Música
Maria Salicrú-Maltas
Historiadora i etnomusicòloga
“Hi ha censores que, en els recitals de Llach, cantaven les cançons que elles havien prohibit!”
La musicòloga mataronina publica en un llibre els fruits de les seves trobades amb els censors de la Nova Cançó
L’home que més cançons en català va censurar la va convidar a dir-li Josep en lloc de José i era d’un poble del País Valencià
En Mampel Llop em va arribar a admetre que, a vegades, els censors eren més papistes que el papa
[Micròfons amagats a casa dels cantants?] No m’estranyaria, a l’RDA era comú, entrar a cases d’artistes
Per a ells era una feina i punt, per això no se senten penedits. Complien ordres, diuen
Falta fer, crec, un treball que aprofundeixi en els arxius personals dels cantautors
És historiadora i etnomusicòloga, però al seu currículum, després d’haver escrit Aquesta cançó, no! (Comanegra), fruit d’una feinada de molts anys, s’hi podria afegir també l’ofici d’intrèpida investigadora privada, ja que, per arribar als censors del règim franquista que ofereixen el seu testimoni en el llibre, Maria Salicrú-Maltas (Mataró, 1978) va haver, fins i tot, de furgar en les Páginas Blancas i picar sense previ avís al timbre de la porteria d’algun bloc de pisos de Madrid. Salicrú-Maltas atén El Punt Avui pocs dies abans de palplantar-se, el 2 de gener a les vuit del matí, a les portes de l’Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares, on trobarà, segons ens comunicarà després, ple de documents desclassificats des d’aquell mateix dia amb dades sobre les detencions efectuades per la policia en recitals de Raimon. “La visita va ser brutal!”, ens escriu emocionada...
José Mampel Llop, Gregorio Solera Casero... Com va aconseguir arribar fins a tots aquests censors?
Va ser fruit d’una investigació que va ser tota una odissea, ja que primer vaig haver de tenir clar què hi havia en els arxius de Catalunya, després anar fins als de Madrid i, finalment, tornar a Catalunya per treure’n l’entrellat i acabar d’entendre la documentació que hi havia en els arxius d’aquí. Des d’un principi, a més, em vaig adonar que els censors, com tampoc els policies que anaven a vigilar què succeïa en els concerts de la Nova Cançó, no firmaven amb el seu nom, de manera que vaig haver d’esbrinar a través de diferents fonts de qui eren totes aquelles firmes i la feinada va acabar sent el doble, o el triple, del que m’imaginava. Un cop desxifrats els enigmes, però, tot va encaixant, la qual cosa es va traduir en una gran satisfacció, ja que era el resultat d’una feina que he fet durant anys sense tenir cap beca i que he fet com i quan he pogut...
Sobta veure’ls dir, quan finalment es troba cara a cara davant aquests censors, que, per a ells, això de censurar era pràcticament una feina com una altra. Ningú s’amaga de res.
Exacte. Per a ells era una feina i punt, per això no se senten penedits. Complien ordres, diuen. El que passa és que... és clar, han passat molts anys i algú podria haver dit: “Em vaig equivocar”, o “No ho hauria d’haver fet”. Però no em vaig trobar mai amb cap mena de comentari com aquests, suposo que perquè, ideològicament, eren afins al règim…
Impressiona veure com Mampel Llop, a qui atribueix el fet de ser l’home que més llibres i cançons havia censurat en català, li confessa ser de Forcall, al País Valencià, i fins i tot la convida a dir-li Josep i parlar-li en català.
Sí, és molt fort… Potser això, de fet, va ser el més fort de tot plegat... Hi havia censors que eren catalans i parlaven català. Que en aquest cas fos valencià i que, a més, anys després, gairebé l’emocionés sentir algú parlar en la seva llengua em va impactar moltíssim. Aquest senyor, penso, estava ja una mica de tornada i, en mi, va trobar algú amb qui poder recordar el poble on havia crescut, la seva família, els orígens… Jo, en qualsevol cas, vaig intentar fer-ho sempre al millor possible. Tenint molta paciència, presentant-me com a musicòloga que estava fent una tesi [abans del llibre, Salicrú-Maltas, doctora per la UAB, va fer la tesi La Nova Cançó: aportació musical, repressió i censura (1958-1978)] i dedicant-los les hores que fos.
No sé si sorprèn més que expliqui, però, que a Catalunya hi havia censores... a qui els encantava la Nova Cançó!
Sí, molt fort, aquest va ser l’altre gran impacte: conèixer l’existència de censores, que és una cosa que, al començament, no hauria imaginat, i descobrir no únicament que la llengua de moltes fos el català sinó que, en alguns casos, fossin fans de Maria del Mar Bonet o Lluís Llach. Hi ha censores, de fet, que, en els recitals de Llach, cantaven les cançons que elles havien prohibit! No m’ho esperava pas, això!
Què calia haver estudiat, per exercir de censor?
Els censors eren persones intel·lectuals que tenien estudis, que sabien perfectament el que es feien i que treballaven on treballaven principalment perquè se sentien valorades. Treballar al Ministeri, ja fos a Madrid o en una de les delegacions provincials de Catalunya, era un prestigi. I, a més, els pagaven molt bé i treballaven molt poc, així que, per a molts d’ells, ser censor podia ser una feina fantàstica.
Diu que la Nova Cançó va ser reprimida amb total impunitat del 1958 al 1978. Quins anys van ser els més durs?
Entre el 1965 i el 1975, que és quan van censurar-se també moltes cançons en altres llengües i el règim realment va adonar-se del poder que tenia la Nova Cançó com a altaveu contra la dictadura.
