No hi ha dubte que, encara que la seva car­rera ha estat llarga i diversa, l’actriu Marisa Pare­des, que va morir ahir als 78 anys a causa d’una insu­ficiència cardíaca, res­tarà asso­ci­ada a la fil­mo­gra­fia de Pedro Almodóvar, que va veure-li l’aura i va donar-li una pro­jecció inter­na­ci­o­nal. Hi va començar a tre­ba­llar a Entre tini­e­blas (1983) inter­pre­tant Sor Estiércol, la monja que, en un con­vent deli­rant, pren al·lucinògens. Vuit anys després, a Taco­nes leja­nos, va encar­nar la can­tant Becky del Paramo, que, després de pas­sar quinze anys a Mèxic, retorna a Madrid i es retroba amb la seva filla (Vic­to­ria Abril), res­sen­tida amb la mare perquè se sen­ta­ban­do­nada. El moment en què, amb la veu de Luz Casal, simula can­tar Piensa en mi va con­ver­tir-la en una icona. Almodóvar li va con­ce­dir el pro­ta­go­nisme abso­lut a La flor de mi secreto (1995) amb el per­so­natge d’una escrip­tora enfon­sada, fins a arri­bar a pic del suïcidi, arran de la sepa­ració amb el marit mili­tar inter­pre­tat per Ima­nol Arias: “Hija, estàs como vaca sin cen­cerro”, li diu la seva mare (la genial Chus Lam­pre­ave). També va tenir un paper nota­ble a Todo sobre mi madre (1999), en què inter­preta una diva tea­tral. Encara va fer dues pel·lícules més (Hable con ella i La piel que habito) amb Almodóvar, a qui sem­pre va apor­tar una estra­nya bar­reja de vehemència i d’iro­nia acor­dada a la manera d’abor­dar el melo­drama per part del cine­asta.

Nas­cuda el 3 d’abril de 1946 al barri de Lavapiés de Madrid, ciu­tat on sem­pre va viure i ha mort, Marisa Pare­des va entrar en el món d’Almodóvar quan ja feia molt de temps, des que tenia catorze anys, havia desen­vo­lu­pat una car­rera al món del cinema, el tea­tre i la tele­visió, a través de la qual va adqui­rir certa popu­la­ri­tat amb l’adap­tació de la novel·la Crim i càstig, de Dos­to­ievski, i diver­sos Estu­dio 1. Però pot­ser no va ser fins que, el 1980, Fer­nando Tru­eba va des­ti­nar-li un paper a Opera Prima que molts cine­as­tes espa­nyols no hi van per­ce­bre el seu carisma, el seu tem­pe­ra­ment i així, amb una veu tan greu com clara, la seva forta per­so­na­li­tat inter­pre­ta­tiva. Pare­des també va saber arris­car-se. No només amb Almodóvar a Entre tini­e­blas, sinó, posem per cas, amb l’ales­ho­res debu­tant Agusti Villa­ronga en la per­tor­ba­dora Tras el cris­tal (1987). Va col·labo­rar amb molts altres direc­tors espa­nyols, però la seva presència mítica en el cinema d’Almodóvar va afa­vo­rir que, als anys noranta, tre­ballés, entre altres, amb Roberto Benigni (La vida és bella), Arturo Rips­tein (Pro­fundo car­mesí) i, al cos­tat de Mas­tro­ianni, Raoul Ruiz (Tres vides i una sola mort).

El 1975 va apa­re­llar-se amb el direc­tor Anto­nio Isasi-Isa­mendi, amb qui va tenir la seva única filla, Maria Isasi, i vuit anys després amb Chema Prado, direc­tor durant un llarg temps de la Fil­mo­teca Española i amb el qual va con­viure fins a la seva mort. Molta gent del món del cinema espa­nyol (i de part del polític) ha expres­sat el seu dolor davant del traspàs sob­tat de l’actriu. Dona decla­ra­da­ment d’esquer­res, va pre­si­dir l’Acadèmia del Cinema Espa­nyol (enti­tat que ha comu­ni­cat la seva mort) del 2000 al 2003, any que, amb el suport de Pare­des i la inter­venció del grup tea­tral Ani­ma­la­rio, els pre­mis Goya van con­ver­tir-se en un acte de pro­testa con­tra la impli­cació del govern d’Aznar en l’immi­nent invasió de l’Iraq. El PP, evi­dent­ment, no li ha per­do­nat mai el seu no a la guerra que, com el seu com­promís polític, va man­te­nir en altres oca­si­ons.