Un amic em va dir: “Nano, saps què? He vist que al Cirque du Soleil busquen tenors.” A mi, aquestes coses, solen entrar-me per una orella i sortir-me per l’altra, però aquella vegada vaig entrar al web una tarda que tenia lliure, vaig veure que el procés era fàcil i, de seguida, em van contestar dient-me que els agradaria veure’m en un càsting en directe. Em van venir a veure cantar a l’Esmuc, que és on es feia aquell càsting, i em van dir que els agradava la meva expressivitat i com cantava, i que em posaven en una borsa de treball. Jo ja me n’havia oblidat, però dos anys més tard, el 2019, em van trucar.

Sí, estàvem dissenyant no recordo què amb un company i vaig veure com m’entrava un correu electrònic. Me’l vaig mirar i vaig dir: “Ostres, nano, m’acaben de dir els del Cirque du Soleil que d’aquí a vint dies em volen a Montreal.” L’endemà ja estava fent una videotrucada amb ells, ja que necessitaven sentir que realment n’estava convençut. M’explicaven una mica com era la vida estant de gira, no volien que m’espantés.... Però, cinc anys després, aquí estem! Al començament recordo pensar sovint: “Què carai hi faig, jo, aquí?” Al cap d’un parell de mesos ja m’havia adonat, però, que, si ets algú amb el cul inquiet, aquesta pot ser una vida meravellosa.

Vaig començar a cantar quan tenia 17 o 18 anys. Era un heavy metal d’aquests amb grenyes fins al cul a qui li agradaven Dream Theater (als quals, per cert, vaig anar a veure fa uns mesos quan estava a Munic), Iron Maiden, Blind Guardian... Vaig començar a fer cant, però, i vaig anar a parar a un profe de Navarcles, en Jordi Noguera, que fa tècnica clàssica i amb qui faig classes des de fa 25 anys. En paral·lel, però, vaig anar fent heavy, rock, jazz, gòspel… he anat cantant milions de coses en projectes molt diferents: un duet acústic, un cor gòspel, un grup de versions que tenia amb un col·lega que és gairebé com un germà i que es deia Filferro... Oficialment, doncs, soc un tenor, però, extraoficialment, soc el que sigui [riu].

Som dos cantants, una noia i jo. La història de Corteo gira al voltant d’un pallasso, en Mauro, que s’imagina com seria el seu funeral i, a partir d’aquí, comença a recordar tota la seva vida: parelles, amics, familiars… Jo soc un d’aquests amics, al quals en Mauro coneix treballant, tot i que això no està escrit enlloc, sinó que és una idea que et construeixes tu, la qual cosa m’agrada. Canto moltes cançons, a l’espectacle. Hi ha un escenari gran i, aleshores, n’hi ha quatre de més petitons al voltant, que és on ens situem els músics. Jo estic sempre a la vista i tinc el públic sempre molt a prop, que és una de les coses que m’agraden d’aquest xou...

Em sortia el cor per la boca. Estava a Florida i feia només vint dies que havia rebut aquell correu que et deia. És a dir, en vint dies vaig passar de treballar en un diari a fer-ho al Cirque du Soleil! A vegades em pregunto com he acabat en una cosa així, però ja són tres anys (en vam estar dos aturats per la pandèmia) i quasi 800 actuacions.

Sí, va ser una bogeria que encara no em crec, una d’aquelles experiències que et fan pensar que estàs dins d’una pel·lícula…. Vam anar-hi a cantar l’himne abans que comencés el partit, en una d’aquestes coses que cal fer per promocionar els espectacles. I, és clar, als EUA són tan nacionalistes que pensava: “Només falta que la caguis amb una paraula perquè tot l’estadi et comenci a xiular...”

Laboralment estic en unes condicions que, a Catalunya, no havia vist mai. Entre els hotels i els vols xàrter, semblem una mica el Barça. Jo més aviat venia d’una cultura de festa major. Tenia un grup que es deia La Banda del Coche Rojo i ens ho passàvem teta. Però, a vegades, tocàvem a les cinc del matí, demanàvem una ampolla d’aigua als de la comissió de festes i ens deien que ens la compréssim nosaltres. Quan algun dia s’acabi això del circ ja em buscaré la vida, però sé perfectament que trobar res que s’hi assembli serà complicat. Ara bé: sense totes les experiències que he viscut a Catalunya, jo ara no seria aquí.