Si haguéssim estat un país nor­mal, hauríem cres­cut en habi­tat­ges una mica cada any. Després de la bom­bo­lla immo­biliària, que veníem d’una època en què s’havia cons­truït molt, hem pas­sat ben bé 12 anys sense créixer. Ara es torna a cons­truir el que no s’ha fet en 15 o 16 anys. Sem­bla­ria que estem vivint una altra situ­ació de gran expansió, que sí, però és que ens hem pas­sat molts anys sense fer res.

El llo­guer social... és una feina que cal fer entre diver­ses admi­nis­tra­ci­ons, com passa en mol­tes altres qüesti­ons. Els ajun­ta­ments, sols, no podem encar­re­gar-nos de fer habi­tatge, amb el pres­su­post que tenim, que ja és prou esca­nyat, és invi­a­ble. Però si ens posem tots a tre­ba­llar, la Gene­ra­li­tat i l’Estat –que també ha de ser-hi–, aca­ba­rem tenint un bon parc d’habi­tatge.

Em fa l’efecte que la gent no és cons­ci­ent del nos­tre ritme de crei­xe­ment. Anàvem crei­xent de cent i escaig habi­tants anu­al­ment. Amb la pandèmia, com que malau­ra­da­ment hi va haver mol­tes morts, vam estar un parell d’anys en què no hi va haver crei­xe­ment. Però és que ara, en lloc de créixer en 100 habi­tants o 150, com abans de la pandèmia, aug­men­tem en 200 o 230 a l’any! El cas és que tenim capa­ci­tat sufi­ci­ent, tenim ins­tal·laci­ons, per aten­dre una població de 14.000 habi­tants. Cal tenir en compte que l’altra crisi de l’habi­tatge ens van dei­xar zones d’equi­pa­ment i nosal­tres hem pogut fer i anar pre­pa­rant-nos abans que vin­gues­sin nous veïns. El cen­tre d’assistència primària, el CAP, està pen­sat per aten­dre 20.000 veïns.

Som dues for­ma­ci­ons polítiques dife­rents, amb dues mane­res de fer molt dife­rents. Però les nos­tres són dues for­ma­ci­ons polítiques que estan en la cen­tra­li­tat del país, podem dir. Per tant, en algu­nes qüesti­ons que són impor­tants, i en les del dia a dia, no costa gaire posar-se d’acord. Sí que tenim diferències, com és evi­dent, en com pen­sem el nos­tre país, per exem­ple. Però, a veure com t’ho explico... La política és una espècie d’espai en què vas a dor­mir amb qui trien els altres. I la nit pot anar molt bé o pot anar molt mala­ment.

Ens vam posar d’acord en les idees bàsiques que hi havia per aquesta legis­la­tura. Sobre això no tenim ni hem tin­gut cap pro­blema.

El pres­su­post, si no passa res i la majo­ria con­ti­nua esta­ble, l’apro­va­rem aquest dilluns [25 de novem­bre]. Fa molts anys que a 1 de gener de l’any que toqui tenim el pres­su­post apro­vat. Dit això, en una admi­nis­tració com la nos­tra fem el pres­su­post amb una incer­tesa molt gran, perquè no hi ha pres­su­post de la Gene­ra­li­tat, no sabem què ens pas­sarà res­pecte de l’Estat espa­nyol, què ens arri­barà, per dir-ho d’alguna manera. Fer el pres­su­post és fer un exer­cici molt teòric sobre què pas­sarà.

Hi ha assump­tes en què hem de tenir un cri­teri fle­xi­ble.

El pres­su­post és bas­tant con­ti­nu­ista. En quin sen­tit? Per exem­ple, som de fa temps la pri­mera ciu­tat amb més de 10.000 habi­tants on tots els equi­pa­ments públics estan escal­fats amb bio­massa, hi ha una inversió de la Dipu­tació de Bar­ce­lona. Tenim el Cas­tell Nou i la seva reha­bi­li­tació pen­dent. Estem també en espera d’una sub­venció de l’Estat. Ens vam com­pro­me­tre a posar uns diners en el pres­su­post i han de ser-hi, per res­tau­rar, per reha­bi­li­tar. És un bé cul­tu­ral d’interès naci­o­nal, però estem pen­dents de la sub­venció... Són aques­tes coses que dic que pas­sen!

De tota la seva massa pres­su­postària, si un ajun­ta­ment pot exe­cu­tar un 10% d’inver­si­ons és que és un ajun­ta­ment fantàstic, Mare de Déu! Però mol­tes vega­des et que­des en el 2, el 3 o el 4%, i prou. És així perquè tenim molt poca capa­ci­tat inver­sora directa si no anem acom­pa­nyats de l’admi­nis­tració supe­rior. És com­pli­cat.

El pro­blema bàsic que tenim a l’admi­nis­tració local no és ni tan sols el d’inversió. La majo­ria d’ajun­ta­ments hem anat reduint el deute i mol­tes vega­des aca­bem tan­cant superàvits, cosa que no fan la Gene­ra­li­tat ni l’Estat. Hi ha tot de coses que els ciu­ta­dans ens dema­nen que fem. El fet, però, és que tenim un límit impo­si­tiu i molts l’estem vore­jant, i men­tres­tant la demanda del ciu­tadà cada vegada és més impor­tant. Som una mena de Tita­nic, en què l’orques­tra va tocant men­tre s’enfonsa si les altres admi­nis­tra­ci­ons no com­plei­xen. Aquest any l’Estat ha apor­tat 1.400.000 euros, però nosal­tres hem pagat a l’Estat 1.200.000 d’IVA. L’Estat, doncs, ha inver­tit a Lli­nars 200.000 euros. Lamen­ta­ble.

Les últi­mes inver­si­ons que s’han fet al país pel que fa als esports van ser als noranta, abans dels Jocs Olímpics. Des d’ales­ho­res no s’han tor­nat a fer inver­si­ons impor­tants. El cas és que mol­tes vega­des ens que­dem curts d’espais. A Lli­nars, una de les coses que dema­nen els veïns és tenir un altre pavelló espor­tiu, a part dels que tenim. No sé si serà un pavelló o què serà, però sí que cal un altre espai. Hi ha neces­si­tat, entre altres raons, perquè, com que s’hi fan acti­vi­tats extra­es­co­lars, l’horari per uti­lit­zar-lo és molt reduït, entre les 17 i les 21 h, apro­xi­ma­da­ment. Nova­ment: són inver­si­ons cos­to­ses i espero que el govern de la Gene­ra­li­tat se n’adoni; en pro­jec­tes com aquests també hem d’anar junts, si no, és impos­si­ble. Men­tre es veu com fer el pavelló farem unes pis­tes per poder suplir. Tenim altres coses entre mans, però. Per exem­ple, segu­ra­ments aca­ba­rem com­prant un altre lloc emblemàtic, que és un altre bé cul­tu­ral d’interès naci­o­nal, el Cas­tell Vell, que es va ensor­rar per un ter­ratrèmol, al s. XV.

Aquí ningú s’avor­reix!