Fins a 75 programadors (molts d’ells internacionals) són, fins diumenge, seguint les propostes del Temporada Alta. La Veronal figura com a cap de cartell amb una estrena: Totentanz: Morgen ist die Frage (La Mercè, dissabte a les 12 i 18 hores i diumenge a les 2 i a les 16 hores), una particular Dansa de la mort que van transformant en cada espai on el programen (previst, inicialment, com una instal·lació amb el públic itinerant. També és nova (tot i que ja s’ha vist al Teatro Clásico de Madrid) l’espectacle interactiu El castor que plorava dels CaboSanRoque al saló de descans del Municipal des d’avui fins a l’1 de desembre), un muntatge pensat per a 32 persones en què rellegeixen El gran teatro del mundo de Calderón de la Barca.

La Veronal assumeix la seva maduresa. Si l’any passat parlava de l’adolescència a Firmamento, ara es comminen a fer una mirada calmada a la mort, provant de superar les coordenades que imposa el catolicisme social occidental. Per al coreògraf Marcos Morau, la mort és l’arribada de la calma, d’una pau individual. La peça pretén jugar amb la proximitat, i fins i tot el contacte de la ballarina que representa la mort (en aquest cas, Lorena Nogal). Els tres intèrprets masculins, que ronden la vintena, assenten el relat escènic i dramatúrgic de la peça. En aquest compartit escenari hi ha una significativa voluntat d’escoltar els nous creadors i de traspassar el llenguatge investigat durant aquestes dues dècades.

Per a la ballarina, disposar d’un personatge desconegut com la mort li permet, mantenint l’exercici de composició, ser més intuïtiva. El muntatge compta amb un audiovisual de 10 minuts en què es plasmen diferents moments de violència i mort. Apareix un tsunami al Japó. Arran de la dana a l’Horta, es van plantejar canviar les imatges, però van consierar que ja era prou evident el paral·lelisme, aclareix Morau. A l’impacte de les imatges l’acompanya una música que pacifica aquest dolor. El muntatge també es veurà del 5 al 15 al Teatre Lliure de Gràcia.

Per la seva banda, CaboSanRoque torna al cap de setmana de programadors (des de l’any passat, rebatejat com a Big Bang). En aquesta ocasió, conviden el públic a intervenir en aquesta mena de carruatges dels autos sacramentals que s’anaven equipant en el Segle d’Or. Ara hi ha 4 caixes on es manipulen diferents elements sonors (seguint les indicacions dels auriculars). Unes altres 16 persones escolten la interpretació de l’adaptació del clàssic de Calderón.

En aquesta relectura certifiquen que la humanitat ha domesticat la Natura, l’ha modificada i l’està fent perillar amb el canvi climàtic. L’experiència exigeix que tots els espectadors passin per tots els estadis i puguin experimentar i comprendre aquest exercici metateatral de convertir l’autor en un demiürg i els intèrprets en els rols característics de l’època. El muntatge de CaboSan Roque és un encàrrec del Teatre Clásico, que convoca creadors contemporanis a rellegir les obres clàssiques. Per a Laia Torrents i Roger Aixut aquesta mirada (que també reproduïa Pirandello a Sis personatges en cerca d’autor) té un plantejament rabiosament relacionat amb el teatre postdramàtic del segle XXI, 400 anys més tard que Calderón i un segle i escaig, després de Pirandello.

Una marató teatral

De les 10 obres en cartell aquests dies llueix, per al sector professional català i espectadors en general els treballs de Marina Otero (Kill me) i el de Romeo Castelluci amb Isabelle Huppert (Bérénice). Per als programadors internacionals celebraran muntatges, ja vistos a Catalunya, com els d’El Conde de Torrefiel (La luz de un lago); Azkona-Toloza (Cuerpos celestes); Magda Puig i Andreu Martínez (Thauma); Los informalls (Perdón) o el film de Lola Arias (Reas). Fins i tot, l’Atresbandes (It don’t worry me va ser l’obra seleccionada en el joc de rol Roger Bernat el Big Bang del 2024).