El 2014, l’aleshores director del Parc Científic de Girona, Pere Condom, va promoure un curs de formació breu entre unes 20 persones. I d’allà en vam sortir unes 10 que vèiem que la idea podia tenir recorregut a les comarques gironines, on no hi havia cap xarxa. Primer vam crear una societat específica, però ens vam adonar que era més eficient una associació. Des d’aleshores, n’hem anat aprenent, perquè cada projecte, emprenedor o empresa és diferent.

Intentem que tant l’emprenedor com els inversors en l’accionariat inicial siguin de les comarques gironines, que l’empresa i l’activitat corri també per aquí a prop, perquè això facilita un contacte més directe. No sempre s’aconsegueix, perquè també hi influeixen molts altres factors, però abans de crear l’associació vèiem que hi havia una fuga d’emprenedors gironins cap a Barcelona, Madrid o València, per trobar inversors.

Començàvem de zero, i la majoria hem hagut d’aprendre a invertir. Analitzar els caràcters, l’evolució de facturació i detectar si seran viables o no. Organitzem fòrums periòdics –ja en portem una cinquantena–, cada dos mesos de mitjana, i són l’oportunitat perquè diversos emprenedors presentin als inversors 3 o 4 projectes diferents. La mitjana d’assistents és de 30 o 40 persones, i després d’una primera presentació breu, d’uns 10 minuts, en fem 5 més de preguntes i resolució de dubtes, i després passem al networking, el contacte entre emprenedor i inversors. Aleshores ve la fase de sindicació, amb els inversors detallant quina aportació econòmica hi volen posar cada un, i les condicions. I nomenem un representant, que és una de les persones inversores que té cura de cada projecte i fa de pont entre emprenedor i la resta d’inversors. Això fa estalviar temps.

Vam tenir un primer cas d’èxit important, que va ser Goodgut el 2015, a partir de la diagnosi de la microbiota intestinal per prevenir malalties digestives. Al cap de dos anys va ser adquirida per Hipra i va aconseguir un 1 per 5, quintuplicar els diners que s’havien invertit. Això ens va donar cert reconeixement dins del sector, que comprèn altres xarxes de business angels.

Ha funcionat molt bé l’Skitude, una aplicació de mòbil pensada per al món de l’esport. Començant per l’esquí, però que alhora permet dissenyar rutes, per exemple, per córrer, caminar o fer en bicicleta. I també està oberta a la gestió de reserves, publicitat, màrqueting de les estacions. Una empresa noruega s’hi va implicar fort, i això va fer que alguns petits inversors ja decidissin sortir-ne. I continua evolucionant bé, perquè l’emprenedor fundador encara hi està molt implicat. Estem tranquils.

Dels dos primers projectes, Goodgut va ser un gran èxit i l’altre, no. Hi ha risc, evidentment. Diverses estadístiques mostren que, de cada 100 projectes, 80 poden acabar fracassant i 20 funcionen bé. Entre aquests n’hi haurà d’equilibrats, d’altres que guanyaran diners, encara que pocs, i uns pocs d’èxit, que és on hi ha el retorn. Curiosament, en el cas de Bagi, de les 18 iniciatives que la xarxa ha impulsat, en tenim un 80% de vives i només un 20% de mortes. Hem aconseguit invertir la tendència.

Potser una part dels bons resultats és que no tenim ningú dedicat al 100% a la xarxa, en plantilla. Això ens resta la pressió d’haver de generar un mínim d’ingressos per a estructura. I tampoc no fem servir cap vehicle financer, com ara fons comuns per aportar-hi capitals, sinó que cadascú decideix individualment en quins projectes inverteix i en quins altres no.

Tots els emprenedors són lliures de cercar diners en altres xarxes territorials, paral·lelament, perquè és difícil tancar el 100% del finançament necessari dins d’una única ronda. No hi haurà cap exclusiva, però les condicions solen ser les mateixes per a tots els grups, perquè si no seria caòtic.

És que no té cap sentit, ni per a nosaltres ni per a altres, pretendre anar-hi sols. L’objectiu comú és que es cobreixi la inversió necessària i que la nova empresa tiri endavant.

L’origen del terme és molt més antic, del segle XIX, a causa de la crisi del sector del teatre als Estats Units, quan l’administració va deixar de posar diners públics en el món de la cultura. Van aparèixer una sèrie d’empresaris que van posar-hi diners perquè ells, les seves famílies i tota la resta poguessin seguir gaudint d’espectacles. I aquí sorgeix el concepte, com una mena de salvadors o àngels econòmics. Però podríem trobar perfils similars fins i tot a l’Antiguitat, a l’Imperi romà, segurament amb condicions diferents. Respecte al sistema bancari, jo veig lògic que una entitat bancària no vulgui deixar calés a fons perdut, perquè tampoc no són ONG. Una altra cosa podrien ser fundacions bancàries o les antigues caixes, però com a bancs, amb socis al darrere, calen resultats segurs.

