Crec que mai ha perdut actualitat. El que passa és que, a base de repetir la frase, potser s’ha desgastat i s’ha de reinventar. Per a mi la novetat és que allò local mai ha estat tan interconnectat com ara. I aquesta és una manera molt fàcil de fer globals les accions locals: estant en sintonia amb milers de coses que ocorren en paral·lel en altres llocs semblants. Mai parlem prou del poder del que és local. Els espais petits és on ens trobem bé, on veiem els progressos. Perquè els problemes globals ens transcendeixen i sorgeix l’ecoansietat: et preocupes per un problema global i l’ansietat sorgeix quan veus que les teves accions queden petites davant de grans problemes com el canvi climàtic o la pèrdua de biodiversitat.

Exacte. Per a mi és el que s’ha de destacar. Assegurem-nos que les accions locals estiguin interconnectades perquè se sàpiga què passa, per beure d’altres experiències. Les persones es veuen motivades quan la seva petita contribució es pot percebre al seu barri, al seu municipi; si plantes un arbre, si participes en una campanya de recollida de brossa. Una de les iniciatives que més m’ha agradat últimament és el moviment Despavimentar, que està prenent força als Estats Units. Tenen clar que tant de ciment i asfalt és dolent per a les inundacions i les onades de calor i crea una separació més amb la natura. Em consta que a Viladecans [el regidor] Jordi Mazón està molt orgullós d’haver despavimentat un petit parc.

Mazón és una persona molt compromesa i no és polític de carrera. Aquesta és una figura que hem d’incentivar: gent que entra en política des d’altres àmbits, que dona el millor i que eventualment marxa del càrrec. Això que és l’excepció hauria de ser la figura habitual, crec. Si passes massa temps en un càrrec t’acabes corrompent d’una manera o altra, de vegades simplement perquè fas les coses amb un cert vici.

Totalment, però s’ha de fer amb prudència. Jo mateix he pensat més d’una vegada entrar en política perquè em bull la sang, com a molts col·legues, quan veig les bajanades que es fan. Però a la política hi ha massa joc brut, i això em tira enrere.

La idea del Vilawatt, a Viladecans, em sembla interessant perquè connecta amb una idea molt suggeridora, que és la de la moneda local. Les monedes locals, tot i que alguns escèptics diguin que serveixen per evadir impostos, és una forma de valorar el que tens a prop. Jo crec que vivim en una societat que ha perdut la connexió entre el valor i el preu. L’aigua és valuosíssima i té un preu ridícul, i per això es malbarata. Per això Catalunya es queda sense aigua. No tant pel canvi climàtic, tot i que aquest complica les coses.

Catalunya té un coneixement de la realitat ambiental i social més alt que altres territoris. La comunitat científica treballa a Catalunya en xarxa de forma natural des de fa molt de temps, i aquesta és la via. Crec que hi ha molta ciutadania informada que podria encaixar estratègies que en principi poden ser incòmodes, com demanar que no s’utilitzi tant el cotxe.

Hi ha gent que no respon amb res més que amb sancions, per desgràcia, i l’estadística és tossuda a demostrar-ho. Jo soc més de premiar i motivar, però no n’hi ha prou, amb això, ni tampoc sancionant. Probablement cal una estratègia mixta. Entre la sanció i l’estímul hi ha tot un rang i no cal deixar només la sanció o el premi als polítics. Els ciutadans també podem reprovar accions incorrectes amb denúncies ciutadanes i reconèixer persones i institucions que ho fan bé. Els ajuntaments, per la seva banda, haurien de millorar la comunicació i crear estratègies atractives. També les adreçades a nens i joves, que no consumeixen mitjans de comunicació tradicionals. S’han de buscar idees i canals per arribar als diferents col·lectius.

Et pots adreçar a ells o els pots ignorar. Jo, quan debato amb un negacionista a les xarxes socials, en realitat estic al·ludint a terceres persones que em poden estar llegint. L’argumentació amable, informada, empàtica, pot ser un antídot contra el populisme. Un llenguatge amigable potser no els convenç individualment, però potser sí a qui dubta i està seguint la conversa. Per això no m’acabo de desanimar a l’hora de parlar amb gent extremista.