Colòmbia pre­su­meix de ser una de les democràcies més esta­bles de l’Amèrica Lla­tina. El cert és que els governs postin­de­pendència van estar sem­pre dins una òrbita de dre­tes, repar­tits entre els libe­rals i els con­ser­va­dors, fins a l’arri­bada d’Álvaro Uribe al poder, el 2002. La fi de l’hege­mo­nia bipar­ti­dista tra­di­ci­o­nal va obrir les por­tes a uns governs de dreta nous, afa­vo­rits pel fàstic pro­vo­cat per un con­flicte armat ina­ca­ba­ble, poti­ne­jat pel nar­cotràfic. Després de vuit anys (2002-2010) de con­fron­tació total de les guer­ri­lles, el dis­si­dent uri­bista Juan Manuel San­tos va asso­lir la històrica pau amb unes enve­lli­des i des­pres­ti­gi­a­des FARC el 2016.

La inacció del poste­rior govern d’Iván Duque (2018-2022) va fer que, exhaust, el país mirés per pri­mera vegada, ara fa tres anys, cap a l’esquerra. Gus­tavo Petro, un veterà exguer­ri­ller de l’M-19, es va alçar amb la victòria i va acon­se­guir una fita insòlita: el pri­mer govern pro­gres­sista en un dels països més con­ser­va­dors de la regió. Les seves pro­me­ses de canvi es con­cre­ta­ren en una bate­ria de refor­mes soci­als, enfo­ca­des en una major presència de la gestió pública, i un generós pla que, amb el con­tun­dent nom de Pau Total, pro­po­sava eixam­plar l’acord sig­nat amb les FARC a d’altres grups armats il·legals, prin­ci­pal­ment amb l’ELN i les guer­ri­lles nas­cu­des com a dis­sidències de les anti­gues FARC: EMC i Segona Mar­quetàlia.

El camí recor­re­gut en aquests 29 mesos ha estat un veri­ta­ble trànsit al cal­vari en molts aspec­tes. Tot i dis­po­sar de la prin­ci­pal mino­ria política al Congrés, Petro no ha acon­se­guit els suports par­la­men­ta­ris neces­sa­ris i només ha pogut san­ci­o­nar una aigua­lida reforma de pen­si­ons, a més de tenir sonors fra­cas­sos en les seves pro­pos­tes per a edu­cació i salut. La reforma labo­ral, apro­vada en pri­mera instància, està pen­dent de rati­fi­cació i caldrà una decisió com­plexa al Senat abans del 20 de juny.

Tan­ma­teix, la ini­ci­a­tiva que viu els pit­jors moments és la de la Pau Total. La violència creix sense atu­ra­dor al Cauca i al Cata­tumbo, men­tre les meses de diàleg amb les guer­ri­lles fan aigües per tot arreu. La pri­mera i més antiga, la de l’ELN, roman sus­pesa, després de mul­ti­tud de pro­ble­mes, mani­fes­ta­ci­ons de mal­fi­an­ces a banda i banda i el retorn de les acci­ons arma­des cri­mi­nals. Per la seva banda, els diàlegs amb les dis­sidències de les anti­gues FARC sobre­vi­uen, per ara, gràcies a escis­si­ons en les dues orga­nit­za­ci­ons il·legals. El pes­si­misme sobre el resul­tat final arriba fins al mateix govern, en unes gene­ro­ses pro­pos­tes de pau que ja tot­hom qua­li­fica de pre­ci­pi­ta­des i, fins i tot, d’ingènues.

L’aspecte econòmic és un dels més posi­tius del govern colombià. Petro va here­tar un país amb un endeu­ta­ment crei­xent, a causa dels préstecs inter­na­ci­o­nals dema­nats pel seu ante­ces­sor durant la pandèmia. Amb un IPC que es va enfi­lar al 13,12% el 2022, els ele­vats tipus d’interès i una cai­guda del crei­xe­ment econòmic van fer veure a més d’un el fan­tasma de la recessió. Tan­ma­teix, el govern ha acon­se­guit reduir la inflació, que avui és del 5,2%, men­tre que el crei­xe­ment econòmic remunta, amb pre­dic­ci­ons que indi­quen que enguany arri­barà al 3%. Al desem­bre, The Eco­no­mist va qua­li­fi­car l’eco­no­mia colom­bi­ana com la sisena millor del 2024 dels països de l’OCDE, en un con­text glo­bal d’incer­tesa.

Inter­na­ci­o­nal­ment, Colòmbia ha man­tin­gut la cor­di­a­li­tat amb els EUA durant la pre­sidència de Joe Biden, amb una única dis­crepància mani­festa en la manera d’afron­tar la lluita con­tra el nar­cotràfic. L’arri­bada de Donald Trump a la Casa Blanca pri­mer soci comer­cial del país, amb qui ja ha tin­gut el pri­mer con­flicte greu. Petro ha hagut de rec­ti­fi­car la seva nega­tiva ini­cial a per­me­tre depor­ta­ci­ons de colom­bi­ans en avi­ons mili­tars nord-ame­ri­cans després de l’amenaça de Trump d’apu­jar els aran­zels fins al 25% als pro­duc­tes colom­bi­ans.

Igual­ment difícils són els equi­li­bris de la diplomàcia colom­bi­ana amb l’incòmode cas de Veneçuela. Després de recu­pe­rar les rela­ci­ons polítiques i comer­ci­als amb el país veí, Petro no reco­neix Maduro com a pre­si­dent i resis­teix a les pres­si­ons inter­nes que repre­sen­ten el prin­ci­pal balu­ard de l’opo­sició veneçolana. Els prop de tres mili­ons de veneçolans que viuen a Colòmbia sig­ni­fi­quen, igual­ment, un repte social i econòmic que el govern pro­cura admi­nis­trar, tot i les mos­tres de rebuig cap a la immi­gració que sovin­te­gen al car­rer.

Avui, el govern brega con­tra la decepció, més que no pas con­tra la con­tra­ri­e­tat gene­ral dels ciu­ta­dans. El país no és aliè al con­text glo­bal de pola­rit­zació i mira els fenòmens dels popu­lis­mes reac­ci­o­na­ris de Donald Trump, Nayib Bukele i Javier Milei cada vegada amb més sim­pa­ties. Colòmbia, tipa de violència i sense espe­rança de canvi dins del sis­tema, tran­sita cap als crits foras­se­nyats, d’abast pla­ne­tari, que dei­xen l’esquerra i la democràcia libe­ral a la vora de l’abisme.