Les caixes apostaven molt més pels emprenedors que no pas els bancs, eren més atrevides. Però moltes van acabar com van acabar, també sobretot per factors com la mateixa crisi immobiliària i allò de cobrir, a més de la hipoteca, cotxe i altres deutes. En part era cultural. Als països nòrdics no s’hi van trobar.

Ens ho juguem tot. Si hi poses 1.000 euros, saps que els pots perdre. No hi ha cap rendibilitat garantida, i és el primer que diem a alguns inversors potencials que pregunten. Molts se n’aparten, però perquè no tenen el perfil, no és per a ells. La filosofia és destinar-hi uns diners que no calen a curt termini i dels quals no pots esperar-ne res a cinc, vuit o deu anys vista.

Correcte, tot i que a la borsa es pot seleccionar entre accions o títols de risc, o els de menor. Amb aquestes darreres, pots assegurar-te rendibilitats d’un 3 o un 4%, a mitjà o a llarg termini. Amb les altres hi pots guanyar, o perdre, més. I el risc sempre hi és. Amb els emprenedors, el risc és generalment alt, però has de saber trobar el moment idoni per entrar, abans de competir amb els fons d’inversió, quan la idea està desenvolupant-se i ajudant que tiri endavant. Valoracions ajustades i assumibles. En un projecte ja madur, la nostra aportació pesaria menys i la rendibilitat futura seria molt menor.

Com a petits inversors, quan n’entren de més grans i et compren la teva part, és un bon moment per sortir-ne i anar a trobar-ne de nous. No volem ser socis capitalistes de per vida. Molts emprenedors ja saben el moment de trobar una sortida i, amb aquests possibles guanys, invertir i contribuir a altres projectes. L’objectiu és entrar i sortir. Tornar a començar perquè algú altre pugui pedalar i arribar a l’èxit tan aviat com sigui possible.

En part, també. Però l’altra vessant que hi veiem és que molts de nosaltres som empresaris i ara tenim la sort de disposar d’uns recursos estalviats, però quan érem més joves també vam haver d’engegar, ens va costar i sabem el que costa. I hi suma el factor que jo, per exemple, soc advocat; d’altres companys, economistes, gestors o empresaris. Cadascú pot ser útil per donar un cop de mà als emprenedors amb el seu coneixement, un know-how enciclopèdic. Ara podem ajudar nous empresaris que venen a darrere i crear un nou ecosistema amb molt de contacte humà, social i coneixement compartit entre diferents generacions en els fòrums d’inversió. Casos pràctics. I aquí s’aprèn molt més que en la teoria. Aquí, dos més dos no sempre sumen quatre: pot ser molt més o també menys.

Sí, costa, però entra gent nova. L’inversor que ens ve a veure segurament troba que som transparents, persones com ells, que no anem pel benefici propi, sinó per fer la bossa col·laborativa més gran i guanyar-hi tots una mica. L’associació no en treu diners, però com més gran sigui la xarxa, més possibilitats hi ha que avancin diferents projectes. Ampliar el diàmetre de la roda.

Tenim moltes empreses familiars, petites i mitjanes, però amb noves generacions molt preparades, amb una nova mentalitat per entendre’n el funcionament. Aviat veurem, no crec que triguem gaire, que els mateixos empresaris cercaran emprenedors per integrar-los dins la pròpia empresa. Tindran una nova necessitat per a un nou projecte i trobaran un equip específic per tirar-lo endavant. Però aquí el perfil d’emprenedor també canviarà.

No és el mateix algú visionari, que veu un nínxol de mercat i hi troba una solució pròpia i que necessitarà arribar al final de cada mes, que l’encàrrec específic per part d’una empresa amb un salari garantit.

És clar que sortiran molts projectes nous. Tindrem robots que no necessitaran medecines, però nosaltres no ho som i hem de viure més anys. La intel·ligència artificial (IA) pot fer accelerar tractaments per al càncer, per exemple. I això afavorirà noves iniciatives. En el parc de salut, aplegant medicina, farmàcia, que també hi volen ser, infermeria, centres de recerca i un hospital de primer ordre, seran claus. En aquest sentit, ja està en marxa una nova associació, Girona Health Hub, amb persones amb expertesa a càrrec i d’altres que ja estan en l’òrbita de Bagi, amb alguns projectes centrats en la salut. En el darrer any i mig, per posar un altre cas, està en marxa una altra iniciativa, Tensor Medical, per detectar de manera més àgil malalties neurodegeneratives llegint imatges de ressonàncies magnètiques amb la IA, i l’avís als metges d’aquelles que són més concretes. Es pot estalviar temps en la diagnosi i en deteccions precoces que l’ull humà no detectaria. O també The Smart Lollipop, un caramel que detecta malalties i evita les agulles.