El regim franquista, a la Nova Cançó, li tenia por i respecte, ens deia Antoni Batista quan, l’any passat, el vam entrevistar amb motiu d’un llibre que va fer, també, sobre aquest moviment.
Sí, i enveja, hi afegiria, ja que la Nova Cançó va esdevenir un altaveu ideològic contra el qual, a la dictadura, li era impossible competir. Quan van veure que a tots aquells músics els seguia cada vegada més gent, que els demanava cada vegada més discos i concerts, es van atemorir, però, és clar, també hi van posar les seves urpes i van activar totes les eines per apaivagar el foc que anava sorgint.
En la llista que adjunta de cançons censurades n’hi ha, com ara ‘Cap al futbol’, de Delfí Abella, que no acabes d’entendre per què van ser censurades.
En Mampel Llop em va arribar a admetre que a vegades eren més papistes que el papa. A vegades els cantautors potser ni tan sols volien dir allò que els censors imaginaven, però, per curar-se en salut, i perquè no els toquessin el crostó, ho censuraven. Hi ha casos, però, en què, per moltes voltes que hi donis, es fa difícil trobar-hi, per molt subtil que sigui, un rerefons polític o moral, així que ves a saber què els devia passar pel cap, a aquells censors!
En el llibre insisteix força en la metodologia que ha seguit per arribar a determinades conclusions. En alguns moments pot arribar a semblar, fins i tot, un llibre d’intriga ple de personatges foscos...
D’una banda m’interessava que el lector pogués enganxar-se a tots aquests elements d’intriga, sí, i, de l’altra, vaig adonar-me que, malgrat no ser aquesta la meva intenció inicial, podria ser útil a qui, després de mi, vulgui ampliar la recerca. Explico on cal anar per arribar a tota aquesta documentació, quins son els mecanismes per accedir-hi… Si tot això serveix perquè algú altre continuï estirant el fil, benvingut sigui!
Queda molt de fil per estirar?
Es fa difícil de dir, perquè no crec que ningú sàpiga realment l’abast que va tenir la repressió contra la Nova Cançó. Ha desaparegut molta documentació tant de la Policia com del Ministeri d’Informació i Turisme; falta fer, crec, un treball que aprofundeixi en els arxius personals dels cantautors... En tot cas, sí que tinc clar que encara hi ha informació classificada de la qual ben segur se’n podrà treure molt de suc...
Informació sobre el que es decidia en reunions de la discogràfica Edigsa va acabar arribant a mans de la policia. I els músics, van arribar a ser espiats, també?
No m’estranyaria pas. A la República Democràtica Alemanya (RDA) era força comú, això d’entrar a cases d’artistes i amagar-hi un micròfon. Era un mètode de la Stasi bastant clàssic... No he trobat documentació que apunti obertament que van ser espiats, però intueixo que sí que va passar. Fa poc, de fet, vam poder veure la docusèrie Puig Antich: El Llibre Vermell en què es deixava clar que hi havia micros a la sala del tribunal que el va jutjar. Així que, si n’hi havia aleshores, el 1973, es fa difícil pensar que no n’hi hagués poc abans. A més, si existeix documentació que parla de pràctiques determinades d’espionatge, o que la policia gravava en casset concerts i discursos en casset, és impossible creure que no van també recórrer als micros.
Ara segurament no hi ha ‘censors’ amb uniforme, però, de censura, mai no n’hi ha deixat d’haver.
La censura ha existit, existeix i sempre existirà, però la censura, en cada època, segons el seu context històric, serà més o menys clara. En la dictadura hi havia un ens concret, un grup de censors. Ara, en canvi, no hi ha cap Sala de la Esquina al Ministeri, però sí que trobaràs que la política, les discogràfiques o tu mateix mitjançant l’autocensura et censurin una obra artística. I existeixen, també, altres factors que impedeixen que gaudeixis de la llibertat que hauries de tenir com a artista. Es tracta que, sabent que passa tot això, es puguin trobar mecanismes per esquivar la censura, que és el que, molt hàbilment, feien els músics de la Nova Cançó.
Alguna idea?
Autoeditant-te l’obra artística, per exemple. O no estant condicionat per cap discogràfica que et digui com t’has de vestir. Crec que cal ser fidel a un mateix i no autocensurar-se. Però, d’altra banda, sé perfectament que aquests coses és molt fàcil dir-les i que, en canvi, no tothom té la capacitat per poder-les fer.
La tria
Cançons mutilades, ara en concert
Aquesta cançó, no!, amb pròleg de Plàcid Garcia-Planas, inclou al final, a més d’una llista amb el nom de censores i censors, una “petita tria” de cançons que la censura no va deixar publicar. Cançó d’un valencià, Ovidi Montllor, censurada per un altre valencià, José Mampel Llop, Abril (1972), per exemple, va ser denegada per una raó de “fons”. A Som la mateixa gent (1971) de Pi de la Serra, l’autor, junt amb Raimon i Lluís Llach, més censurat d’aquell moviment, d’altra banda, escrivia: “Desconfies del teu pare, del veí, del capellà.” D’aquest últim, però, segons el règim, mai no se’n podia desconfiar, així que la cançó no va passar el tall. La por (1965), de Maria Carme Girbau, i La resurrecció dels morts (1971), de Lluís Llach, dos altres exemples exposats en el llibre, apareixien marcades de punta a punta amb una creu. Algunes d’aquestes cançons, precisament, formaran part del repertori d’un concert del festival Barnasants (Teatre Casinet d’Hostafrancs de Barcelona, 27 d’abril), comissariat per Maria Salicrú-Maltas i amb la participació d’una nova generació de músics compromesos, com és el cas de Pau Alabajos, Arnau Aymerich, Cesk Freixas, Meritxell Gené, Gemma Humet, Jordi Montáñez i Marc Ràmia
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.