Entenem l’Acord de l’Havana del 2016 com la culminació del procés de pau de 1984. Fa 40 anys vam crear un partit que complia un dels nostres objectius: tenir un espai polític. No obstant, l’èxit electoral va fer que l’Estat iniciés una persecució paramilitar que es va saldar amb més de 6.000 assassinats. El president Santos, però, tenia una determinació més decidida i va preparar molt bé tot el procés. Vam negociar una agenda i vam aconseguir suport internacional.

Un dels punts de l’acord de pau va ser crear un tribunal especial, de justícia transicional, per jutjar els crims contra la humanitat del conflicte armat. Nosaltres estem en el compromís de respondre davant d’aquest tribunal. En una audiència històrica ens vam reunir amb les víctimes en un acte de reconeixement i de perdó, i estem esperant la sentència que, com diu l’acord, ha de ser restaurativa, en la línia de la justícia transicional de veritat, reparació i no repetició.

Molt impactant. Nosaltres vam suspendre el segrest el 2010, perquè és una pràctica que castiga molt més enllà del segrestat; hem vist el patiment dels familiars. Al final ens ha passat el que advertia Manuel Marulanda [fundador de les FARC], i l’allargament de la guerra ha agreujat unes ferides que costarà curar.

Hi ha coses que no s’estan fent bé: nosaltres vam signar un acord de reincorporació col·lectiva, no un sotmetiment, i per tant el compromís és que no anirem a la presó, però hi ha qui no entén que aquest és un tribunal per garantir la pau, i vol jutjar cas per cas. La JEP va ser la sortida que vam acordar amb l’Estat, emparats per l’Estatut de Roma i la Cort Penal Internacional, però encara hi ha més de 100.000 investigacions contra nosaltres en la justícia ordinària.

La majoria s’hi mantenen, tot i els 434 signants de pau assassinats fins avui. Hi ha dificultats i inconformitats, però el compromís és ferm. Lluitem contra l’estigmatització que molts exguerrillers pateixen i que els dificulta, per exemple, trobar feina. És un tema que aquest govern no ha treballat prou. Allà on hem superat aquesta estigmatització tenim molt bona relació amb les comunitats.

Després del sabotatge d’Iván Duque, l’arribada de Petro el 2022 la considerem ja en si mateix una victòria. Nosaltres no tenim càrrecs en el govern, però ens en sentim part. No obstant, Petro ha anat entenent l’acord de pau a mesura que ha avançat el seu mandat. S’està fent molt en l’accés a la terra, però ens falten plans productius per posar-la a treballar. La pau és un canvi gran, perquè a les FARC et donaven tot el que necessitaves, i ara cal d’adaptar-se al món competitiu.

El 2016 va quedar un petit reducte al sud [liderats per Iván Mordisco], que neix de la degradació de la guerra. Hi va haver molts morts, i no sempre els substituts van ser persones amb formació política. Ells van fer de la guerra una forma de vida. L’error del govern és donar-los estatus polític. L’altre grup és el d’Iván Márquez, que es va crear el 2019 i és molt diferent. Ell va decidir tornar a la guerra, sense donar cap explicació. Vaig tenir-hi una relació molt intensa, i lamento el seu pas. Aquests dos grups eren petits, però han crescut. A Colòmbia és més fàcil muntar un grup armat que fer un projecte productiu.

L’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN) és una organització complexa. Nosaltres vam intentar vincular-los al diàleg nostre de l’Havana [2012-2016]. Jo mateix vaig tenir diverses trobades amb Gabino [líder de l’ELN], però els assessors de Santos li van recomanar no incloure’ls en el diàleg que tenia amb nosaltres.

Em queda la mateixa empenta per lluitar pels canvis socials que necessita Colòmbia, però també, el convenciment que la violència no és el camí. És el missatge que faig arribar als joves: estudieu la història i ajudeu a transformar i a construir la pau a Colòmbia.