“La violència t’intenta atrapar, no et vol deixar escapar”

Ha tornat a triomfar a Canes amb ‘Emilia Pérez’, un musical protagonitzat per un ‘narco’ mexicà que vol ser una dona

“Hi ha un tema repetit als meus films que és el canvi de vida. Plantegen qüestions com: «A quantes vides tenim dret?»”

Jacques Audiard i Karla Sofía Gascón en la presentació d’‘Emilia Pérez’ a Madrid , la setmana passada ZIPI ARAGÓN / EFE.

Filmo en llengües que no parlo. Plantejo les escenes dialogades a partir de la seva musicalitat

Bernat Salvà - Donostia

Una Palma d’Or, una nominació a l’Oscar, set premis César... La llista de distincions aconseguides per Jacques Audiard (París, 1952) és interminable, gràcies a títols com Dheepan, guanyadora a Canes el 2015, Un profeta, el western amb Joaquin Phoenix i Jake Gyllenhaall Els germans Sister... El director ha tornat a brillar amb Emilia Pérez , un musical protagonitzat per un narcotraficant mexicà que vol canviar de gènere, que lidera les nominacions (quatre) als premis del Cinema Europeu que es lliuren aquest dissabte, juntament amb La habitación de al lado, de Pedro Almodóvar. Està protagonitzat per quatre actrius que van compartir el premi d’interpretació de Canes: Zoe Saldaña (Avatar), l’actriu espanyola trans Karla Sofía Gascón, la cantant nord-americana Selena Gomez i la mexicana Adriana Paz.

Com va ser desenvolupar aquest projecte, que per un costat és un ‘thriller’ protagonitzat per un narcotraficant i per l’altre un musical?

Mai se m’hauria ocorregut aquesta idea del narcotraficant que vol canviar de sexe, m’ho vaig trobar llegint un llibre i em va encantar. El primer guió que vaig escriure és del 2019. Té 30 pàgines i en realitat és un llibret d’òpera. Està dividit en dos actes, els personatges són arquetips, i forma com un retaule, més que escenes. La idea de fer-ne un musical no sé d’on ve, però fa temps que m’interessa. Amb el meu segon film, Un héroe muy discreto [1996], vam sospesar la idea amb el compositor Alexandre Desplat de fer-ne una opereta.

La transformació del personatge de Manitas a ‘Emilia Pérez’ no és només un canvi de gènere i físic, és com si canviés també l’ànima del personatge. Ja era així a la novel·la?

No, el que hi havia al llibre era només aquesta idea del canvi de gènere, però tota la resta és absolutament inventat. És el tipus de coses que busques quan et planteges una transformació important del personatge.

La pel·lícula també es caracteritza per un compromís social contra la violència. Es diu que el cos també pot ser un motor del canvi social. Ho creu?

Sí, ho pot ser des del moment que es posen en qüestió les assignacions de gènere. El personatge d’Emilia Pérez pensa realment que farà el bé. Ha provocat el mal absolut i vol reparar el que ha fet. Em fa il·lusió la idea que pot aconseguir-ho, encara que quan ho intentes, la violència t’intenta atrapar, no et vol deixar escapar.

Ha estat difícil controlar Karla Sofía Gascón al ‘set’? Ella diu que no va ser fàcil la seva relació.

Karla Sofía ha muntat un negoci de dir que les nostres relacions van ser molt conflictives. Exagera, es passa molt. És una actriu absolutament excepcional, em commovia. Ara bé, té un caràcter difícil, i de vegades... No sé com dir-ho. Jo també tinc un caràcter... [Riu] Em portava la contrària, i em deia que al final ja veuria que tenia la raó. I què podia fer? La deixava estar.

Ha comentat que els intèrprets han participat en la creació dels personatges.

Sí, és cert que els actors han influït en el guió. Un exemple és que en les primeres versions del guió el personatge de Rita tenia 25 anys i Manitas en devia tenir 30 o 35. I era un gran error. Quan vaig començar el procés de càsting i vaig parlar amb Zoe Saldaña i Karla Sofía, totes dues em van dir que els personatges havien de tenir 10 o 15 anys més, uns 40 anys.

Hi ha una idea de violència associada al patriarcat i una manera de resoldre els conflictes per part de les dones diferent.

Sí, és clar, això formava part integral del projecte. Jo tenia una visió operística del tema, i concebia els personatges com arquetips, de la feminitat i la masculinitat, com passa a l’òpera. En tot moment ho he plantejat com si estigués fent una òpera.

El personatge de l’advocada que interpreta Zoe Saldaña és un home a la novel·la. Evidentment, va ser un encert el canvi: a Canes van donar el premi a les quatre actrius. Per què aposta per quatre protagonistes femenines?

És una bona pregunta. Però jo no pensava en el premi de Canes, evidentment. Quan el personatge de l’advocat era un home, la història no evolucionava gaire. No arribava a veure que l’advocat, essent un personatge masculí, pogués tenir una relació d’intimitat amb un personatge femení. Entre les històries d’amor que travessen el film, n’hi ha una no tan òbvia que és de Rita amb Emilia. Perquè, en tota aquesta complexitat amorosa, jo crec que Rita està enamorada d’Emilia.

Fa pel·lícules d’autor i, dins aquest tipus de cinema, cada projecte que fa és completament diferent, s’arrisca. Hi ha gent que sempre fa el mateix.

No tinc aquesta sensació. No m’aixeco cada matí dient-me que m’arriscaré. Això és una mirada al meu cinema des de fora. És com si preguntessis a una estrella quina idea té de l’univers en expansió, però no pot respondre perquè ella mateixa es mou amb l’univers. Potser podria dir que faig sempre el mateix film, però en formes diferents. Per exemple, hi ha un tema que es repeteix als meus films, que és el canvi de vida. Pel·lícules com De tant bategar se m’ha parat el cor o Un profeta, en general, plantegen qüestions com: “A quantes vides tenim dret?” “Si la primera costa tant, quant costarà la segona?” D’això parla Emilia Pérez, planteja aquest debat. D’alguna manera, jo faig sempre les mateixes pel·lícules.

Com va ser rodar en castellà, una llengua que no parla?

Des de fa molt de temps, faig pel·lícules en llengües que no parlo. No parlo espanyol i he fet Emilia Pérez, no parlo anglès i vaig rodar el western Els germans Sister... És una mena de perversió. Pot ser una explicació que en realitat tinc una relació musical amb els diàlegs, plantejo les escenes dialogades a partir de la seva musicalitat. En aquest sentit, és bastant natural que hagi anat a parar a la comèdia musical. Ens vam plantejar fer Emilia Pérez en francès. Camille i Clément Ducol, els músics, són francesos, jo soc francès.... Però no, precisament volíem parlar de gent que no coneixem i entusiasmar-nos amb ells. El més fàcil hauria estat fer-ho amb nord-americans, però hauria resultat molt tòpic.