Èxit i propòsit en temps d’incertesa

Vivim en un món on la incer­tesa és l’única cons­tant. Cri­sis sanitàries, des­as­tres natu­rals, ten­si­ons soci­als i can­vis econòmics ens des­a­fien cada dia. Davant d’aquest esce­nari, la idea tra­di­ci­o­nal d’èxit, aque­lla que es mesura en èxits mate­ri­als, títols o reco­nei­xe­ment públic, sem­bla no només insu­fi­ci­ent, sinó pro­fun­da­ment des­con­nec­tada del que real­ment importa. Què sig­ni­fica tenir èxit en un món en trans­for­mació? Què queda dels nos­tres valors quan tot sem­bla tron­to­llar?

Des de petits, ens incul­quen una nar­ra­tiva que equi­para l’èxit amb la velo­ci­tat, l’acu­mu­lació i la vali­dació externa. Ens diuen que hem d’asso­lir fites ràpida­ment, des­ta­car i cons­truir una tra­jectòria impe­ca­ble. Però aquesta defi­nició d’èxit sem­bla buida quan les cri­sis ens col­pe­gen. De què ser­veix acu­mu­lar, si en els moments més fos­cos el que neces­si­tem no és tenir, sinó ser? Ser resi­li­ents, ser humans, ser part d’una comu­ni­tat que ens sos­tin­gui.

La pandèmia, per exem­ple, ens va dei­xar lliçons pro­fun­des. Vam apren­dre que l’èxit no està en el reco­nei­xe­ment, sinó en la con­nexió humana. No està en les xifres, sinó en la capa­ci­tat de cui­dar, resis­tir i man­te­nir l’espe­rança enmig de l’adver­si­tat. En els des­as­tres natu­rals, hem vist comu­ni­tats que, mal­grat tenir pocs recur­sos, s’aixe­quen amb dig­ni­tat, demos­trant que l’èxit també es pot mesu­rar en soli­da­ri­tat.

En un con­text de pola­rit­zació i aïlla­ment, la veri­ta­ble revo­lució és cons­truir xar­xes de suport. Escol­tar, col·labo­rar, ser vul­ne­ra­bles i dema­nar ajuda són actes que hau­rien de reconèixer-se com a senyals de for­ta­lesa, no de feblesa. Aquest canvi de para­digma exi­geix coratge i volun­tat per qüesti­o­nar tot el que donàvem per fet.

Rede­fi­nir l’èxit reque­reix més que una reflexió indi­vi­dual: és una res­pon­sa­bi­li­tat col·lec­tiva. Com a soci­e­tat, hem de pri­o­rit­zar allò que trans­cen­deix. Cons­truir un impacte posi­tiu no només en les nos­tres car­re­res, sinó també en les nos­tres comu­ni­tats i en el pla­neta. L’èxit del nos­tre temps serà recor­dat no pel que posseïm, sinó pel lle­gat que dei­xem.

I en aquest camí, el major acte de valen­tia és viure amb propòsit, amb el com­promís de ser part de la solució en un món que neces­sita, més que mai, empa­tia i acció. Tot i que no podem con­tro­lar el futur, sí que podem deci­dir com afron­tem el pre­sent. I pot­ser aquest és el major èxit de tots: apro­fi­tar aquest moment per viure amb auten­ti­ci­tat i sen­tit.