referent alabat per a aquesta Valentina. Si Sagan va construir un arxiu sonor per donar a difondre l’existència humana a la Terra durant aquests dos mil·lennis (per ara), ara és Valentina la que escriu un dietari més agònic des de l’espai. Ho fa amb la calma d’un mortal que coneix la seva fi: Després de tanta recerca i desig de progrés espacial decideix aparcar-hi. Com si fos un ermità amb necessitat de contemplar i escoltar.

L’acció s’ha concentrat en uns 70 minuts, davant les prop de 120 minuts dels muntatges anteriors. Se’ls nota encara una voluntat de posar moltes veus i opinions que es converteix en una cascada de dades científiques que costen processar. Sí que interessa la seva cosmovisió, tot i que no difereix massa del treball anterior. Des del futur llunyà exposen el futur mitjà a partir de les projeccions que la política i el capitalisme exposen com a futuribles en el nostre present del 2024. Quan una societat imagina un estadi, aquest assoleix el primer camp de realitat.

La construcció de l’espai, ara, ve condicionat pel set televisiu que van construint per a les gravacions audiovisuals de Valentina. Hi ha una ironia constant de fer caricatura al pensament predominant de la societat occidental. I continuant amb uns paràmetres inamovibles no cal ser massa futuròleg per advertir que Houston tornem a tenir un problema.

Thauma

Els metrònoms són devastadors molins que atrapen el temps, que arrosseguen el dia a dia dels humans. Les persones sense rostre ni mans distancien qualsevol empatia i alhora permet confondre el sentit vertical i horitzontal del fet de transitar. Caminar amb les mans permet convertir els peus en un senyorial estruç o en una dona de fer feines que frega al so d’una aspiradora. L’estètica juga a favor de la sorpresa, de jugar a imaginar mons nous. Té un referent enfocat, encara que amb una obertura de càmera quasi inabastable. La imaginació crea un univers com el de la Rodoreda a El dia que vam matar els llops, ideat per Lucía Miranda.

La sorpresa sorgeix del buit. El joc és constant. La plàstica, absoluta. Magda Puig prefereix no posar-se límits. La buidor és molt més reveladora que el col·lapse, tot i que puntualment l’escena pugui anar conjugant-se de formes geomètriques, de pilotes de colors, de confeti que sura per l’espai. En les parets emergeix la sorpresa també. Perquè l’únic rostre és el d’una màscara d’un personatge, que podria haver esclatat a ARCAS2020 dels VVAA. Amb un cos sense cames, com aquella ballarina que s’alça encara no se sap ben bé com. És un món estrafet però, per a res, tràgic. Simplement és diferent com els éssers imaginats i fantàstics d’El Bosco. O com els rellotges desfent-se de calor en els quadres de Dalí. Thauma decideix que els elements tinguin una microhistòria en el seu espai concret vital, en el seu moment al pla de l’escenari: El cirerer florit pot recordar un capvespre preciós i calmat al Japó. O una darrera temporada a l’hort de Txékhov.