Continguts del lloc

L’associació Dret a Morir Dignament (DMD) ha expressat, en un comunicat, la seva preocupació “pel patiment que aquests casos de judicialització infringeixen a les persones que han sol·licitat i se’ls ha aprovat la prestació de l’eutanàsia”.

En aquest sentit, l’entitat tem que es “normalitzi” la judicialització de les resolucions administratives que autoritzen les eutanàsies. El col·lectiu considera que la possibilitat de recórrer judicialment aquestes decisions s’hauria de limitar a casos molt excepcionals, perquè el procediment previst per la llei de l’eutanàsia ja és “extremadament garantista”.

L’organització explica que abans d’aprovar una mort assistida, la persona sol·licitant ha de passar per la consulta i l’aprovació d’un metge responsable, un metge consultor, una dupla constituïda per un metge i un jurista anomenada per la CGAC, que revisen la idoneïtat de tots els informes, i finalment la comissió de garantia i avaluació CGiA de cada comunitat, constituïda per experts en salut, lleis, psiquiatria, bioètica, que resolt o denega que s’apliqui l’eutanàsia.

A més, subratllen que l’única persona que pot demanar la prestació de l’eutanàsia és la pròpia sol·licitant, i que aquesta “pot rebutjar o ajornar ella mateixa el procés en qualsevol moment, ja sigui perquè tingui dubtes, perquè hagi canviat de parer o perquè no vol disgustar la família”.

DMD es pregunta si algunes forces polítiques que no van aconseguir aturar la llei de l’eutanàsia (LORE) al Congrés, ho pretenguin fer ara a través dels tribunals. És per això que remarquen que el Tribunal Constitucional (TC) espanyol ja va resoldre en dues sentències que “la LORE s’ajusta perfectament a la Constitució Espanyola i al Conveni Europeu dels Drets Humans”. “La LORE defensa un dret fonamental i personalíssim en l’àmbit de la vida privada, en la qual no hi hauria d’haver ingerències de terceres persones. Un dret que va costar anys que fos debatuda i aprovada al Congrés i que va suposar una esperança per a moltes persones que no podien alleujar d’una altra manera el seu patiment i es veien abocades a suïcidis precoços, perillosos i dolorosos per a elles i les seves famílies”, assenyala el col·lectiu.

“Podem entendre la tristor i negació d’un pare a perdre la seva filla, però aquesta tristor no pot aturar el dret i la decisió de la filla a demanar el final del seu patiment. Deixar marxar és un acte d’amor, difícil, però necessari si volem respectar el dret de les persones a decidir sobre la pròpia vida”, assegura DMD.