L’impacte d’un ocupa
L’ocupació il·legal i els pisos buits constitueixen un perill per a l’habitabilitat de l’edifici sencer i són un 10% del mercat gironí
La Sareb té a la venda, només a les comarques gironines, més de tres mil propietats que estan embargades
L’ocupació il·legal d’habitatges és un tema que genera inquietud entre els gironins. Aquesta pràctica, però, no només afecta el propietari directe, sinó que pot comportar problemes menys visibles per a tot l’edifici: desgovern, falta d’inversió i de manteniment i, en conseqüència, la degradació de les estructures i el risc per a la seva habitabilitat. Segons Josep Comas, advocat i secretari del Col·legi d’Administradors de Finques de Girona (CAFGi), la tasca de l’administrador d’una comunitat de propietaris és molt àmplia. Inclou la gestió de manteniment de l’edifici, l’atenció a incidències, la coordinació d’obres aprovades, així com tasques jurídiques com les reclamacions de quotes impagades o la resolució de problemes de convivència, que sovint inclouen casos relacionats amb ocupacions il·legals.
Comas explica que si un resident (legal o no) genera problemes de convivència o posa en risc la seguretat de l’edifici, l’administrador té la capacitat d’actuar. Per exemple, en casos d’activitats perilloses o connexions irregulars de subministraments (com punxar la llum al comptador comunitari), es pot iniciar un procediment legal. Aquest procediment implica, inicialment, requerir el propietari perquè resolgui el problema. Si aquest no actua, l’administrador de finques pot acudir a un procés judicial per sol·licitar el desnonament.
A més a més, una de les novetats més destacades és la llei 1/2023, del 15 de febrer, que permet als administradors de finques, a través d’un acord de la comunitat de propietaris, sol·licitar als ajuntaments que iniciïn un procediment judicial. “Aquesta és una gran novetat”, destaca Comas, “ja que si el propietari no se’n fa càrrec, la comunitat pot recórrer a l’Ajuntament perquè insti aquest procés judicial”.
Per aquesta banda, i per posar en context, els processos de desnonament d’ocupes per part de particulars poden tardar entre sis mesos i un any, i en cas que la persona afectada es consideri vulnerable, el termini es pot allargar encara més. En canvi, si és la comunitat i l’Ajuntament qui impulsen el procediment, els terminis són incerts, ja que, segons Comas, des del col·legi no tenen constància que s’hagi gestionat cap cas d’aquesta manera fins ara.
No obstant això, si els ocupes no generen conflictes ni perills per a la comunitat, normalment no es prenen mesures. En aquests casos, la responsabilitat recau principalment en el propietari de l’habitatge. Per acabar, Comas assenyala que un altre problema important són els edificis desgovernats, és a dir, aquells sense un administrador que se’n faci càrrec. Aproximadament un 10% del parc immobiliari gironí podria trobar-se en aquesta situació. Aquests edificis, sovint pertanyents a la Sareb o amb habitatges ocupats, estan afectats per una degradació constant per la manca d’inversions i manteniment.
Així doncs, sense un pla d’ingressos i despeses, aquests edificis queden exposats a l’abandonament i la deterioració, cosa que representa un perill per als residents. “Un edifici sense manteniment ni inversió es degrada ràpidament i es posa en risc la seva habitabilitat”, adverteix Comas.
Els ‘inquiocupes’
Un altre problema que genera l’ocupació és l’inquilí que deixa de pagar, l’anomenat de manera col·loquial inquiocupa. La Núria –nom fictici per por de represàlies– fa temps va posar de lloguer el seu pis de Girona, sobre el qual tenia una hipoteca. Llavors, ella se’n va anar a viure de lloguer en una zona de Girona perquè li era més pràctic. En resum, el que cobrava pel seu pis li compensava el lloguer: no treia cap benefici econòmic però li permetia viure on ella necessitava fer-ho. Doncs bé, els inquilins de la Núria van pagar durant sis mesos i després van anar acumulant deutes, pagant només de manera intermitent i mai la quantitat pactada. Però la Núria anava aguantant per por que deixessin de pagar o li destrossessin el pis. Així i tot, després de diversos mesos de problemes, els inquilins van deixar de pagar del tot, cosa que li va provocar greus dificultats econòmiques. Aquesta situació es va allargar durant dos anys i mig, i mentrestant ella va haver de pagar la hipoteca del pis que posseïa, la comunitat de veïns i el lloguer del pis on vivia, cosa que va fer que perdés tots els seus estalvis, acumulant més de 10.000 euros de pèrdues. A més, es va veure obligada a fer un desnonament legal amb costos elevats, d’uns 2.500 euros.
A banda, també van deixar el pis en molt mal estat, amb mobles per llençar i parets per pintar, i amb documentació diversa dins l’habitatge. També va trobar papers d’empadronaments al seu pis de gent que no coneix de res: feien negoci amb la seva propietat. “Al final, qui és el vulnerable?”, es queixa la Núria, i hi afegeix: “No vull generalitzar, però en aquest cas la vulnerable vaig ser jo, perquè vaig estar dos anys i mig pagant hipoteca, lloguer, sense poder recuperar el meu pis i, després, gastar diners per arreglar-lo. I ningú em va ajudar”, es queixa.
A més, la Núria destaca que per la seva banda ho va fer tot de manera legal i a través d’una immobiliària, però ella assegura que això, en el seu cas, no va ser garantia de res: “Des de la immobiliària em deien que no podien fer-hi res i que estaven farts de trucar-los sense èxit. Addicionalment, vaig perdre una ajuda de la Generalitat perquè ells no van enviar els documents del lloguer a temps”, explica indignada. Aquestes circumstàncies van fer que la Núria no només perdés diners, sinó també salut, ja que va estar força temps amb medicació contra la depressió i l’ansietat.
Finalment, quan va deixar l’apartament arreglat i net, el va vendre. Ara, temps després, té un altre pis i no vol ni considerar la idea de tornar-lo a llogar. Certament, la qüestió de l’habitatge, i la de les ocupacions en particular, genera un ampli debat. I els propietaris particulars poden ser víctimes, també, de la burocràcia i de la manca d’eines jurídiques i quedar totalment desprotegits en la defensa dels seus drets.
La Sareb i el consistori
La Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb) actualment té a la venda a la demarcació de Girona 1.961 habitatges, 872 obres inacabades i 417 terrenys, entre altres propietats immobiliàries. La Sareb és qualificada popularment com el “banc dolent” i va néixer el 2012 per sanejar els productes que tenien els bancs “afectats” per la crisi, com Bankia, Catalunya Caixa o Banco Gallego, entre altres entitats. Així doncs, moltes de les propietats embargades als clients dels bancs se’ls va quedar la Sareb i en l’actualitat tenen el compromís amb les administracions públiques de cedir temporalment els habitatges amb finalitat social. L’alcaldessa de Maçanet de la Selva, Natàlia Figueras, explica que, tot i que la Sareb té l’obligació de cedir els pisos buits als ajuntaments, és molt difícil aconseguir que ho faci. A més, l’Ajuntament de Maçanet s’ha trobat un altre problema: quan es tracta d’habitatges que poden generar un benefici econòmic, la Sareb prefereix no cedir-los perquè no vol perdre el rendiment que li poden aportar. Així, no els posa a disposició dels ajuntaments per al lloguer ni per a la ciutadania. “En aquest sentit, no compleixen totalment amb les seves obligacions cap als consistoris”, afirma Figueras. A Maçanet, aquests habitatges són sobretot cases aïllades situades en urbanitzacions com Maçanet Residencial Parc.