La Constitució Espanyola ha viscut de tot el dia del seu aniversari, però el 2009 va complir 31 anys en una atmosfera del tot inversemblant al Congrés: a l’acte de celebració hi acudien el president català José Montilla i per primer cop un lehendakari, Patxi López, i van faltar a la cita tots els presidents autonòmics del PP. Quinze anys després, el 133è president de la Generalitat, Salvador Illa, va trencar ahir amb tres lustres d’absències dels seus quatre últims predecessors als actes commemoratius de la Constitució, perquè ni Artur Mas (2010-2016), ni Carles Puigdemont (2016-2017), ni Quim Torra (2018-2019) ni Pere Aragonès (2020-2024) van trepitjar mai el Congrés un 6 de desembre. Com ja va fer el 22 d’octubre en la seva conferència a l’Ateneu de Madrid –“Catalunya es queda, però no estarem ni muts ni callats. Som part d’Espanya i volem participar en la construcció d’Espanya. No deixarem cap cadira buida i defensarem des de totes les cadires la nostra visió d’Espanya”–, Illa va carregar de contingut polític el festiu pas per la Carrera de San Jerónimo el dia del 46è aniversari de la carta magna. “La millor manera de defensar la Constitució és no apropiar-se’n. La Constitució és fruit d’un pacte i d’un acord entre diferents, és el símbol de la unió entre diferents visions que posem d’acord per al projecte comú que és Espanya, i li fan mal aquells que se n’apropien, no l’entenen i no li fan cap favor.”

Illa va ser ahir un dels pocs presidents assistents –amb els populars Isabel Díaz Ayuso (Madrid), Jorge Azcón (Aragó), Alfonso Rueda (Galícia), Fernando López Miras (Múrcia) i Alfonso Fernández Mañueco (Castella i Lleó), i en contrast amb notòries absències com la de Carlos Mazón (País Valencià) i deu barons més– a una festivitat en què el president espanyol, Pedro Sánchez, es va reivindicar més enllà del Manual de resistencia en un moment en què viu acorralat per titulars de corrupció del cas Koldo i d’acusacions de l’empresari Víctor de Aldama i del processament de la seva dona, Begoña Gómez, i del seu germà, David Sánchez. “Jo no resisteixo en el govern, jo avanço en el govern. Governar és avançar, i això faig. El canvi que estem fent és formidable”, va afirmar en una conversa informal al Saló de Passos Perduts amb els periodistes parlamentaris acreditats. I, després de recordar que ja en la seva carta pública de l’abril va augurar que l’ofensiva contra ell i el seu entorn “aniria a més”, ahir es va mostrar confiat que “el fracàs d’aquest assetjament és qüestió de temps” i serà un bumerang per a la dreta. “En les eleccions del 2027 aquest assetjament al govern es tornarà en contra dels assetjadors”, va pronosticar, i va reafirmar el seu afany d’esgotar la legislatura. “Som un govern net i davant nostre tenim una oposició que ha deixat de banda el debat legítim d’idees i està en la destrucció de l’adversari”, reblava Sánchez.

A pocs metres d’ell i també en una conversa amb la premsa, el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, que no va ni saludar el president amb qui fa un any que no parla sense càmeres, va donar la legislatura per esgotada. “L’ansietat habita a La Moncloa. Jo no he d’anar a cap jutjat ni m’he de preocupar cada dia per l’agenda judicial. Això no dona més de si”, sentenciava Feijóo. Sánchez i Feijóo –distants tot i estar pròxims– sí que coincidien que hi haurà pressupostos del 2025. “Depèn del que doni a Junts. Té uns socis fixos discontinus”, etzibava Feijóo.

En el curs en què el Congrés ha aprovat la reforma de l’article 49 de la Constitució per eliminar la vella redacció amb l’expressió “disminuïts físics, sensorials i psíquics” en favor de “persones amb discapacitat” –i amb més drets–, el nou article va ser llegit per Ana Peláez (en suport braille), Noemí Sobrino (amb la tecnologia que dona veu als malalts d’ELA), Marta Castillo, Vicky Bendito i Concepción Díaz (en llengua de signes). La presidenta del Congrés, Francina Armengol, va rebre una Constitució en format accessible i l’agrupació musical inclusiva del Teatro Real va cloure l’acte amb una peça musical.

L’endemà d’homenatjar les oblidades mares de la Constitució, les 21 diputades (entre elles, Teresa Revilla i María Izquierdo) i sis senadores que es van “fer sentir” davant dels 637 homes que eren elegits en les eleccions del 1977, Armengol va invocar l’exemple de la catalana del PSUC Maria Dolors Calvet, una de les dues diputades que van entrar amb Dolores Ibarruri, Pasionaria, de bracet a l’hemicicle i que l’endemà va haver de llegir a tots els peus de foto dels diaris que era “secretària” perquè la mirada masclista de la Transició no entenia que una dona jove fos diputada. “No vaig entrar mai al Congrés sense haver d’ensenyar el DNI als conserges sent jo diputada”, ha revelat aquests dies Calvet, que ara ja té el nom inscrit entre les 27 dones a la sala Constitucional, on des del 2010 hi pengen els retrats que el pintor Hernán Cortés va fer dels set pares constitucionals (Gregorio Peces-Barba, Gabriel Cisneros, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, José Pedro Pérez-Llorca, Manuel Fraga, Jordi Solé-Tura i Miquel Roca). Després del préstec a Calvet de l’alerta que els drets són revocables i que cal “lluitar perquè ni un sol dret torni enrere”, Armengol va evocar la veu de la poeta exiliada María Enciso (“Espadas de dolor, delgadas voces / en muerte y agonías traspasadas”) i la de Joan Fuster (“totes les llibertats són solidàries”) abans de fer una crida a apagar la crispació: “M’agradaria reivindicar l’única forma d’èxit, la del consens, a pesar d’aquest agitat temps que vivim, a vegades tronador (...) El Congrés s’ha d’assemblar més a la societat a la qual representa.”