Aquest any un bloguer karakalpak ha publicat un vídeo a Instagram amb exemples de senyals de carrer demanant per què a Nukus, la capital del Karakalpakistan, s’utilitza uzbek, rus i anglès, però molt sovint s’ignora el karakalpak, que segons la Constitució és una llengua estatal. Un dia després, el bloguer va ser detingut i van eliminar el vídeo. El cas es va fer conegut perquè involucrava un famós, però cada any milers de ciutadans han de passar per “converses explicatives” amb la policia per interactuar en línia amb publicacions sobre la preservació de la cultura i la llengua. La majoria de la documentació oficial és en uzbek, així com l’educació, en la qual la llengua gairebé no s’ensenya. Els llibres en karakalpak es publiquen des de Taixkent, amb editors uzbeks i plens d’errades.

La tasca principal és la preservació de la nostra llengua i cultura. Hem creat projectes per substituir la falta d’iniciatives a la República. Per exemple, el 2013 vam crear el web Karakalpak.info, on publiquem traduccions d’arxius relacionats amb la història del Karakalpakistan. Tenint en compte que la història no s’ensenya pràcticament als centres educatius, moltes vegades els recursos de la diàspora són els únics que hi ha. D’alguna manera, des de fora es fan les funcions del Govern de la República i del Ministeri de Cultura.

La gent està subjecta a una responsabilitat criminal i administrativa fins i tot per m’agrades i comentaris a les xarxes socials. Tot i que constitucionalment la República té el dret de secessió, qualsevol opinió relacionada amb aquest dret pot resultar una sentència de presó de diversos anys. Centenars de ciutadans han estat condemnats per casos polítics al Karakalpakistan, i set membres de la diàspora hem estat sentenciats pel govern uzbek a condemnes de cinc a divuit anys. Cinc han estat un any en un centre de detenció, però gràcies a la queixa internacional han pogut exiliar-se a tercers països. Quatre, entre els quals m’incloc, som en centres de detenció en risc de ser extradits a l’Uzbekistan.

Els meus drets s’han violat ja només pel fet d’haver començat un cas criminal contra mi. Estic acusat d’extremisme, fonamentalisme i separatisme per haver publicat al meu canal de YouTube un vídeo oficial d’una conferència de drets humans de l’OSCE, on un activista karakalpak feia una crida a les autoritats uzbekes a començar un diàleg amb la comunitat civil. Per cert, en aquesta conferència hi havia representats oficials del govern uzbek. L’altra acusació que tinc és perquè vaig animar a tancar els llums de casa en memòria dels que van morir durant les manifestacions del 2022, coincidint que es complien 500 dies des de les protestes. Les autoritats van considerar aquest acte com una crida al desordre de masses i em van sentenciar a quinze anys de presó.

Vaig sol·licitar l’estatut de refugiat al Kazakhstan, però me l’han denegat. De moment, tinc atorgada la demanda d’asil, però estic intentant demostrar que el meu cas va ser motivat, per poder obtenir una protecció amb l’estatut de refugiat. No puc estar al centre de detenció més enllà del febrer perquè quan hi ha una demanda d’extradició d’un estranger que viu al Kazakhstan només es pot aplicar una detenció preventiva. És per això que estic negociant l’opció de la reubicació en un país tercer.

L’atenció de figures internacionals han tingut un efecte positiu a les seves condicions, però es necessita més pressió activa des dels països europeus i des dels Estats Units. Malauradament, els informes que apel·len al respecte als drets humans no tenen cap efecte en la repressió que pateixen els activistes karakalpaks. Només les sancions econòmiques poden d’alguna manera canviar la situació i aconseguir millorar els drets de Tazhimuratov i dels altres empresonats.