Exactament. No era només rector de la Universitat de Barcelona (UB) o catedràtic. No era només el fundador del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC). Era moltes coses més. També era un polític que va arribar a ser conseller de Justícia durant la guerra, que va tenir un paper destacat a Mèxic durant l’exili, que va tenir una projecció externa des del primer moment. En la jornada que es va fer el 21 de novembre passat, es va voler posar èmfasi en aquesta dimensió polièdrica.

L’etapa en què és al capdavant de la conselleria de Justícia, entre el 1937 i el 1939, és plenament diferenciada, tot i que va continuar mantenint la responsabilitat de rector de la UB fins al 22 de febrer del 1939. L’activitat acadèmica la desplega a l’Institut d’Estudis Catalans i a la universitat. I també des del món científic, perquè va estendre una xarxa de col·laboradors per saber què passava al territori català fins a anar-ho concretant amb altres circumstàncies que acaben en el MAC.

Sí. I el museu era una de les eines de difusió de la cultura en general i de l’arqueologia i la prehistòria en particular. Bosch Gimpera va fer programes de ràdio nocturns per donar a conèixer tot aquest món cultural, essencialment arqueològic, als obrers. A Ràdio Barcelona feia discursos com si es tractés d’una universitat nocturna. També feia conferències a tot arreu, escrivia als diaris... De fet, l’esclat de la guerra el sorprèn a Empúries fent una visita amb els periodistes per donar-los a conèixer el programa que havia ideat per portar gent al jaciment des de Barcelona i Girona en tren. Això que avui sembla el més normal del món ell ja ho estava fent el 1936.

Fins aleshores, a la universitat hi havia una càtedra que es deia Història Antiga Universal i d’Espanya. L’arqueologia era secundària i la prehistòria s’explicava amb molt poc temps i els programes començaven amb Adam i Eva. El professor que impartia prehistòria en aquells moments a la universitat era un sacerdot que es deia Martiniano Martínez i que deia que “todo lo que se sabe de la prehistoria cabe en un papel de fumar y aún sobra sitio”. Per tant, imagina’t com estava la cosa. Quan arriba Bosch Gimpera, el 1916, això canvia de dalt a baix. S’ha format a Alemanya, té un doctorat en filologia grega i un doctorat en dret. Quan torna a Barcelona, el 1914, comença a treballar en el servei d’arqueologia de l’Institut d’Estudis Catalans, però allà topa amb alguns problemes i intenta entrar a la universitat. Bosch Gimpera és partidari de la regeneració des de dins. I decideix entrar a la universitat, potenciar-ne la renovació i projectar-la a tot Espanya.

El 2 d’octubre del 1916 a les nou del matí, que és quan fa la primera classe. En aquella classe hi havia persones com el meu avi –Lluís Pericot–, Josep de Calassanç Serra i Ràfols, Albert del Castillo... Tots ells van sortir enlluernats de la classe que els havia impartit Bosch Gimpera. El meu avi sempre explicava que aquell dia es va enamorar de la prehistòria i li va ser fidel fins al final. Posem aquesta data tan concreta perquè és el moment en què la prehistòria, en el sentit modern del terme, neix a la Universitat de Barcelona. Que hi havia hagut prehistòria i arqueologia abans és evident! Però la feien metges, capellans, el mestre del poble... Era una prehistòria d’aficionats en el millor sentit de la paraula. Aquesta dicotomia entre professionals i aficionats apareix a partir dels anys 1919 i 1920, quan surten els primers llicenciats en filosofia i lletres de la universitat.

Quan entra a la universitat, el 1916, i comença a impartir-hi classes, no només sacseja el món de l’arqueologia i de la prehistòria, sinó també el de la facultat. Ja havia intentat alguna cosa, però el 1923, amb el cop d’estat de Primo de Rivera, la cosa s’escapça. I no és fins que arriba la República i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que té la possibilitat d’emprendre reformes bastant integrals. I llavors es promou com a membre del claustre i suggereix tota una sèrie de transformacions. El 18 de juliol del 1933, quan dimiteix Jaume Serra i Húnter, utilitza com a full de ruta les actes del segon Congrés Universitari Català, agafa les seves idees, diguem-ne, alemanyes, i les posa en marxa. Què vol dir, això? Doncs, per exemple, que obre l’optativitat d’assignatures, instaura els seminaris pràctics a medicina, a econòmiques, a dret, a història, arqueologia, prehistòria... És a dir, revoluciona també les classes; les qualificacions de les assignatures s’obtenien només assistint a classe. Es va implementar un examen d’ingrés i un altre en acabar els cursos comuns i al final de llicenciatura. Bosch Gimpera revoluciona la universitat amb totes aquestes innovacions.

Malgrat la distància, Bosch Gimpera s’escriu amb persones com Lluís Pericot, Joan Maluquer i amb molta altra gent, i segueix de prop la universitat. El veien com un símbol dels esforços i les realitzacions que les circumstàncies havien fet tan amargament breus. El nom de Bosch Gimpera tenia un prestigi immens. Però no en sabíem gairebé res, de l’home i de la seva obra científica. És evident que s’havia bandejat.