Fonamental. De fet, és per la seva voluntat i perseverança que existeix el MAC. Ell comença com a arqueòleg, es forma a la universitat, fa un parell de doctorats, se’n va a fer una ampliació d’estudis a Berlín, hi va dues vegades i torna precipitadament el 1914, per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Un cop és aquí, se li ofereix la possibilitat de dirigir el Servei d’Investigacions Arqueològiques creat per l’Institut d’Estudis Catalans. A partir d’aleshores, ell i el seu equip comencen a fer una tasca d’intervencions arqueològiques a tots els territoris de parla catalana. Intervenen a Catalunya i al Baix Aragó, és a dir, a la zona de la Franja de Ponent en què es parla català. I també al País Valencià, tant a Castelló com a Alacant, i a les Balears.

Primer de tot, cal dir que el període de la Mancomunitat va ser molt fèrtil per a Catalunya des de tots els punts de vista, i també per a l’arqueologia. Tots els materials que extreuen de les excavacions els estudien, els restauren i van a parar com a dipòsit de l’Institut d’Estudis Catalans al Museu d’Art i d’Arqueologia, que era al parc de la Ciutadella, on ara hi ha el Parlament. El 1923, quan arriba la dictadura de Primo de Rivera, es produeix una parada tècnica important de les excavacions perquè se suprimeixen les subvencions a l’Institut d’Estudis Catalans i, a més a més, es fa que aquest servei depengui de la Diputació de Barcelona. Aquell és el moment en què Bosch Gimpera es dedica a remodelar el Museu d’Art i d’Arqueologia. En un primer moment, la part arqueològica d’aquest museu es nodria dels objectes que venien de les excavacions d’Empúries, perquè les gestionava i subvencionava la Junta de Museus de Barcelona, i també per alguns objectes estrangers o peninsulars que la mateixa Junta de Museus anava adquirint. A partir dels anys vint, s’hi afegeixen tots aquests altres objectes que venen d’excavacions i Bosch Gimpera el que fa com a encarregat de la part d’arqueologia és reordenar-los, perquè fins aleshores hi havia una sala on tot estava barrejat. Aquest és el moment en què ell ordena, endreça. Quan s’ha de celebrar l’Exposició Universal del 1929, aprofita per proposar una exposició separada de la que es feia al Palau Nacional, que es deia El arte en España i que s’havia convertit en un conjunt d’objectes molt bons però posats sense ordre ni concert, sense gaire lògica. En canvi, ell, a la planta subterrània, el que fa és una exposició científicament ordenada amb materials de tot Espanya, d’institucions i particulars. Comença a mostrar el que després es podrà veure al Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Un primer element és la concepció de l’espai. És realment amb la República quan es pensa que hi ha d’haver un museu específic d’arqueologia, que era l’aspiració de Bosch Gimpera. Inicialment, el museu no havia d’anar al Palau de les Arts Gràfiques. La idea era ubicar-lo al parc de la Ciutadella, al mateix lloc on hi havia l’anterior museu. Però, és clar, arriba un moment en què això no és possible perquè s’hi instal·la el Parlament. I cal trobar un altre emplaçament. L’edifici que se’ls ofereix és el Palau de les Arts Gràfiques. Allà, Bosch Gimpera comença a fer el que havia vist a Berlín amb el Museu de Pèrgam: construir un museu en funció del material arquitectònic que s’hi havia de posar. I planteja unes sales a l’hexàgon central amb reconstruccions arquitectòniques, i, a la banda esquerra, hi planifica diverses sales dedicades a la casa romana que inclouen diversos diorames amb materials originals. O sigui, aprofita tot el fons que s’havia comprat, del qual no se sabia exactament la procedència, però sí la cronologia, que és el que preval. És una concepció molt interessant, per això és tan modern. I no només això. També pensa que el museu ha de tenir una part didàctica i investigadora important. I s’emporta tot el seminari de la universitat i tot el que era la biblioteca del Museu d’Art i d’Arqueologia i la del seminari de la universitat. Tot plegat li dona la possibilitat d’ensenyar arqueologia al museu: tenir les eines, que és la biblioteca, i tenir el material, que és la part pràctica, perquè els alumnes el poguessin tocar. I, a més, el que fa és una tasca important de donar-ho a conèixer al públic. Per això, ell té una activitat tremenda amb la premsa i amb la ràdio.

L’exposició és petita, i, bàsicament, gràfica. En la primera part, en què es ressegueix la tasca investigadora, hi ha fotografies molt maques. De fet, és interessant fixar-se en la qualitat fotogràfica i en la part etnogràfica, en què es poden veure fotografies de Bosch Gimpera amb els treballadors al Baix Aragó, per exemple. En les fotografies, també podrà trobar-hi alguns elements que formen part de la història dels museus de Barcelona i que podrà reconèixer en l’exposició permanent del MAC. També recomanaria que es fixessin en la lletra de Bosch Gimpera. Escrivia molt ràpid, amb molts angles aguts i una cal·ligrafia difícil d’entendre. Però, resseguint els seus escrits, es pot veure molt bé quina és la seva personalitat. Bosch era una persona hiperactiva, que només dormia quatre hores. També és interessant entretenir-se amb les fotografies i comprovar com va canviant el seu aspecte mentre es manté la seva presència, sempre poderosa. Si ens fixem en les imatges que hi ha, ens adonem que sempre hi sobresurt. N’hi ha una, per exemple, en què acompanya Lluís Companys i el seu advocat, Ángel Ossorio y Gallardo, en una visita al MAC. És el darrer que es pot veure en la fotografia, però sempre hi sobresurt.