D’entrada hi ha silenci, perquè tot aquell soroll que hi havia, com que era el seu, ja no hi és. Ara sem­bla que hi hagi una pau abso­luta. Posen d’excusa que els hem dei­xat un dèficit bru­tal i que els ha dei­xat arruïnats, que no poden fer res i por­ten quasi un any i mig sense cap política pròpia. Quan les coses sur­ten bé sem­pre és gràcies als soci­a­lis­tes i quan sur­ten mala­ment és culpa de l’altre grup del seu govern, o d’ante­rior govern, o dels ante­ri­ors i ante­ri­ors governs.

Aquest és un tema poc democràtic perquè sem­pre hem res­pec­tat les deci­si­ons de la com­po­sició del con­sis­tori de man­dats ante­ri­ors. Una cosa és la gestió del dia a dia, però pel que fa a la resta s’ha res­pec­tat tot el que els ante­ri­ors equips de govern i con­sis­to­ris amb les seves majo­ries havien deci­dit. El Par­tit Popu­lar té un 6% dels vots però va dir que li moles­ta­ven les este­la­des al balcó l’Onze de Setem­bre i el PSC li diu que entri una moció que la hi apro­varà. I amb la plaça de l’1 d’Octu­bre estan fent una impo­sició d’un 6% dels vots, amb el suport ara dels soci­a­lis­tes, con­tra un 46% que hi havia en el moment que es va apro­var. A més, el nom de la plaça el van deci­dir el govern de la Neus Llo­ve­ras [Junts per Cata­lu­nya] amb els soci­a­lis­tes. Es va inau­gu­rar quan nosal­tres vam entrar al govern, el dar­rer any d’aquell man­dat, però el 2017, ells van deci­dir posar-hi el nom.

Els comuns són aquells que ni carn ni peix, ni blanc ni negre, ni sí ni no. No es mulla­ran, sem­pre que­da­ran allà al mig, no faran enfa­dar ningú, man­tin­dran la cadira i enda­vant.

I espera’t, que pot­ser no s’ha aca­bat. Pot­ser un dia també els moles­tarà Fran­cesc Macià, que va néixer a Vila­nova, i pot­ser un dia ens faran treure el monu­ment en record de Lluís Com­panys, perquè també els pot moles­tar.

Hi ha col·lapses, hi ha més ava­ries del compte, no només dels com­bois, sinó a la infra­es­truc­tura. Fa no gaire el meu fill es va que­dar tan­cat 40 minuts din­tre d’un túnel sense llum en un regi­o­nal en direcció a Lleida. Al final van poder sor­tir del túnel i vaig anar-lo a bus­car a Sit­ges. Això és un con­tinu. Però, a més, ens estem tro­bant que als auto­bu­sos, l’alter­na­tiva, mal­grat que n’han posat més, en mol­tes para­des no t’obren ni la porta perquè ja van plens.

Això és un sancta san­to­rum de la ciu­tat, aquesta vegada espero que es faci. S’ha creat una pla­ta­forma però ja hi havia un pla de la salut. Vila­nova té l’hos­pi­tal de Sant Antoni, però menys unes urgències ha que­dat més com una residència i ja està. És una rea­li­tat. Ens van treure la mater­ni­tat i vam començar a per­dre ser­veis. Vila­nova és l’única capi­tal de comarca que no té l’hos­pi­tal gran a la ciu­tat. Però és que també donem cober­tura a Cunit, tota una costa que a l’estiu creix expo­nen­ci­al­ment. L’hos­pi­tal no té capa­ci­tat. Li calen inver­si­ons. S’ha de donar una sor­tida perquè Vila­nova tin­gui l’hos­pi­tal comar­cal a la ciu­tat i no se’ns obli­gui a anar per espe­ci­a­li­tats sem­pre a Bar­ce­lona, perquè són 8 euros anar i 8 euros tor­nar. El més fort és que ja hi havia un con­veni sig­nat amb la Gene­ra­li­tat, quan la con­se­llera era la Marina Geli i l’alcalde de Vila­nova d’aquell moment era Joan Ignasi Elena. Van sig­nar el con­veni per fer aquest hos­pi­tal, però de cop, amb tots els can­vis de con­se­llers, encara que els tècnics fos­sin els matei­xos, tornàvem a la case­lla de sor­tida. Amb l’hos­pi­tal comar­cal, des de l’any 2010 estem tor­nant a la case­lla de sor­tida. Penso que pot­ser d’aquí a deu o quinze anys pot­ser el veu­rem. Pot­ser.

No. L’experiència ja l’he fet. També hau­ria pogut ple­gar davant del dal­ta­baix de set regi­dors a tres. M’ho vaig plan­te­jar, però també es va dema­nar que no ple­gues­sin tots els alcal­des alhora, el Pau Ricomà a Tar­ra­gona, el Miquel Pueyo a Lleida... No és fàcil, en un lloc on has estat alcalde, després anar a l’opo­sició. I penso que ara ERC s’ha de bas­tir. Espero que es bas­teixi a nivell local i que es bas­teixi a nivell naci­o­nal –estem en hores bai­xes–, i un cop s’hagi fet això, prendré la deter­mi­nació de dei­xar ja la política i fer un pas enrere per empènyer des de dar­rere.