Si haguéssim estat un país normal, hauríem crescut en habitatges una mica cada any. Després de la bombolla immobiliària, que veníem d’una època en què s’havia construït molt, hem passat ben bé 12 anys sense créixer. Ara es torna a construir el que no s’ha fet en 15 o 16 anys. Semblaria que estem vivint una altra situació de gran expansió, que sí, però és que ens hem passat molts anys sense fer res.

El lloguer social... és una feina que cal fer entre diverses administracions, com passa en moltes altres qüestions. Els ajuntaments, sols, no podem encarregar-nos de fer habitatge, amb el pressupost que tenim, que ja és prou escanyat, és inviable. Però si ens posem tots a treballar, la Generalitat i l’Estat –que també ha de ser-hi–, acabarem tenint un bon parc d’habitatge.

Em fa l’efecte que la gent no és conscient del nostre ritme de creixement. Anàvem creixent de cent i escaig habitants anualment. Amb la pandèmia, com que malauradament hi va haver moltes morts, vam estar un parell d’anys en què no hi va haver creixement. Però és que ara, en lloc de créixer en 100 habitants o 150, com abans de la pandèmia, augmentem en 200 o 230 a l’any! El cas és que tenim capacitat suficient, tenim instal·lacions, per atendre una població de 14.000 habitants. Cal tenir en compte que l’altra crisi de l’habitatge ens van deixar zones d’equipament i nosaltres hem pogut fer i anar preparant-nos abans que vinguessin nous veïns. El centre d’assistència primària, el CAP, està pensat per atendre 20.000 veïns.

Som dues formacions polítiques diferents, amb dues maneres de fer molt diferents. Però les nostres són dues formacions polítiques que estan en la centralitat del país, podem dir. Per tant, en algunes qüestions que són importants, i en les del dia a dia, no costa gaire posar-se d’acord. Sí que tenim diferències, com és evident, en com pensem el nostre país, per exemple. Però, a veure com t’ho explico... La política és una espècie d’espai en què vas a dormir amb qui trien els altres. I la nit pot anar molt bé o pot anar molt malament.

Ens vam posar d’acord en les idees bàsiques que hi havia per aquesta legislatura. Sobre això no tenim ni hem tingut cap problema.

El pressupost, si no passa res i la majoria continua estable, l’aprovarem aquest dilluns [25 de novembre]. Fa molts anys que a 1 de gener de l’any que toqui tenim el pressupost aprovat. Dit això, en una administració com la nostra fem el pressupost amb una incertesa molt gran, perquè no hi ha pressupost de la Generalitat, no sabem què ens passarà respecte de l’Estat espanyol, què ens arribarà, per dir-ho d’alguna manera. Fer el pressupost és fer un exercici molt teòric sobre què passarà.

Hi ha assumptes en què hem de tenir un criteri flexible.

El pressupost és bastant continuista. En quin sentit? Per exemple, som de fa temps la primera ciutat amb més de 10.000 habitants on tots els equipaments públics estan escalfats amb biomassa, hi ha una inversió de la Diputació de Barcelona. Tenim el Castell Nou i la seva rehabilitació pendent. Estem també en espera d’una subvenció de l’Estat. Ens vam comprometre a posar uns diners en el pressupost i han de ser-hi, per restaurar, per rehabilitar. És un bé cultural d’interès nacional, però estem pendents de la subvenció... Són aquestes coses que dic que passen!

De tota la seva massa pressupostària, si un ajuntament pot executar un 10% d’inversions és que és un ajuntament fantàstic, Mare de Déu! Però moltes vegades et quedes en el 2, el 3 o el 4%, i prou. És així perquè tenim molt poca capacitat inversora directa si no anem acompanyats de l’administració superior. És complicat.

El problema bàsic que tenim a l’administració local no és ni tan sols el d’inversió. La majoria d’ajuntaments hem anat reduint el deute i moltes vegades acabem tancant superàvits, cosa que no fan la Generalitat ni l’Estat. Hi ha tot de coses que els ciutadans ens demanen que fem. El fet, però, és que tenim un límit impositiu i molts l’estem vorejant, i mentrestant la demanda del ciutadà cada vegada és més important. Som una mena de Titanic, en què l’orquestra va tocant mentre s’enfonsa si les altres administracions no compleixen. Aquest any l’Estat ha aportat 1.400.000 euros, però nosaltres hem pagat a l’Estat 1.200.000 d’IVA. L’Estat, doncs, ha invertit a Llinars 200.000 euros. Lamentable.

Les últimes inversions que s’han fet al país pel que fa als esports van ser als noranta, abans dels Jocs Olímpics. Des d’aleshores no s’han tornat a fer inversions importants. El cas és que moltes vegades ens quedem curts d’espais. A Llinars, una de les coses que demanen els veïns és tenir un altre pavelló esportiu, a part dels que tenim. No sé si serà un pavelló o què serà, però sí que cal un altre espai. Hi ha necessitat, entre altres raons, perquè, com que s’hi fan activitats extraescolars, l’horari per utilitzar-lo és molt reduït, entre les 17 i les 21 h, aproximadament. Novament: són inversions costoses i espero que el govern de la Generalitat se n’adoni; en projectes com aquests també hem d’anar junts, si no, és impossible. Mentre es veu com fer el pavelló farem unes pistes per poder suplir. Tenim altres coses entre mans, però. Per exemple, seguraments acabarem comprant un altre lloc emblemàtic, que és un altre bé cultural d’interès nacional, el Castell Vell, que es va ensorrar per un terratrèmol, al s. XV.

Aquí ningú s’avorreix!