He triat aquesta història perquè en els darrers anys m’apassiona la idea que totes les vides són èpiques. La vida de cadascun de nosaltres, a causa de la seva durada, de la seva amplitud, de les seves contradiccions, esdevé una vida èpica. I cadascú de nosaltres és un heroi o una heroïna de la pròpia vida. En el cas de les dones, encara més que els homes, perquè sempre afronten dificultats més grans. La dona tendeix, sobretot els últims anys, a ser més heroica.

Cert, però no és només una història sobre la bellesa. És una història sobre una dona que recorda el que és important per a la seva vida, allò que és sagrat per a la seva vida. I les coses sagrades són, en la vida d’aquesta dona, i també en la meva vida, els amors perduts, les il·lusions, els moments en què ens deixem anar, quan ens tornem responsables en fer-nos més grans...

Crec que la memòria té a veure amb un concepte religiós. Tots busquem alguna cosa divina que és en nosaltres i ho busquem en la memòria. La memòria se centra a buscar els records sagrats de la nostra vida. A la vida de cadascú hi ha coses que són totalment prescindibles i oblidables, i d’altres que són sagrades. De fet, un dels records més forts que tenim tots sempre és el dels nostres pares, que són sagrats per a nosaltres.

El que tinc en comú amb Parthenope és la passió per la llibertat, per l’espontaneïtat, per l’erotisme, per la seducció, per la malenconia de la vida i també per les ganes de llançar-se als braços del futur.

Un gran escriptor italià que es diu Giuseppe Pontiggia diu que res no és tan ocult com l’evident. I és cert. Tant aquest personatge com Nàpols es mostren davant del món i en realitat amaguen un gran misteri. I és aquesta contradicció que fa fascinants, al meu entendre, Nàpols i aquesta dona.

En aquella pel·lícula, la ciutat de Nàpols apareix com a conseqüència, perquè el que està mostrant són els llocs de la seva infància, però no era una pel·lícula sobre Nàpols. Parthenope sí que parla del que conec, del que m’imagino i del que sento per Nàpols. I és la darrera, no en faré més!

Perquè volia que ella fos una mica com jo, que d’una manera una mica més estranya, a la meva manera, també em sento com un antropòleg, que intenta entendre què fan les persones, per què ho fan i com ho fan. Estudiar antropologia permet al personatge entrar fàcilment en ambients, en cases, en submons on d’una altra manera no hi entraria, com per exemple el món de la criminalitat a Nàpols, o la festa d’una diva. És una cosa que també tinc en comú amb Parthenope, perquè ser director de cinema m’ha permès entrar amb facilitat en mons, en cases, en persones, als quals no hauria tingut accés.

Sí, hi estic completament d’acord. El final de la pel·lícula és el tema que planteja. Sempre m’ha interessat molt, però ara que he fet una pel·lícula sobre aquest tema, ja m’he alliberat, ara ja no és important. Ara vull fer coses sobre el futur.

Són una mica menys misterioses perquè he buscat no centrar-me tant en les diferències, sinó en el que tenim en comú. És curiós, perquè la societat avui dia se centra molt en les diferències entre homes i dones. Buscant el que ens uneix, després de la pel·lícula em semblen una mica menys misterioses però encara més fascinants, o potser la paraula més encertada és més entranyables; em commouen molt

La relació ha estat perfecta. És un gran actor i l’única relació que hi pots tenir és perfecta. Sempre que he treballat amb actors i actrius realment bons, la relació ha estat la més fàcil del món. Els millors són fàcils. El vaig triar perquè fa un parell d’anys va dir en una entrevista que volia treballar amb mi i al cap de dues hores ja l’estava trucant per telèfon, perquè és un dels cinc actors més grans que hi ha a la Terra. Si Maradona diu que vol jugar a futbol amb tu, vas i jugues amb ell.

No puc respondre aquesta pregunta perquè per a mi no és gaire important si un pel·lícula és bella o lletja, o si parla d’una cosa o de l’altra. La diferència important per mi és si una pel·lícula és vital o moribunda. I a mi m’agraden les pel·lícules vitals, òbviament. Potser visc en una època equivocada perquè estan molt de moda les pel·lícules moribundes. El cinema avui dia té una obsessió amb les pel·lícules rigoroses, i jo odio el rigor. Per a mi, el rigor és a tocar amb el raquitisme. I per això vaig poc al cinema, perquè és ple de pel·lícules raquítiques. A mi m’agraden les pel·lícules excessives, grans, incoherents, que divaguen, una mica caòtiques... I tot això s’està perdent o s’ha perdut.

No sento cap nostàlgia per aquesta generació. Potser l’únic que trobo a faltar és que antigament érem molt més lliures perquè, quan cometies un error, el màxim que podia passar és que et posessin verd a la cuina d’una casa o de dues. Avui dia, un error es pot convertir en un drama universal a través de les xarxes socials, es pot convertir en motiu de vergonya pública. I això és molt perillós per a tots i totes perquè tots cometem errors.